Una de les claus bàsiques del món narratiu porcel·lià són, evidentment, les històries, el desenllaç de les quals, tant quan és intuït pel lector, com quan el sobta per la seva contundència o el seu exotisme, és sempre atractiu. D'altra banda, ens són sempre presentades amb una completa mesura de descripcions. Porcel crea els ambients, el clímax adequat a cada història per tal que el lector s'immergeixi en la seva proposta fluctuant entre la realitat i la fantasia. En tot aquest procés té una funció destacada l'adjectivació. Seguint els grans mestres de la literatura contemporània —Flaubert, Baroja i Pla, per posar només tres noms especialment valorats per l'autor mallorquí—, l'adjectiu que determina, situa, especifica, descriu, individualitza fins a crear una especial atracció o repulsió per allò que està tractant, és en mans de Porcel un delicat estilet que ens proporciona fragments literàriament antològics.

(Llorenç Soldevila. "Estudi introductori a El misteri del alzinar i altres contes". Barcelona: Edicions 62, 1982)

* * *

L'actitud de Porcel a l'hora de contar històries és essencialment la mateixa, perquè l'autor fa, sobretot, de narrador, de cronista —un cronista de ficció, imaginatiu—, tant del passat immediat, el món d'Andratx, com d'aquell més remot, el món xinès, l'antiguitat grega... Aquest passat, que recupera de l'oblit gràcies a la paraula, el presentarà amb una òptica bàsicament humana i, per tant, amb la voluntat de fer-lo intel·ligible, viu i, en definitiva, proper: lleument mitificat el més immediat, desmitificat el més remot, fins a situar-se en un mateix nivell.

(Carme Arnau. "Pròleg a Tots els contes". Barcelona: Destino - Edicions 62, Col·lecció Llibres a mà, 16, 1984)

* * *

Per a Porcel, que va haver d'emigrar no per motius polítics, sinó professionals i que, en molts aspectes, és el veritable hereu de Villalonga i de Pla, Andratx no solament constitueix un paradís perdut, el de la infantesa i l'adolescència, sinó que, a més és la síntesi d'unes determinades formes de vida. Un objecte capaç de ser transformat en obra d'art. I, sobretot, és un refugi moral. Segons Porcel, la realitat i, més exactament, la terra i l'home que lluita per canviar-la són un fet històric, és a dir, el resultat d'un esforç i d'un destí. I, al mateix temps, és un joc d'aparences. O, almenys, d'ambigüitats.

(Joaquim Molas. "Baltasar Porcel, entre la reflexió moral i la mitificació", dins Creació i Crítica en la Literatura Catalana. Barcelona: Universitat de Barcelona, 1991)

* * *

Els relats d'aventures escrits per Baltasar Porcel tenen una referència comuna en l'Odissea, un dels llibres preferits de l'escriptor. Ulisses, a la cort d'Alcinous, i per amor a Nausica, relata, al final del seu periple viatger, i després que ha naufragat a les costes d'Esquèria, els vint anys d'aventures pel Mediterrani. De manera semblant actuen els herois de les novel·les de Porcel, encara que emprin tant la tradició oral de l'antiga èpica com d'altres mitjans més moderns: l'escriptura o la gravació. [...] No és gens gratuït que Porcel hagi donat el nom de Les fugides i els retorns al volum de les Obres Completes [...]

Ell escriu sobre el que ha estat el seu món. Periodisme i novel·la són dos mitjans diferents en els quals sovint s'ha emmirallat l'autor i el seu univers mític. El periodisme recull en primera instància el que més endavant tindrà dimensió literària en les novel·les o contes. El procés de mitificació de l'experiència viscuda s'envolta, per tant, d'una doble dimensió de la memòria: a curt termini es fixa, com una instantània, en l'article periodístic i més endavant entronca amb un corpus complex i unitari que és la novel.la. El viatge escrit: periodisme i novel·la. Les novel·les de Porcel contenen cròniques o impressions de viatges que primer li havien explicat i que després ell ha realitzat.

(Rosa Cabré. "EL viatge a la narrativa de Baltasar Porcel. La memòria i la creació d'un univers mític", dins Creació i Crítica en la Literatura Catalana. Barcelona: Universitat de Barcelona, 1991)

* * *

Porcel és un narrador d'una gran sensualitat. És distingeix pel tremp narratiu, l'habilitat descriptiva del paisatge, descripcions en les quals combina notes gairebé líriques amb una reproducció de gran detall realista, i per una potent sensualitat per a reflectir les passions humanes.

(Enric Bou. "Baltasar Porcel: revolta i integració", dins Glòria Bordons i Jaume Subirana (eds.) Literatura catalana contemporània. Barcelona: UOC- Proa, 1999)

* * *

És una veritable delícia deixar-se emportar per la capacitat fabulatòria de Porcel. Una capacitat torrencial davant de la qual no hi ha cap trava formal que se li pugui resistir. Així doncs, a L'emperador o l'ull del vent hi trobem fragments manllevats de la més pura novel·la romàntica, fragments on predomina el diàleg, literatura epistolar i, sobretot, unes imatges magistralment descrites de la guerra i de la vida dels desterrats a Cabrera. Poques vegades podem veure, sentir, olorar i tastar el sabor aspre de la misèria humana i de la mort com en les descripcions que Porcel fa en parlar de les batalles d'Austerlitz i de Bailèn, o de les escenes de la fugida de les tropes franceses després de la seva rendició. O, sobretot, de la vida dels presoners a Cabrera. Són moments de gran intensitat que més d'un lector trobarà que el remeten al món tenebrós de Goya.

(Joan Josep Isern. "Porcel: la bona ratxa continua...", Avui, 29 de març de 2001)

* * *

[...]a novel·la de Baltasar Porcel va molt més enllà de la història tràgica d'aquests soldats napoleònics i esdevé una reflexió complexa entorn de la naturalesa humana. De fet, el trasllat dels presoners a Cabrera, la supervivència a l'illa i el retorn final a França només ocupen uns quants capítols, encara que constitueixin l'eix central de tota la història. D'aquesta manera, es fa difícil considerar que L'Emperador o L'ull del vent sigui pròpiament una «novel·la històrica», malgrat els personatges i la trama se situïn en un context real del passat. De fet, fins i tot la interpretació de les causes d'un esdeveniment real tan transcendent com la derrota dels francesos a la batalla de Bailén és fruit de la imaginació —o, si voleu, de la interpretació— del novel·lista, que l'atribueix no sabem si al descobriment per part del general Dupont de la infidelitat de la seva esposa o als seus negocis bruts amb el cabdill Gérard de Fleury, autèntic protagonista de la novel·la. A més, la visió de la crueltat de les represàlies dels espanyols contra els francesos són ben lluny de les idealitzacions a què ens han avesat els historiadors de les nostres latituds. Tanmateix, Baltasar Porcel no pretén dir-nos com foren els fets històrics, sinó donar-nos la impressió que en té Honoré Grapain, el narrador-personatge que descabdella els fets. Així, la narració sempre resta totalment tenyida de subjectivitat i, per tant, d'ambigüitats i d'ombres, que no ens permetran arribar a una conclusió definitiva, ni tan sols a l'«Epíleg sobre el manuscrit» de l'autor, que clou el volum. Porcel maneja al llarg de la novel·la un joc de veus narratives (Grapain, Alòdia, la comtessa de l'Étang, els agents de Napoleó III, informes, cartes, etc.), que converteixen el relat en un joc de miralls, de perspectives diverses i fragmentàries que mai no arriben a constituir una imatge completa, única i coherent.

[...]

L'Emperador o L'ull del vent palesa la versatilitat de Porcel com a narrador: monòlegs, cartes, diàlegs, informes, etc. són les peces d'un mosaic, que no arriba a concloure's definitivament, però que ens demostra el domini narratiu de l'autor. Fins i tot, ens sobta com incorpora a la història la llegenda del drac de na Coca, en un episodi tangencial però important per a la conclusió final del llibre. Sobretot, L'Emperador o L'ull del vent conté aquella força expressiva que sempre ha caracteritzat l'escriptor d'Andratx, tant per la seva capacitat de descripció, amb moments d'un elevat lirisme, com per la intensitat dels episodis narratius, que sovint sobten per la brutalitat inhumana.

(Pere Rosselló Bover: "Baltasar Porcel: L'Emperador o L'ull del vent", El Mirall, núm. 128, desembre 2001, p. 54-55)