Martí de Riquer i Morera
1914-2013
Antologia
"El nostre Ricario o Richario portava un nom d'origen germànic, Rik-hari, 'poderós senyor', la qual cosa no suposa que forçosament fos d'aquest origen, car és ben sabut que la moda d'imposar noms germànics estava molt estesa aquells segles entre famílies que podien ésser hispano-romanes o pre-romanes. La forma Ricario dóna, en la llengua parlada, Riquer (com Suniario, Sunyer, o Berengario, Berenguer). Així doncs, i com sia que no he trobat a terres que faran Catalunya cap personatge anterior d'aquest nom, podem concloure, per ara, que el Riquer més antic conegut és aquest que a la vila d'Estoer signà el 29 de gener del 879, regnant Lluís II el Tartamut i essent Miró I comte de Conflent i de Rosselló. Donat el caràcter del document i la finalitat per a què hom requerí la seva presència en aquest acte jurídic, sembla evident que el nostre Ricario era persona que sabia de llegir i d'escriure, cosa tan poc comuna entre els llecs del seu temps."
(Quinze generacions d'una família catalana. Barcelona: Planeta, 1979, p. 17-18)
(Quinze generacions d'una família catalana. Barcelona: Planeta, 1979, p. 17-18)
* * *
"Els primers poetes catalans de personalitat determinada i nom conegut que escriviren en una llengua romànica ho feren en provençal, per raons que ja tractarem d'escatir, o sigui en una llengua que no era per a ells la materna. Si això hagués estat una moda passatgera i només afectés poetes dels segles XXI i XIII, el problema tindria una fàcil solució: prescindiríem d'aquests poetes, de la mateixa manera que prescindim dels nombrosos escriptors catalans que, des del segle XVI fins al XX, ho han fet en castellà, per la senzilla raó que, així com el lloc d'aquests és la literatura castellana, el d’aquells és la provençal. S'esdevé, però, que darrera els trobadors catalans dels segles XII i XIII vénen altres poetes, nascuts també a Catalunya immersos en ambient català, que segueixen escrivint en provençal i mantenint en llur obra l'estil, les estructures i fins i tot el contingut de la literatura trobadoresca durant tot el segle XIV i part del XV. I aquests poetes, quan han de redactar en prosa, ho fan en pur i inequívoc català. El provençal dels poetes catalans del segle XIV i de començaments del XV va catalanitzant-se –ja estudiarem aquest interessant aspecte–, però la incorporació de solucions catalanes i la renúncia a les provençals és un procés lent, que durarà fins que apareixerà la gran figura d'Ausiàs March, el qual, a mitjan segle XV, redactarà els seus poemes en un català lliure de provençalismes."
("Catalunya i la poesia provençal", dins Martí de Riquer, Antoni Comas, Joaquim Molas: Història de la literatura catalana. Barcelona: Ariel, vol. 1, p. 21-22)
("Catalunya i la poesia provençal", dins Martí de Riquer, Antoni Comas, Joaquim Molas: Història de la literatura catalana. Barcelona: Ariel, vol. 1, p. 21-22)
* * *
"No hi ha més cera que la que crema: l'escut europeu més antic amb els quatre pals és l'usat des del 1150 per Ramon Berenguer IV i que usaren també els seus tres fills que foren comtes de Provença: Alfons el Trobador, Ramon Berenguer i Sanç. I els vells sarcòfags de Girona permeten suposar, amb raonable versemblança, que els pals de gules eren un vell senyal i emblema del llinatge dels comtes de Barcelona, potser des del segle XI."
(Llegendes històriques catalanes. Barcelona: Quaderns Crema, 2000, p. 18)
(Llegendes històriques catalanes. Barcelona: Quaderns Crema, 2000, p. 18)
* * *
"Catalunya fou el segon país on florí l'humanisme. De fet, l'humanisme català ja existeix l'any 1396 –Corbaccio de Franch, Sèneca de Vilaragut, Ovidi de Nicolau, Apologia de Metge–, i es manifesta esponerós abans d'entrar al segle XV en la restant producció de Bernat Metge i en la d'Antoni Canals.
En el segle XIV, només hi hagué humanisme a Itàlia i a Catalunya. A França i a Espanya entrà mig segle més tard. Pel que fa a França, escriu Arthur Piaget: 'És una mica exagerat parlar de deixondiment de l'humanisme i d'humanistes en el segle XIV, a França... El que mancava als 'humanistes' del segle XIV a França, no era ni els lleures, ni el temps favorable, ni els encoratjaments, ni els manuscrits; era la plena intel·ligència del que haurien pogut fer, el talent, i per dir-ho en un mot, el geni... La majoria esdevingueren traductors per indicació del rei, el qual es preocupava poc de l'humanisme' (Histoire de la langue et de la littérature française, de Petit de Juleville, II, 258). Als humanistes catalan del segle XIV, no mancà certament, ni la plena intel·ligència del que feren, ni el talent, ni el geni. Arthur Piaget no hauria escrit aquestes frases si hagués comptat entre la producció francesa trecentista, un pròleg del Valter e Griselda, o, més encara, una Apologia o un Somni. Pel que es refereix a l'època de l'aparició de l'humanisme a Espanya, Menéndez i Pelayo escriví: 'la cort d'Alfons IV és el pòrtic del nostre Renaixement, la primera escola dels humanistes espanyols' (Historia de la poesía castellana en la Edad Media, II, 250); i més endavant, 'el Renaixement llatí en les comarques del Llevant d'Espanya s'avançà en mig segle respecte a Castella' (íd., 265). Aquestes dues frases no poden ésser més explícites quant a la prioritat de l'humanisme català sobre l'espanyol."
(L'humanisme català (1388-1494). Barcelona: Barcino, 1934, p. 19-20)
En el segle XIV, només hi hagué humanisme a Itàlia i a Catalunya. A França i a Espanya entrà mig segle més tard. Pel que fa a França, escriu Arthur Piaget: 'És una mica exagerat parlar de deixondiment de l'humanisme i d'humanistes en el segle XIV, a França... El que mancava als 'humanistes' del segle XIV a França, no era ni els lleures, ni el temps favorable, ni els encoratjaments, ni els manuscrits; era la plena intel·ligència del que haurien pogut fer, el talent, i per dir-ho en un mot, el geni... La majoria esdevingueren traductors per indicació del rei, el qual es preocupava poc de l'humanisme' (Histoire de la langue et de la littérature française, de Petit de Juleville, II, 258). Als humanistes catalan del segle XIV, no mancà certament, ni la plena intel·ligència del que feren, ni el talent, ni el geni. Arthur Piaget no hauria escrit aquestes frases si hagués comptat entre la producció francesa trecentista, un pròleg del Valter e Griselda, o, més encara, una Apologia o un Somni. Pel que es refereix a l'època de l'aparició de l'humanisme a Espanya, Menéndez i Pelayo escriví: 'la cort d'Alfons IV és el pòrtic del nostre Renaixement, la primera escola dels humanistes espanyols' (Historia de la poesía castellana en la Edad Media, II, 250); i més endavant, 'el Renaixement llatí en les comarques del Llevant d'Espanya s'avançà en mig segle respecte a Castella' (íd., 265). Aquestes dues frases no poden ésser més explícites quant a la prioritat de l'humanisme català sobre l'espanyol."
(L'humanisme català (1388-1494). Barcelona: Barcino, 1934, p. 19-20)
* * *
"El cronista Ramon Muntaner narra amb brevetat però amb ira continguda que, en un banquet que a la ciutat d'Andrinòpol fou ofert a Roger de Flor, Cèsar de l'Imperi i marit d'una neboda de l'emperador bizantí, entrà un grup d'alans 'e van trer les espases e van tot especejar lo Cèsar e tots aquells qui ab ell eren'. Això s'esdevingué el 4 d'abril del 1035. Llegim als episodis darrers del Tirant lo Blanc que Tirant, Cèsar de l'Imperi i marit de la filla de l'emperador bizantí, trobant-se a la ciutat d'Adrinòpol es passejà per la vora del riu i li prengué 'tan gran mal de costat e tan poderós' que hagué d'allitar-se, es confessà, combregà, 'ordenà son testament en presència de tots los qui ab ell eren' i poc després morí. Això fou escrit el setè decenni del segle XV.
Imaginem-nos un lector d'aquests dos episodis que no tingués ni la més petita informació sobre Roger de Flor i que desconegués totalment el Tirant lo Blanc i que li preguntéssim quina d'aquestes dues narracions és un relat fidel a un esdeveniment històric i quina és una ficció literària. No hi ha dubte que aquest hipotètic lector respondria que el text de Muntaner és una invenció novel·lesca i el del Tirant és el report d'un fet que realment s'esdevingué, car és més normal i corrent contreure una pulmonia, confessar-se, fer testament i morir al llit que no pas ésser acoltellat en un banquet a mans d'uns assassins. Els herois de les novel·les d'aventures moren lluitant, com Gauvain, o d'amor, com Tristany, o fent vida ermitana, com Lancelot, o en sublim santedat, com Perceval, o en gloriosa longevitat, com Amadís; i per això Miguel de Cervantes, gran lector i admirador del Tirant lo Blanc, remarcà en aquesta novel·la que 'aquí comen los caballeros, y duermen y mueren en sus camas, y hacen testamento antes de su muerte, con estas cosas de que todos los demás libros deste género carecen'."
(Aproximació al Tirant lo Blanc. Barcelona: Quaderns Crema, 1990, p. 9-10)
Imaginem-nos un lector d'aquests dos episodis que no tingués ni la més petita informació sobre Roger de Flor i que desconegués totalment el Tirant lo Blanc i que li preguntéssim quina d'aquestes dues narracions és un relat fidel a un esdeveniment històric i quina és una ficció literària. No hi ha dubte que aquest hipotètic lector respondria que el text de Muntaner és una invenció novel·lesca i el del Tirant és el report d'un fet que realment s'esdevingué, car és més normal i corrent contreure una pulmonia, confessar-se, fer testament i morir al llit que no pas ésser acoltellat en un banquet a mans d'uns assassins. Els herois de les novel·les d'aventures moren lluitant, com Gauvain, o d'amor, com Tristany, o fent vida ermitana, com Lancelot, o en sublim santedat, com Perceval, o en gloriosa longevitat, com Amadís; i per això Miguel de Cervantes, gran lector i admirador del Tirant lo Blanc, remarcà en aquesta novel·la que 'aquí comen los caballeros, y duermen y mueren en sus camas, y hacen testamento antes de su muerte, con estas cosas de que todos los demás libros deste género carecen'."
(Aproximació al Tirant lo Blanc. Barcelona: Quaderns Crema, 1990, p. 9-10)