Però no va ésser aquell matí d'agost que tia Amàlia va aconduir-me al passat del meu pare, sinó prop d'un quart de segle més tard, aquella darrera vegada que vaig anar a Andratx, també a la tardor, i tant per aclarir papers d'herències —la de l'àvia, llunyana; la del vicari, relativament recent— com per remenar encara més arxius i buscar els fils, per prims que ja fossin, del pare i d'altres fantasmes.

L'anar a Son Farriol ho vaig decidir el sol acabat de pondre's, una tarda. El camí de la finca era recte, flanquejat de magraners. Em vaig aturar a tocar una magrana, rabent de vermellor granada, mineral. Em va semblar com si acomplís accions realitzades ja altres vegades, repetidament, quan només aquell dia estiuenc havia posat jo els peus a Son Vadell. Però potser el record d'aquelles hores, d'aquella realitat tan precisa i encesa, a força d'ésser rememorada havia vençut l'ordre del temps, convertint-se en sonàmbulica, com ingressant en un espai fix i funeral sempitern.

De l'hort, del garbuix de planters travats amb canyes, començava a desprendre's un tènue baf d'humitat. La terra del camí, però, era calenta, impregnada encara del sol de la tarda, que inesperadament havia estat d'una intensa calentor, com si rodés més baix que de costum. Pareixia que pel camí hi hagués passat una bèstia descomunal, deixant un rastre càlid: per un moment vaig pensar que podria haver estat el gran drac de la rondalla, esbufegant, amb el seu alè de foc, que als penyalars perduts de l’altra vorera del riu guarda el jardí de L'Amor de les Tres Taronges... De la rondalla que em contava el pare, just abans de partir.

Al voltant de la casa, els magnolis ja havien perdut gairebé tota la fulla. Obscurs davant la façana, s'alçaven mig pelats, amb una insòlita severitat. Hi quedava alguna magnòlia tardana, flonja, d'una blancor tumefacta i trista, com signe d'un dol exòtic. Ningú no es veia per enlloc. A la gran escalinata no hi havia ja cap planta: només els escalons i els murs, torrada la pedra, rònegues i gratalloses nueses. Vaig entrar: la casa en silenci, polsegosa, la sala aclaparada per l'abandó... No sé si va ésser el perfum, arribant-me embafador, el que em va fer adonar de la presència de tia Amàlia abans de veure-la.

(De Cavalls cap a la fosca, 1975, p. 73-74)

* * *

—¿Excessiu? El fotut dels pobres és que no és únicament pobra la seva panxa, sinó també el seu esperit. ¿I saps com es manifesta? Doncs que el pobre està segur que té raó en tot el que pensa, confon la ignorància amb la fermesa. Potser és una necessitat psicològica paradoxal, però és encara més una momificació. Mira la seva mare: n'és la manifestació exacta.

Elianor menjava sense aturall, ni escoltava el seu fill. Olympia prosseguia argumentant:

—No obstant això, existeixen les arrels, l'ecologia, una lògica que el món actual compta sense excusa, hi ha Porto Alegre, l'antiglobalització, i aquí pel que dius hauria d'actuar sense excusa perquè...

—Oblida-ho —la va interrompre Sinibald—. Hem comès el disbarat més gros i ni ens n'hem adonat: fins hem venut els morts.

Marika estava estupefacte:

—¡I ara què t'empatolles!

Elianor es va embarbussar, entre les paraules i la boca plena d'ametlles:

—Qui parla sí que és una mortalla.

Sinibald, ¿es trobava inspirat, l'estirava el seu espectre ideal que tan soterrat tenia i que de sobte se li havia estimulat confusament? ¿I això era per efecte d’aquella dona esplendorosa que havia arribat, de la seva escalfada emanació corporal, dels seus ulls fondos i de la seva saliva pastosa? Aquella amargor reculada de Sinibald, ja consubstancial, a vegades en rebre una inesperada injecció d'anhels disparava antigues percepcions, punyents decepcions d'ambicions, i la mescla bullia, provocava un combat instantani i afuat de dialèctiques, d'intuïcions era el Sinibald que no havia estat.

—Ho vaig viure i veure de jove —parlava capficat—, aquí a Sant Telm i a Andratx, els anys cinquanta. A Palma consideraven només el guany econòmic en cada tros de terreny de l'illa que es venia, en cada hotel que s'edificava en una platja, en cada casa adquirida per un estranger. La ciutat de la gent que la pintava era com una gran botiga. Però als pobles, que era allà on la transacció en veritat s'efectuava, quan algú es desprenia així d'una propietat aviat sentia una mena de manca d'ubicació, malgrat que no se'n sabia aclarir: era que amb la venda també havia mercadejat els seus morts.

—Penso que t'entenc.... —Olympia arrugava lleument les celles.

—Un finca, una masia, tot estava prenyat d'històries de cada família, de fantasmes benignes dels predecessors: jo al Coll Baix havia vist la meva àvia que munyia una cabra, a Sa Coma Freda el meu oncle havia caigut amb el cavall i s’havia trencat una cama, el meu pare m'havia explicat que el seu rebesavi havia construït aquell pou de Son Serra, per Nadal tots plegats sopàvem a la casa dels oncles de Son Sampol, aquí a Sant Telm teníem un figueral esplèndid, l'avi de S'Arracó era glosador, a Son Orlandis ballàvem els boleros amb els cosins Sandalina, tots nosaltres mesclant i gaudint les primaveres i les tardors de tots nosaltres.

—En Biel Sandalina era un lladre —mastegà Elianor de Cas Manescal.

Sinibald no en féu cas:

—Vull dir que de nen jo era jo, evidentment, cadascú era ell, però amb tots els nostres morts incorporats, la memòria immemorial dels quals continuava vigent en els vius gràcies als llocs, a la geografia i a l'arquitectura, als mobles, que havien estat escenaris o estris que havien allotjat corporeïtats i entitats pretèrites. Vivíem un espai limitat i físic amb la il·limitació psíquica, era la nostra una terra, era el nostre un aire, tan palpitant com la vida secular i total que no para i es desenvolupa entre barreges. I, evidentment, en vendre la terra i les cases vam vendre ensems la gravidesa memorial dels avantpassats, vam trencar la cadena profunda de qui som genèticament per restar, en conseqüència, orfes de nosaltres mateixos.

Marika, impermeable a les raons del discurs de Sinibald, va negar amb la testa:

—La gent venia les propietats als estrangers i rebia el turisme contenta, malgrat els abusos que s'hagin produït, fins tu reconeixes sovint que tothom havia passat gana i que els dòlars, els marcs, els francs, les lliures, ens redimien de la pobresa.

—Sí, però els vells d'aquesta manera van quedar reduïts a la inanitat, a quedar-se ells amb ells asseguts i isolats devora l'escalfapanxes o al cafè, sense la veu de les cases antigues i dels camps oberts amb la feina i les collites, amb el marc genètic dominant l'atmosfera global. I el marc ancestral ja sense diàleg es va convertir en malenconia expressa.

(D'Olympia a mitjanit, 2004, p. 258-260)