Els poemes de "Mirall o miratge" ens acaren a la insuficiència de l'ésser humà davant la complexitat de l'existència [...] Enfront d'aquesta immensitat anihiladora, Prats aixeca la possibilitat de la paraula [...], una paraula —poètica— que assumeix les qualitats de l'aigua [...] Fràgil, esmunyedissa..., també fugaç però capaç de revelar la veritat, encara que siga només durant un moment tan breu que "no dura més que un pressentiment./Tal és l'instant de la nuesa buida".

A "El guany escàpol", aquest enfrontament de l'home i l'existència es concreta en la tensió dialèctica entre el desig humà de la plenitud —com aquells navilis que "cerquen un horitzó més llarg, promeses/ que la vora i el port els nega"— i l'avanç inaturable del temps, que tot ho torna efímer ("car l'hora és massa curta/ per gaudir-la sencera"). [...] Resta, però, el pòsit de l'experiència viscuda, "el perfil trencadís de les hores guanyades". [...]

A "Homo viator", el poeta s'enfronta al repte d'omplir de sentit el pas de l'ésser humà per la vida. Un camí, "fins a la platja inevitable", que cal fer al marge de recorreguts ja transitats; un camí personal tot i que s'haja de fer junt als altres. Un procés d'assumpció de la pròpia, i moridora, identitat [...] i a la vegada un procés d’obertura, des de l'aprofundiment en aquesta singularitat. [...]

Poemes dits amb un to antièpic i a la vegada exempt de dramatisme [...] Poemes desplegats des de la llum de la paraula (la reflexió), però que transiten en la ratlla de l'horitzó, en veïnatge constant amb el misteri.

(Carles Mulet Grimalt. "Poesia a la ratlla de l'horitzó", Saó, núm. 237, febrer de 2000, p. 54)