Antoni Prats es va donar a conèixer amb Epigrammata, Premi Vila d'Ondara 1980, i, com ja destacava ben intencionadament Joan Valls en el proemi de l'edició, és "un conjunt poètic d'ampla temàtica i amb aspectes que van des de la joia del paisatge mediterrani fins a les obagors del dolor humà i de les mil tragèdies que proliferen al món d'avui, passant-hi, a l'ensems, per unes expansions de caire oníric que hi revelen llur missatge de tendresa i bonhomia". Ací la veu del poeta sona potent, molt sovint de la mà d'Estellés, com ara en el magnífic "Catul", i s'acara singularitzat amb un món exterior sovint hostil o se submergeix en la col·lectivitat per a dir "des de dins" les coses que passen i que li passen. És el tribut generacional a la dècada dels setanta, no exempt de detalls de tendresa que donen un toc molt personal al poemari. [...] La coincidència en la data de publicació d'Epigrammata i de Cadells de la desfeta, Premi 25 d'Abril de Benissa, no amaga, però, l'evolució del llenguatge poètic de Prats. [...] Cadells... és la crònica d'un temps, que l'autor descriu mitjançant un camp semàntic de foscor, "carronya corrupta", "veïnes servant dol i cares de difunt,/ monges arrossegant sangonents crucifixos" i homes ben diferenciats entre ells, "de capell" i "d'espardenya", mentre la xicalla juga als seus jocs i tothom ignora u oblida la mar, un altre símbol recurrent en aquesta etapa del poeta.

(Tomàs Llopis. Introducció a Solatges, 2001)