—Tu vas nàixer a Barcelona. D'on ve la teua relació amb l'Aragó? Hi ha algun avantpassat aragonès a la família?
—No, cap. Gairebé tots eren barcelonins. Els uns burgesos de la ciutat, els altres menestrals i pagesos del Pla, de Gràcia i Sant Gervasi. L'aragonesitat nostra és d'elecció, com la de mon pare, que quan la Guerra va venir voluntari al Front d'Aragó —i ja permetràs que em posa solemne— a defensar amb l'arma a la mà la legalitat republicana.

—Quan anaves a estudi, i més endavant a la universitat, el català n'era del tot absent. Com t'ho vas fer per a estudiar-lo?
—De menut vaig viure en diglòssia total: català per a parlar —els únics castellans que hi havia aleshores a Barcelona eren els de l'exèrcit i la policia— i castellà per a llegir i escriure. Quan mon pare va tornar de l'exili, el 1948, em va dur als escoltes i allí vaig aprendre a fer servir el català també per a llegir i escriure. Però no era un ensenyament regular, sinó que s'anava aprenent sobre la marxa i amb molta dosi d'autodidactisme, d'entusiasme i de descoberta. A la universitat de Barcelona es feien, dins de l'especialitat de Romàniques, algunes assignatures de llengua i literatura catalanes, en castellà evidentment. Jo vaig estudiar germàniques, que aleshores comprenia totes les llengües d’aquesta família, gòtic inclòs. De català, a la Universitat de Barcelona, només vaig anar a un curs de gramàtica històrica amb el professor Badia quan preparava el doctorat. Això sí, hi vaig traure la millor nota. Hi havia també els cursos clandestins de l'Institut d'Estudis Catalans, que no vaig saber aprofitar prou. Un cop llicenciat vaig anar a Alemanya, a les universitats de Colònia i de Friburg, per a seguir estudis de germanística i de romanística, però no s'hi oferia aleshores cap mena d'ensenyament de català. Com a catalanòfil tinc una formació bàsicament autodidacta. I encara se'm nota.

—Des del 1964 que vius permanentment a Alemanya. Fins a quin punt t'has germanitzat?
—Fonèticament no. I això que m'hauria agradat, com també en el cas del castellà —tinc l'afany de voler parlar bé les llengües que crec saber. Però tot i que sé prou que ben pocs m'accepten com alemany, jo em sento molt identificat amb aquest poble. I això que ja són ganes de complicar-me la vida: per si no en tenia prou amb els molts complexos i maldecaps que significa ser català, afegir-hi encara el que comporta pretendre ser alemany, amb el messianisme d'aquesta nació —am deutschen Wesen soll die Welt genesen— per un cantó, i els horrors del nacionalsocialisme per l'altre. A França on la llengua alemanya és tan perseguida com la catalana, pateixo d'igual manera a Alsàcia com al Rosselló.

—Com van les llengües en el teu àmbit familiar, així a cavall de les cultures?
—Amb la meua muller, de nació alemanya, parlo en alemany, però hi ha estones de català, com deia en Robèrt Lafont —mutatis mutandis— quan li vaig fer la mateixa pregunta en relació amb la llengua que parlava a casa. Amb els fills parlo en català. Ells entre ells en alemany —tingues en compte que sempre han viscut a Alemanya, tot i les moltes estades a Barcelona i a la Codonyera. El castellà el van aprendre a l'escola espanyola per als emigrants, i força bé. I tots, uns més bé, altres no tant, hem après a parlar turc pel contacte sovintejat amb amics i veïns d'aquesta llengua. De quatre néts només amb una néta, l'única que hem tingut molt de temps a casa, parlo en català. L'ha après de mi, i estic molt orgullós que, malgrat unes circumstàncies més aviat adverses, puguem fer-ho. Els altres tres néts són monolingües en alemany.

—I com va ser que vinguesses a l'Aragó?
—Doncs, mira, és que jo buscava un tema de dialectologia, que era el que m'atreia més, per a fer el doctorat. Aleshores feia de lector de castellà i de català a Friburg i vaig proposar de fer el parlar de Torrelles de Llobregat, que coneixia bé perquè hi passava els llargs estius d'aleshores, i que, malgrat la proximitat a Barcelona, té força trets específics. El professor Helmut Lüdtke, que originàriament havia de dirigir la tesi, estava d'acord que jo fes un treball de dialectologia catalana, però volia un parlar molt més característic. I al Congrés de Filologia Romànica a Madrid l'any 1965 vaig demanar consell a en Francesc de Borja Moll, i ell, que amb en Manuel Sanchis Guarner havia fet les enquestes catalanes de l'ALPI, em va dir que anés a la Franja d'Aragó, a la mateixa frontera lingüística al sud de l'Ebre. I així ho vaig fer. Vaig escriure la tesi sobre el català parlat a la Codonyera, un parlar clarament diferenciat de tots els que l'envolten, tal com volia en Lüdtke, que finalment no em va dirigir la tesi, sinó n'Antoni Maria Badia. I encara hi sóc, a la Codonyera, vull dir. Els altres treballs sobre el català a l'Aragó han vingut després com qui diu tots sols, des de diverses monografies a coses més puntuals o ambicioses com la col·laboració en els grans reculls de literatura popular catalana de l'Aragó Lo Molinar i Bllat colrat! Ha vingut rodat.

—Però no et vas aturar a la frontera lingüística sinó que també et vas endinsar per l’aragonès i el castellà d'Aragó?
—Això va ser en Germà Colon, professor de Basilea, qui va indicar-me que passès la ratlla. I seguint també el seu consell vaig anar recollint l'aragonès residual que quedava en el castellà de la baixa vall del Mesquí, de Castelseràs i la Torrocella, que ha estat una bona manera d'obrir-me la porta cap a l'aragonès tan dialectal com literari i poder-hi treballar. Encara que no tant com hauria desitjat.

[...]

—I de tota aquesta feinadassa vostra i teua què t’ha deixat més satisfet?
—Com a feina la meua col·laboració als monumentals reculls de literatura popular catalana de tota la Franja, a Lo Molinar i a Bllat colrat! ara fa entre quinze a vint anys. M'ho vaig passar bé recollint cançons, contes, llegendes, parlant amb uns i amb altres, majoritàriament gent gran, evocant plegats el temps irrecuperable, al llarg i a l'estret de la Franja. I això que a cada nova enquesta m'havia de sobreposar a mi mateix, com li passa a més d'un actor cada volta que surt a escena. Que jo sóc un negat per entrar en cases desconegudes i preguntar a la gent si saben aquella de "Este é lo pare, este é la mare ... ", i altres coses per l'estil. Tanmateix era una feina que calia fer, perquè no podíem continuar amb aquella taca blanca de l'Aragó dins el mapa de la literatura popular catalana, ni deixar damunt la taula, sense resposta, la communis opinio de la intelligentsia aragonesa del moment, que si bé en part admetia, molt sovint a contracor, que a l'Aragó es parla català, afirmava que si alguna cosa hi podia haver de literatura popular en aquesta llengua era només com a traducció malgirbada del castellà. Els milers de textos que vam aconseguir de recollir van demostrar a bastament que la literatura popular catalana a l'Aragó, a pesar d'haver de malviure en un context francament advers, és rica i original. I tot i alguns entrebancs, vam saber dur la feina fins al final, potser perquè, com diu sovint el doctor Badia, "els cansats fan la feina". Però com a estudi qui s’emporta la palma, a criteri meu, és clar, d'entre els meus treballs, és aquell breu article "Xandra, un basquisme ribagorçà", que vam fer tu i jo, i on mostrem fil per randa el procés de degradació, per prejudicis etno i sociolingüístics, d'un mot tan noble com etxeandrea, "senyora de sa casa".

[...]

—Fa poc has estat nomenat membre corresponent de l'Institut d'Estudis Catalans. Com influirà això en la teua futura activitat?
—Entenc que en la meua elecció per part dels altres membres de l'Institut ha tingut un paper decisiu la meua condició d'aragonès, entès com algú que coneix la llengua i la literatura catalanes a l'Aragó. Amb en Ramon Sistac, catedràtic de català de la Universitat de Lleida, i coneixedor sobretot dels parlars del Nord de la Franja —jo ho sóc més aviat dels del Sud— ja som dos aragonesos a l'Institut. I és fàcil d'imaginar que en vindran més en un futur proper. I entenc també que una de les tasques principals nostres és la de vetllar que en els diccionaris i gramàtiques de l'Institut s'hi registren els trets característics —les modalitats, doncs— del parlars catalans de l'Aragó. I també la d'informar-hi de la situació de la llengua. De tota manera em fa una certa por de no saber sortir-me'n airosament, per allò que dèiem abans del meu tarannà tastatenalletes.

(Carme Alcover: "Un somniador per la dignitat de les llengües", dins de Los nuevos ilustrados. Entrevistas a los miembros del Comite de Honor del Rolde de Estudios Aragoneses. Saragossa: Rode de Estudios Aragoneses, 2007, p. 229-237)
 

* * *
 

Va néixer a Barcelona en el mal any de 1936, va decantar-se per estudiar germàniques en els cinquanta, una època en què es podien comptar amb els dits d'una mà els estudiants catalans que feien germàniques, i ha estat més temps vivint a Alemanya que no a Catalunya. Ha ensenyat i ha lluitat a favor del català allà on ha estat. A Alemanya, a Barcelona o a la Franja.

—De fet, vaig estudiar filosofia i lletres. Hi havia diferents branques, em vaig decantar per estudiar germàniques perquè el meu pare, que es deia Artur com jo, havia estat deportat a Alemanya i sabia un xic d'alemany.

—Acabada la guerra?
—Va haver de fugir a França perquè havia estat comissari de brigada i l'haurien executat. A França, van donar l'opció a tots els indesitjables —i tots els indesitjables eren espanyols refugiats— de tornar o d'anar deportats a Alemanya. Se n'hi va anar.

—Carles Fontseré, que també va estar exiliat, va dir-me un dia que els van tractar molt millor els alemanys que no els francesos.
—I és veritat. Els que hi van anar tenien una certa llibertat de moviments i cobraven un sou. El meu pare va estar primer a Kiel, que és al nord, a tocar Dinamarca. Després, molt al sud, a tocar el llac de Constança. Treballava a la Dornier, que era una fàbrica d'armament. Contribuïa a la victòria hitleriana.

—I havia estat republicà!
—Se'n va sentir sempre, de republicà. Havia militat a Esquerra Republicana de Catalunya i va ser comissari de brigada a la divisió 43, al front d'Osca. Va estar a la Bossa de Bielsa, que va durar entre l'abril i el juny del 1938, quan uns set mil soldats republicans van aturar durant uns mesos un exèrcit d'uns catorze mil franquistes molt més ben armats. Estanislau Torres va fer un llibre sobre la Bossa de Bielsa. Va parlar amb diferents soldats, el primer de tots va ser el meu pare. Quan aquest front es va enfonsar, el meu pare va tornar com va poder. Però, en arribar a la vall de Benasc, va deixar triar els seus soldats entre anar a la Vall d'Aran o fugir cap a França. Molts van fugir. Es veu que no ho havia d'haver deixat fer. Van fer-li un procés, però segurament, gràcies a aquest procés, va salvar la vida perquè, si no, hauria hagut d'anar al front de l'Ebre. Al final, el van absoldre, però ja era a les acaballes de la guerra. Va fugir a França.

—En un camp de refugiats?
—Hi devia estar més de dos anys. Al final, va estar en una brigada de treballadors. Tenia un oncle a Tours, a la part ocupada pels alemanys. "Vine aquí, que ja ho arreglaré tot", li va dir. Es va escapar i va anar-hi. Però el seu oncle no va poder arreglar res. És per això que el meu pare va anar a Alemanya. Si l'haguessin caçat entremig, segur que hauria acabat a Mauthausen. A Alemanya, hi va estar uns tres anys, fins acabada la II Guerra Mundial. Va tornar a Catalunya a finals dels quaranta. No el van tancar, però el van condemnar perquè havia estat maçó. El meu avi també va ésser-ho.

—A Barcelona?
—Sí, el meu avi era d'aquí on som ara. Els Quintana sempre van ser pagesos de Sant Gervasi i de Gràcia. La casa era al carrer Sant Marc, avui tots els camps són edificats.

—El cas és que vostè va fer germàniques.
—Hauria hagut d'estudiar romanística perquè, de fet, era el que m'interessava. Però en aquells anys tothom em deia: "Estudia alemany que sempre et podràs defensar. En català, en canvi..." Vist com han anat les coses va ser un error. Vaig ser de la segona promoció en llengües germàniques de Barcelona. Però parlar de promoció quasi fa riure perquè no érem gaires, dos o tres alumnes per classe. Estudiàvem totes les llengües germàniques: l'alemany, l'anglès, les llengües escandinaves, l'holandès i el gòtic, que és el nostre llatí. En acabar, vaig estar una temporada a Alemanya. Vaig tornar, però les feines que trobava no em convencien, vaig estar uns anys sense acabar-me de decidir; al final, vaig tornar a Alemanya, que és on em vaig casar. El meu fill i la meva filla hi han plantat arrels. S'hi han casat. Hi han tingut fills. Només un dels meus néts parla català.

—És una mica estrany en un catalanòfil!
—Sí soc un catalanòfil, encara que em sembla que hauríem de dir-ne catalanista, perquè algú que estudia espanyol es diu hispanista i no hispanòfil, i algú que estudia llengües germàniques, germanista i no germanòfil. Els meus néts no han viscut amb mi. Ara, jo, a Alemanya, he ensenyat sempre català, a vegades fins i tot per iniciativa pròpia perquè, per exemple, a Friburg, que és on vaig treballar a partir de 1964, el lectorat era de castellà. D'alumnes tampoc no en tenia gaires. Tot i això, alguns han fet una certa carrera. Una d'aquestes alumnes, Gabrielle Woith, ha fet el diccionari català / alemany.

—El catalanòfil més conegut d'Alemanya és Till Stegman. Si no m'equivoco, Alemanya és el país del món amb més universitats on s'ensenya català.
—Però és un ensenyament bastant complementari. Hi ha lectors, però pocs catedràtics, dos o tres, em sembla. Els alumnes acaben examinant-se de romàniques. Però això no vol dir que no s'hi pugui estudiar català a fons, tot i que a no gaires universitats perquè a la majoria només hi ha un lector. Jo era a Heildeberg, tenia pocs alumnes, per a molts era una assignatura més. No obstant això, sempre hi ha excepcions. I ara penso en Víctor Sevillano, que és de Tortosa, que va estudiar a Alemanya amb mi i que avui és professor de català al Canadà.

—Ha millorat l’ensenyament del català en els darrers anys?
—En quantitat, sí; en qualitat, menys. Hi ha nous lectorats que es paguen des d'aquí, perquè l'Estat alemany paga els lectorats de les llengües romàniques amb més parlants. Amb el català té una actitud més reticent, encara que no tant com amb el sard o amb l'occità. Per acabar de guanyar-me la vida, jo també treballava a la biblioteca del Palatinat. Ben mirat, feia dues feines. El Palatinat deu ser com mig Catalunya, hi viuen uns dos milions de persones; és una part del land del Renània/Palatinat, que va néixer després de la II Guerra Mundial. És a tocar amb França. Bé, França! Deu ser a tocar Alsàcia o Lorena, que són territoris lingüísticament alemanys, encara que avui formin part de França i que els francesos, inclosos els nacionalistes catalans o bascos del nord, quan en parlen, no diguin que s'hi enraona alemany, sinó franconi o dialectes o patuès.

—Vostè ho deu conèixer millor. També ha fet traduccions de l'occità.
—Justament l'any passat, Club Editor va reeditar Catoia l'enfarinat de Joan Bodon, que vaig traduir als anys vuitanta i que està considerada com la millor novel·la occitana del segle XX. Jo penso que és també una de les millors novel·les del segle XX. Ara, jo l'occità l'he après als llibres, perquè el dec haver parlat molt poques vegades. Ja sap què passa a Occitània. Parla l'occità tothom, però només en alguns moments. Amb en Bodon, per exemple, vaig parlar en occità. Avui tindria noranta anys, està enterrat a Naucèla, al Roerga, al nord-est de Tolosa, al Llenguadoc.

(Xavier Cortadellas: "Entre Alemanya i la Franja", Presència, núm. 2003, 16-22 de juliol del 2010, p. 14-17)