En Le-Fluhec és tot un home, i això es veu, entre altres coses, en el fet que té mans. Jo entenc per tenir mans saber-se'n servir, i ell sap servir-se'n com d'un instrument meravellós. En general, tots aquests notariots, homes de negoci i petits burgesos de província que vénen amb nosaltres, es distingeixen per ésser com mancats d'aquells òrgans que caracteritzen, més que la paraula, la raça humana. Com si l'ús de les mans els fos prohibit, no se'n servirien ni per a rentar-se. Al costat d'ells, el darrer dels pagesos, el més barroer de tots, és un artista. Les mans són agraïdes i paguen que se les faci lluir, amb un refinament de l'esperit i una harmonització de les facultats lògiques i de l'enteniment. Aquells pseudointel·lectuals de província no saben posar un got sobre la taula sense vessar-ne el vi a la sopa del veí; si es cusen un botó es punxen llastimosament, i són incapaços de passar-se la navalla per la cara sense que llurs orelles se n'adonin. Han esmerçat llurs hores de lleure en un sinistre racó de llur poble, discutint de política local i dient bestieses sobre la de l'estranger. Cap esport ni cap treball manual no han vingut a desentorpir-los. Quina misèria de delicadesa, aquest estament mitjà dels pobles, que no sap podar un arbre amb simetria, ni tenir a la mà una tassa de te tot passejant-se i enraonant! És un gust, en canvi, veure les manasses dels pagesos, aquelles mans que a primera vista sembla que ni poden agitar llurs dits, com fan prodigis de delicadesa en totes les coses a les quals es dediquen. M'han fet pensar sovint com devien ésser les mans d'aquell ferrer de la vella Barcelona que s'havia especialitzat a treure volves dels ulls. I com que per oposició he pensat en les petites mans de l'Ònia Farga quan destil·len arpegis que a mi em semblen quilomètrics, sospito que les mans obren per reflex, que el que és interessant és la intel·ligència que les comanda, i, com que aquesta també obra per reflex, en dedueixo un canvi recíproc de bones politesses entre mans i cervell i entre cervell i mans. (Voldria tenir prop meu les mans dels meus fills per guardar-les de tot mal.) Recorda't del pas dels barbres per Bèlgica. No sents indignació després d'haver sentit terror? La mà serveix, entre altres coses, per a fer camarada. No sents fàstic?

Les mans d'en Le-Fluhec fan meravelles. Que en deuen haver cosides, de veles, i que en deuen haver fets, d'estofats, i que n'han pintats, de flancs de vaixell, i que n'han fets, de nusos delicats entorn de la paleta dels hams, i que n'han bescanviades, de monedes estrangeres! Perquè, per damunt de tot, que n'ha vistes i que n'ha viscudes, de coses, el seu propietari.

Amb aquest home he passat les hores més curtes de sota terra, sovint durant bombardeigs intensos, amb l'esperit navegant per ports exòtics en el bressol de vaixells ideals! Breu nota: el nostre fil telefònic fa olor de quitrà. (...) De tant en tant les deflagracions exteriors feien trontollar la porta i dringar tots els objectes metàl·lics del nostre interior. El meu company, sense immutar-se, prosseguia les seves explicacions. Espetecs massa forts o massa pròxims ens tornaven a la realitat per un moment. Aleshores un de tots dos s'arrossegava fins a dalt, es feia càrrec de la situació, i tornava a davallar com enutjat del monòton espectacle de fora.

(Del llibre En el repòs de la trinxera. Barcelona: Edicions de 1984, 2006, p. 24-26)

* * *

Tenir-los davant meu i cuidar caure d'esquena fou tot u. En ma vida no havia vist cosa que trenqués de tal manera totes les regles de bellesa fins aleshores acceptades com a bones. Vaig fer un esforç per convèncer-me que les regles de bellesa són tan falses com totes les altres i, mercès a la meva gran força de voluntat, fins vaig trobar-los bells –bells científicament–, posseïdors d'una bellesa científica, matemàtica, les lleis de la qual encara desconec, perquè, essent-ne enemic, no vaig pas voler establir-les. No n'hi havia cap que s'assemblés a l'altre, la qual cosa em produí un gran plaer, perquè això era el primer pas vers l'individualisme; però, per la llei de simpatia al claustre matern, l'expressió de llurs cares, de llur mirada, de llurs gestos, recordava la forma i l'esperit de tots els objectes del laboratori amb els quals jo havia treballat. ¿Qui no ha observat que totes les coses tenen expressió, que les ampolles, els vasos, els llums, les cadires, ploren, riuen, fan cara estúpida o jovial; que les màquines, en funcionar, les unes sembla que ballen, les altres que fan ganyotes, aquestes fan la feina distretament, aquelles altres la fan amb posat tossut i preocupat? aquestes expressions, les deduïm per comparació amb la nostra ànima. En els meus productes, el fenomen era invers. L'un feia cara de tub d'assaig, l'altre esguardava com una ampolla de dos becs, en Kappa tenia el crani bombat com una campana de vidre, l'Alfa i en Beta tenien les orelles descomunals i rodones, amb expressió d'anses de cossi, i en Mi, petit, diminut, semblava que portés dintre seu l'atavisme de tots els micros i de totes les mil·lèsimes de mil·lèsim que s'havien passejat pels meus càlculs i per les meves equacions. Solament en la forma, doncs, eren homoides.

Però no hi feia res! Era el cervell, el que em calia observar: el fons d'aquells éssers, el que jo esperava que fos de superhome. La forma no s'havia pas de tenir en compte. Si l'espècie artificial s'estenia per tot el món, amb l'espècie s'hi estendria la seva pròpia bellesa i destronaria la de Venus! Ha de caure tot, fins la bellesa clàssica, davant de la qual ja ara un xinès o un malai resten indiferents, car no és la llei d'ells! Tots ho som, de bells! Jutgem-nos segons la nostra llei individual, i ens trobarem bells! I els meus productes també ho eren, i ho serien i la farien conèixer, llur bellesa!... I no els alabo pas perquè fossin fills meus. El meu judici sobre ells no pot pas ésser més sever del que és, com ja veureu.

Jo els anomeno fills i homes, i és clar que ho faig en un sentit específic, no en un sentit genèric, perquè, com he dit, havia lluitat per produir-los asexuals i ho havia aconseguit. No eren ni mascles ni femelles; eren neutres, amb gran alegria dels savis alemanys que ho saberen i els pogueren aplicar l'article das, aquesta vegada amb raó.

(Del llibre Homes artificials. Lleida: Pagès Editors, 2009, p. 49-50)