Frederic Pujulà i Vallès neix a Palamós (Baix Empordà) el 12 de novembre de 1877. Amb la seva família, d'ascendència catalana i bretona, es trasllada a Cuba on viuran fins al 1888 que tornen a Catalunya. S'estableixen a Barcelona on el jove escriptor estudia la carrera de Dret i comença les primeres col·laboracions periodístiques. Durant aquests anys realitza diversos viatges per Europa.

A principis del segle XX escriu a publicacions catalanistes i federalistes com Llibertat, El Federalista, Llevant etc. Però és sobretot al setmanari Joventut, on exerceix la seva activitat literària i on esdevé un dels ideòlegs més destacats d'aquesta revista modernista. Hi publica tant creació com articles i cròniques de gèneres ben diferents.

El seu primer llibre, Francisco Pi y Maragall és de 1902. En aquest any inicia la seva carrera d'autor teatral amb obres de temàtica plenament vitalista com Titelles febles (1902) i posteriorment El geni (1904), escrita en col·laboració amb Emili Tintorer, un dels fundadors de Joventut. També són d'aquesta època l'obra dialogada sobre l'autonomisme, Creant la plana morta (1903) i el relat La "Ella" d'en Vademecum (1904). Dins el mateix corrent estètic continua, amb Emili Tintorer, amb la confecció de més peces teatrals com Dintre la gàbia (1906) i El boig (1907).

Paral·lelament participa de la política activa tant en mítings com en actes de defensa de l'autonomisme i el federalisme pertanyents a Unió Catalanista. A París, entra en contacte amb el moviment esperantista i es converteix en un dels defensors més actius de la llengua internacional esperanto que havia estat inventada pel polonès Dr. Zamenhof, amb la voluntat d'aconseguir la fraternitat universal. El 1905, Frederic Pujulà funda la societat Espero Kataluna que donarà a conèixer l'esperanto a Catalunya. També escriu alguns articles a la revista parisenca esperantista, La Revuo, i elabora una gramàtica de l'esperanto que des de 1908 tindrà diverses edicions. En aquesta llengua publica vocabularis, traduccions i obres com La Grafo Erarinta, Naivulo, Karabandolo la plugisto i Fiškaptisto kaj rigardonto (1908). És el president i l'organitzador del cinquè congrés d'esperanto que se celebra a Barcelona el 1909, que inclou la representació al Teatre Romea de l'obra Misteri de dolor d'Adrià Gual, traduïda pel mateix Frederic Pujulà a l'esperanto, Mistero de doloro.

L'any 1912 publica la que és considerada la primera novel·la de ciència-ficció en llengua catalana, Homes artificials (1912), deutora de l'ideari modernista. Al cap de dos anys, a l'inici de la Primera Guerra Mundial, és a París on s'havia d'estrenar la versió en esperanto de Georges Dandin de Molière dirigida per Adrià Gual i representada per actors catalans però es va haver de suspendre. Frederic Pujulà, casat amb una francesa i nacionalitzat francès, decideix apuntar-se a l'exèrcit gal i és destinat a la primera línia de combat tal com narra en el seu llibre En el repòs de la trinxera (1918).

De tornada a Barcelona, arraconat pels noucentistes, publica algunes narracions, editades anteriorment, en col·leccions literàries de caràcter popular. L'any 1921 és enviat a París com a corresponsal del diari republicà El Diluvio fins al 1933 que en passa a ser el redactor en cap.

Per la seva defensa del catalanisme i el republicanisme d'esquerres, acabada la Guerra Civil, és condemnat a mort en un consell de guerra sumaríssim però, per la seva edat, la pena de mort és commutada per uns anys de presó. Sense la possibilitat d'exercir de periodista ni d'advocat es dedica a traduir novel·les de l'anglès i del francès i publica alguns articles en les revistes de l'exili.

Un recull de les seves poesies és publicat a Palamós amb el títol Palamosines. Cants a la Costa Brava (1958). Passa els darrers anys de la seva vida a casa del seu fill a Bargemon, a la Provença, on mor el 14 de febrer de 1963. Deixa un bon nombre d'obres inèdites.