El Peric era un noi de deu anys que, havent quedat sens pare ni mare, va llogar-se per guardar porcs. Al cap de dos mesos de ser-hi, l'amo li deia, pagant-li el salari:
—Mira, Peric, aquí tens tres pessetes, que, a raó de sis rals el mes, fan el que havia de donar-te. Ara, que no t'ho juguis ni t'ho facis malbé. Sents?
—Que és cas de jugar-m'ho ni fer-m'ho malbé —responia el xicot.— Prou sé en què gastar-ho, i ben gastat.
—Doncs en què penses esmerçar-ho?— el pagès feia.
—Me'n compraré unes castanyoles, que, ara com ara, és el que em fa més menester.
—Unes castanyoles justament? Que t'has tornat boig? No et faria més servei un tricot, anant, com vas, tan prim de roba, ara que l'hivern ens ve al damunt? I els esclops, que quasi ja et deixen? Creu-me, compra't uns esclops i un tricot, que les castanyoles no et guardaran pas el fred.
El vailet no va tornar resposta; però va quedar-se rumiant el partit que prendria. El consell de l'amo ja li semblava bo; però a ell li agradava força la música, i, si bé es divertia ja sonant el flabiol, aquell divertiment ja el cansava, volia donar-li varietat amb les castanyoles... Vaja, s'ho havia ficat al cap.
Però i quan faria fred? Era una raó el que l'amo li havia dit; les castanyoles no li guardarien.
Cercant manera de conciliar-ho tot, provava de substituir el desitjat instrument amb bocins d'un plat que va trencar-se a la masia; però el so que en resultava no va semblar-li el de llei, el propi. Després de molt barrinar-hi, va dir-se resoltament:
"Uns esclops i unes castanyoles. Per ara puc passar del tricot."
Varen venir grans pluges, i després glaçades fortes, i darrere de tot, neus. El Peric, tot arraulidet, corria darrere dels porcs repicant per partida doble, això és les fustetes que duia entre mans, al compàs de les dents que, amb el tremolor, li petaven.
En veure'l així, tots els del mas li deien esclafint el riure:
—Alça Peric! Tu que savi! Sense roba saps guardar-te del fred.
—Fred? Això pla —El vailet responia.— Cregueu que, tocant les castanyoles, ni gota en sento.
Però quan, passat un altre mes, fart ja de patir, comprava el tricot, i trobava consol duent-lo, deia amb tota formalitat al seu amo:
—Massa raó crec que teníeu. Anant un ben governat de cos, tanmateix sembla que peten millor les castanyoles!
Quants i quants que no són nois fan com en Peric, procurant-se amb afany superfluïtats que els priven d'adquirir el que els és més necessari.

(Del llibre Dotzena de frare, 1896)