Baltasar Porcel Pujol neix a Andratx, Mallorca, el 14 de març de 1937. Viu al seu poble nadiu en un ambient mariner i pagès, fins que es trasllada a Palma, a estudiar comerç. Als disset anys comença a treballar en una impremta i aviat col·labora al Diario de Mallorca. Del 1957 al 1959 fa el soldat a marina. En aquesta època col·labora amb Camilo José Cela a Papeles de Son Armadans.

El 1960 s'instal·la a Barcelona, on treballa en una empresa de mobles, i es va vinculant, sobretot de la mà de Joan Triadú, als ambients culturals. Durant els anys seixanta està lligat al món del teatre; fa de corrector de proves en castellà a diverses editorials; escriu articles setmanals al Diario de Barcelona i dirigeix una col·lecció de guies turístiques, entre altres ocupacions.

Fou director de l'empresa editora de la revista Destino, (1975-77) dins la nova línia de catalanització i politització. Fa estades —sovint per la feina, però també per enriquiment personal— per tot Europa, pel Mediterrani, per Amèrica del Nord i del Sud, per l'Extrem Orient, a l'Àfrica...

Tot i que la seva obra no de ficció és reconeguda en tots els camps que ha conreat (assajos, llibres de viatges, biografies...), amb la seva obra narrativa ha bastit un món mediterrani i aventurer, del qual sobresurten les narracions del cicle d'Andratx, d'un marcat to elegíac. A partir de la mitificació tràgica i poètica del seu poble nadiu, articula una metàfora de l'ésser humà, de les seves passions, de la lluita per forjar-se un destí. El gruix de la seva obra narrativa és format per Solnegre (1961), La lluna i el "Cala Llamp" (1963), novel·les que reflecteixen el món balear, rural i mariner. Més endavant, amb la publicació d'Els argonautes (1968), obra de maduresa creativa, presenta el microcosmos mític sobre el qual basteix bona part de la narrativa posterior, com ara Difunts sota els ametllers en flor (1970), Cavalls cap a la fosca (1975) i Les primaveres i les tardors (1986).

Amb el recull de contes Reivindicació de la vídua Txing (1977), la seva obra, sense abandonar el mite d'Andratx, es fa més cosmopolita, evolució que es confirma en les novel·les Les pomes d'or (1980) i Els dies immortals (1984) i en els relats El misteri de l'alzinar (1982). D'altra banda, en les novel·les El divorci de Berta Barca (1989), Lola i els peixos morts (1993) i Ulisses a alta mar (1997) es decanta per la sàtira d'una certa societat, on fa paleses afinades observacions i reflexions crítiques sobre la realitat més immediata.

Amb la novel·la El cor del senglar (2000), desplega un món aventurer, visceral, brillant i misteriós, després escriu L'Emperador o l'ull del vent (2001), Olympia a mitjanit (2004) i Cada castell i totes les ombres (2008).

L'any 1991 edicions Proa inicia la publicació de la seva obra completa. Així, doncs, la seva obra dramàtica, aplegada al volum 7 de l'Obra Completa, amb el títol de Les màscares (1997) conté entre d'altres, Els condemnats (premi Ciutat de Palma 1959), La simbomba fosca, Romanç de cec, El general, L'inspector, Èxode i Els dolços murmuris de la mar. L'autor explora tant les experiències del teatre de l'absurd com les possibilitats d'un nou teatre de contingut satíric.

Les seves novel·les i llibres les ha escrit originàriament en català, però alguns d'ells han estat reescrits al castellà pel mateix autor. Així mateix, moltes d'aquestes obres s'han traduït a altres idiomes com el francès, l'anglès, l'alemany, l'italià, l'eslovè o el vietnamita.

En premsa escrita, crea un estil periodístic propi tant en l'article d'opinió com en l'entrevista en profunditat. Compila a Grans catalans d'ara (1972) diverses entrevistes amb personalitats catalanes que ja havien sigut publicades a la revista Serra d'Or. És també autor de les biografies dels polítics Josep Pallach, Jordi Pujol i Josep Tarradellas. L'any 2003 publica L'Àguila daurada, un recull de les entrevistes més representatives de l'autor a personalitats rellevants de la cultura catalana.

Ha obtingut els premis més importants de la literatura en català: Ciutat de Palma, 1958, 1960; Joan Santamaria de teatre, 1961; Crítica Serra d'Or, 1968, 1969, 1971, 1976, 2002, 2005; Josep Pla, 1969; Prudenci Bertrana de novel.la, 1975, 1997; Sant Jordi, 1986; Literatura Catalana de la Generalitat de Catalunya de creació literària, 1987; Joan Crexells, 1987 i 2001; Ramon Llull, 2001; Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, 2007; Premi Sant Joan, 2008. També ha estat guardonat, entre d'altres, amb el premi Boccaccio de literatura europea, 1999, per la seva obra Mediterrànies.

El 1988 crea l'Institut Català d'Estudis Mediterranis i n'és president fins al 2000.

Mor a Barcelona el 2 de juliol del 2009.