Frederic Soler i Hubert neix a Barcelona el 9 d'octubre de 1839, en el si d'una família menestral. Es queda orfe de mare de ben petit i el pare es torna a casar, però es mor aviat i, aleshores, Frederic es trasllada a viure a casa de l'oncle matern, Carles Hubert, rellotger. El seu oncle li dona la primera feina al seu establiment i li proporciona lectures diverses. Combina feina i estudis i als quinze anys actua per primer cop en grups de teatre d'afeccionats en espectacles de barri de tradició popular que representen les seves obres primerenques. La majoria d'aquests espectacles es fan en societats privades o en cases particulars.

A la dècada dels cinquanta, en els tallers juvenils situats en pisos llogats, on s'organitzen festes, reunions i representacions teatrals, comença a créixer un corrent crític enfront de la cultura burgesa ascendent. Soler comença a destacar-hi com a tertulià, actor, humorista i com a escriptor. Des d'aquells inicis ja reivindica un teatre popular escrit "amb el català que ara es parla", enfront de la llengua culta i arcaica dels Jocs Florals. Fa amistat amb personatges que temps a venir destacarien, com el polític Valentí Almirall, Eduard Vidal i Valenciano, Conrad Roure i Gonzal Serradara. Davant el triomfalisme que provoca en la societat burgesa la guerra d'Àfrica (1859-1860), Soler escriu peces com La botifarra de la llibertat i Les píndoles d'Holloway o la pau d'Espanya, on satiritza la campanya menada a l'Àfrica pel general Prim i els voluntaris catalans.

La primera estrena, fora de les societats privades i dels tallers, és al Teatre Odeon, el 1864, amb l'obra L'Esquella de la Torratxa, que es converteix en un èxit esclatant de públic i anima l'empresari de l'Odeon (Joaquim Dimas), el primer actor (Lleó Fontova) i Soler a fundar una societat teatral que s'anomena "La Gata", en el marc de la qual s'estrenen entre 1864 i 1866 una vintena de peces anomenades Gatades, que Frederic Soler signa amb el pseudònim de "Serafí Pitarra". Alterna la paròdia de les actituds heroiques, que tant agraden els modernistes, com El castell dels tres dragons (1865), amb els quadres de costums, obres que publica amb el títol de Singlots poètics.

Les obres satíriques de Soler són una provocació contínua a la moral burgesa i imperant d'aquell moment, cosa que li causa més d'un problema. Soler, tement que els escàndols no acabin repercutint en l'èxit de públic, decideix derivar el seu teatre cap al drama d'ambientació rural, desvinculant-se, així, de l'etiqueta d'humorista amb la qual va iniciar la seva primera etapa com a dramaturg. Amb aquest canvi, els erudits de l'època comencen a atorgar-li prestigi, manté el públic popular i, alhora, es guanya el públic burgès, que fins llavors havia menystingut.

A partir d'aquell moment firma com a Frederic Soler. Aquest canvi se situa l'any 1866, amb l'estrena del drama Les joies de la Roser, que el converteix en el màxim representant del teatre romàntic català. Coincideix que aquell any es casa amb la filla de Bernat-Agustí de Las Casas, propietari dels Jardins de Tívoli (actual passeig de Gràcia), de família influent a la ciutat. També aquell mateix any dissol la societat "La Gata" i en crea, l'any següent, una de nova anomenada "Teatre Català", al Teatre Romea, de la qual fou l'empresari fins a la seva mort. Entre els seus èxits, representats al Teatre Romea —alguns dels quals també es tradueixen al castellà— destaquen Les heures del mas (1869), L'àngel de la guarda (1872), La dida (1872), La creu de la masia (1873), en col·laboració amb Manuel de Lasarte, El ferrer de tall (1874), etc. Més endavant, Soler, que enveja el talent del jove Àngel Guimerà, i els seus èxits emergents, s'oposa a estrenar al Teatre Romea alguna de les obres del seu rival.

El darrer èxit important fou el drama Batalla de reines, estrenat el 1887, pel qual rep, entre altres guardons, un premi extraordinari de la Real Academia de la Lengua Española.

Com a poeta, és un versificador hàbil i provocatiu i escriu tant poemes satírics com cultes, recollits a Gra i palla (1857) i Nits de lluna (1886). Després d'uns anys d'infortuni guanya els Jocs Florals, convertint-se en Mestre en Gai Saber ja que guanya la Flor Natural, 1872; i el 1875, la Flor Natural i l'Englantina. N'és president fins al 1882.

Com a narrador, el 1874 publica el fulletó a L'any 35 a La Renaixença. El mateix any edita un volum de Narracions, a la "Biblioteca Catalana". Reïx, sobretot, amb una obra en castellà titulada La batalla de la vida (1873).

Tot i que als inicis simpatitza amb la Revolució de Setembre, aviat es decanta cap a posicions més conservadores, i rep amb conformitat l'adveniment de la Restauració. De tota manera, no abdica el seu catalanisme liberal i el 1885 és un dels fundadors del Centre Català i un assidu animador. En el I Congrés Catalanista de 1880 pronuncia un brillant i abrandat discurs.

Els darrers anys viu amargat per la por de perdre públic, i intenta incorporar-se als corrents nous, tot imitant l'estil d'Echegaray o provant d'emular els èxits del jove Àngel Guimerà, sense gaire fortuna: Judas de Kerioth (1889), Les claus de Girona (1893) i Jesús (1894) són obres representatives d'aquesta darrera etapa.

Mor a Barcelona el 4 de juliol del 1895. Pòstumament s'estrenen les obres El Comte Arnau i El campanar de Palma.

El 1906 s'inaugura un monument a Frederic Soler "Pitarra", esculpit per l'arquitecte Falqués, que es troba situat al final de la Rambla de Barcelona.

Les obres teatrals de l'autor, juntament amb les d'Àngel Guimerà i de Josep Maria de Sagarra, han estat de les més representades pels grups de teatre amateur catalans.