Un dels propòsits del llibre sembla que sigui tirar per terra algunes concepcions una mica líriques de la guerra que potser corrien entre alguns intel·lectuals i artistes aliadòfils del país i donar-ne una versió de primera mà més d'acord amb la realitat que ell havia percebut com a participant del conflicte bèl·lic. Així, en l'obra de Pujulà no hi ha ni heroisme èpic ni grans batalles ni desfilades victorioses, sinó homes de tota condició, poilus, que els ha tocat de passar el mal tràngol i que es troben que, a més de lluitar contra l'enemic, han de lluitar contra el fred, el cansament, la mala alimentació, la humitat i la pluja, l'embrutiment que representa la vida militar i la pròpia autodestrucció. Són homes que busquen en l'alcohol, en la droga, en el sexe ocasional, en el record de la llar perduda la manera de sobreviure a l'horror i a l'absurd; homes que fins en alguns moments arriben a dubtar si tot allò no ha estat orquestrat per dur-los a l'escorxador. Pujulà es concentra en uns quants tipus d'aquests homes, com Le-Fluhec, el brau bretó que ha fet dues vegades la volta al món i per qui sent una certa admiració, Ledoncq, el bon soldat, embrutit per la beguda i l'opi, que acaba amb la closca del cap llevada per un obús, o el parisenc Arbulant, paradigma de l'optimisme gratuït, que, a mesura que s'allarga la guerra, es va enfonsant en el pessimisme i en la desesperació. Ells i molts altres que apareixen al llibre són els autèntics herois anònims d'un cataclisme que va causar en total vuit milions de morts i sis milions d'invàlids, amb totes les conseqüències posteriors que això comportà, i només a França un milió quatre-centes mil persones entre morts i desapareguts.

A En el repòs de la trinxera Pujulà explica ben poc de si mateix, de la manera com l'afectà psicològicament i moralment la guerra. Entremig, però, de les escenes de la vida quotidiana dels soldats darrere el front de combat o de la presentació de tipus singulars dels quals parlàvem més amunt, Pujulà no s'està de donar el seu punt de vista de la guerra per si mateixa, però, sobretot, del conflicte que va haver de viure França entre el 1914 i el 1918.

(Joaquim Martí. Pròleg, dins PUJULÀ, F.: En el repòs de la trinxera. Barcelona: Edicions de 1984, 2006, p. 13-14)
 

* * *
 

Frederic Pujulà és considerat l'introductor i màxim difusor de l'esperanto a Catalunya. A partir del 1905 va escriure a la revista Joventut més de 70 articles al respecte, a La Veu de Catalunya, amb el pseudònim Tamen, diverses col·laboracions, i a part, moltes obres didàctiques com la Gramàtica raonada de la llengua esperanto, el 1906, el primer Diccionari català-esperanto, el 1909. Estava convençut dels valors paral·lels d'internacionalisme i fraternitat humana que comportava l'esperanto. El mateix any 1905 va fundar la societat Esperanto Kataluna, i va començar a fer classes d'esperanto a l'Associació Nacionalista Progrés. Va visitar a Polònia L. L. Zamenhof, creador d'aquesta llengua, de la qual Pujulà va esdevenir un gran coneixedor i un notable orador.

Van ser nombroses les seves publicacions en esperanto, obres de teatre, contes, monòlegs…, i va traduir-hi diverses obres originals catalanes. Fou col·laborador a La Revuo, destacada revista esperantista de París. Gràcies a ell, la Unió Catalanista, l'any 1905, acceptà l'esperanto per a les seves relacions amb altres moviments nacionalistes. El 1906 va representar Catalunya al II Congrés Internacional d'Esperanto de Ginebra, en el qual tingué un incident amb un militar espanyol en adreçar-s'hi en nom de la Nació Catalana.

L'any 1908 va fer un curs d'esperanto a la Sorbona de París, i el 1909 fou un dels organitzadors i va presidir el 5è. Congrés Internacional d'Esperanto de Barcelona, que va incloure uns Jocs Florals Internacionals, a imatge dels que se celebraven en llengua catalana. Durant aquest congrés va dirigir al Teatre Romea l'obra Mistero de doloro d'Adrià Gual, traduïda a l'esperanto per ell mateix. També va fer la lletra de l'himne esperantista Akcepto, amb música de J. B. Lambert.

El 1911 es féu càrrec de la direcció de la revista Kataluna Esperantisto durant tres anys. Posteriorment, va ser col·laborador de la gran obra Kataluna Antologio, recull antològic de literatura catalana, cançó popular, etc. en col·laboració amb Joan Amades, també esperantista.

(Joaquim Gelabertó Rissech i Joan Carles Gelabertó Orúe. "Frederic Pujulà i Vallès, escriptor i polític palamosí", Revista de Girona, núm. 245, 2007)
 

* * *
 

Ell fou un home de Joventut, com ho demostren no sols les més de cent cinquanta col·laboracions que hi féu durant els set anys que va durar el setmanari, sinó el fet que pràcticament totes les obres que publicà entre 1902 i 1912 aparaguessin en empreses editorials lligades a Joventut, i això vol dir que Pujulà, a més de poder-se enquadrar dins els paràmetres del Modernisme, s'ajusta del tot a la ideologia –autonomisme radical i federalisme– que destil·lava el setmanari.

De fet, Pujulà i Vallès va voler ser fonamentalment un ideòleg amb vel·leitats de pensador i de reformador social, més que no pas un escriptor tout court. Bo i partint d'una base federalista de tall piimargallià, pel que fa a l'ideari polític, i de la filosofia positivista, quant a la concepció d'una societat que té com a objectiu l'evolució i la recerca del progrés, a la qual afegeix influències de Schopenhauer i Nietzsche, Pujulà, en un to sovint mesiànic i fent servir la retòrica més típica del Modernisme (vulgus, ramats pacients i mansos, mascle, feble, fort, regeneració, etc.), desenvolupa tot un seguit de teoritzacions sobre l'individu i la societat, o millor dit, sobre la regeneració de l'individu i de la societat. [...]

I la regeneració de què parla Frederic Pujulà i Vallès no és sinó l'"educació artística intel·lectiva i moral" del país ja propugnada per Jaume Brossa des de les pàgines de la revista L'Avenç l'any 1893, per tal que, temps a venir, Catalunya amb consciència plena del seu "Jo", pogués incorporar-se de ple dret en l'empresa de fer avançar la humanitat i contribuir al seu progrés.

A fi d'arribar a la consecució d'aquest ideal, que ha de dur a l'Ideal, Pujulà fa una crida a la "joventut" exhortant-la a comprometre's per començar a preparar el camí tot destruint aquelles rèmores que posen traves a una Catalunya viva, moderna i culta.

(Joaquim Martí i Mainar. "Pujulà i Vallès: l'home i l'escriptor", dins PUJULÀ, F.: Homes artificials. Lleida: Pagès, 2009, p. 170-176)
 

* * *
 

El precedent d'Homes artificials va ser el conte "El codi de la no-llei o el radical doctor Pastetes i el sopar de la marquesa intel·lectual" que Pujulà va publicar a Joventut el 28 de gener de 1904. Al relat, el doctor explica que, havent arribat a la conclusió que la societat moderna és continuadora de l'antiga, cal anar vers una societat dessocialitzada. Observa que els animals no tenen codi social perquè van nus, i doncs inventa una càmfora que dispersada per l'aire fon tota mena de teixit i de cuiro, i la dispersa per la ciutat de Girona, prèviament aïllada. Fosos els uniformes, correjams i vestits, ningú no reconeix cap autoritat, no es pot aplicar cap llei i s'arriba a una societat igualitària i fraterna. Però passats dos mesos el doctor deixa d'escampar la càmfora, torna a arribar gent a la ciutat, els gironins es cobreixen la nuesa i tot torna a ser com abans.

A la novel·la de 1912, el llibreter Romà Pi ha adquirit la biblioteca de Joan Paradell, advocat fracassat que se n'ha anat a Austràlia, i entre els llibres hi ha el manuscrit dels fets inèdits del doctor Pericard. El segon capítol és la narració de la primera experiència del doctor, el relat de 1904 convenientment modificat, a conseqüència de la qual el doctor, aquí anomenat Pericard, conclou que és inútil intentar la reforma, sinó que cal crear una nova humanitat no contaminada.

(A. Munné-Jordà. "Cent anys de novel·la de ciència-ficció catalana", Serra d'Or, núm. 633, 2012)