"El doctor Alxander Westend tenia el departament a la tercera planta de l'edifici principal i era conegut arreu per la seva brillant carrera professional en l'especialitat de microbiologia. Des que vaig saber que havia estat admès al seu laboratori n'havia anat recollint amb fervor tots els articles que havia pogut. El departament era deu vegades més gran que el nostre, però l'acaramullament de vidre, aixetes, mapes, gràfics i substàncies, era el mateix. Els taulells estaven pletòrics de marassos, balances, fluorímetres, tubs numerats, bosses de diàlisi, pots de fenol, de poliacrilamida, d'EDTA, de TRIS, i, si la vista no em fallava -com no em fallava-, de Gilsons, -una per a cadascú- amb el que costaven aleshores les pipetes automàtiques. La dissonància simfònica que orquestraven els remucs continus dels instruments m'era coneguda. Aquella era la meva música: un triangle febril d'operacions, una combinació imparable d'instruments de percussió, de síntesi i de purificació; petites adaptacions de motius d'altri, pentagrames de tubs alineats sobre els taulells, i algun dia, qui sap, l'estrena d'un gran concert. Se somnia molt els anys de les òperes primes. Als laboratoris més grans, on els estudiants devien fer les pràctiques, els tamborets i els microscopis es multiplicaven silenciosament fila rere fila. A les vitrines que envoltaven la sala es podien contemplar els primers tractats de microbiologia i aparells antics de mesura i observació molt curiosos. Entre els més valuosos hi havia un microscopi acromàtic holandès de finals del XVIII, uns quants Watsons de principi de segle, un ultramicroscopi per analitzar partícules col·loïdals i mitja dotzena de respiradors Pasteur. Als laboratoris més petits ja s'hi treballava. Uns analitzaven els creixements dels cultius; una noia molt jove calibrava un calorímetre; d'altres feien rèpliques de plaques i antibiogrames; unes quantes portes més enllà hi havia dos homes dibuixant gràfics i discutint els resultats. Aquella barreja de matemàtica orgànica i de descurança mobiliària no podia ser-me més familiar: un fons organitzat, una forma confusa. Cap investigador decent no accepta perdre un mes de feina per donar-lo a una colla baladrera de pintors i paletes. Només als enzes els sembla bé gastar-se diners en taules noves en comptes d'invertir-los en un espectrofotòmetre. Els dies de no fer res em pesaven com una llosa; ara tornava a respirar. Una d'aquelles cadires deslluïdes m'estava esperant."

Del llibre Un bon error. Barcelona: Empúries, 1991, p. 22-23)

* * *

"Espiral, helicoïdal, cadenes superposades. ¿Quant temps em va costar aprendre que l'univers, des de la via làctia fins als àcids tartàrics, no s'organitza per línies sinó per corbes? La nostra espiral no era un huracà, ni una metafísica nebulosa, ni un laberint frenètic ple de falses obertures, sinó que eren cercles inacabats amb una porta que ens permetia sortir i escapar-nos (espira, guspira). I tot i la llibertat, romania al teu costat. Quan encara era una línia rígida i rectilínia, unes branques malmeses van ofegar la meva hèlice, i tu et vas submergir dins el congost per alliberar-me'n. Vas trobar un cargol que tenia el cap enroscat i el cos aturat. Et vaig dir que no m'agradava el nom de "closca", sinó el de shell: Solarium maximum, Nautilus pompilius, Voluta scalaris. Per trobar el cargol bover, s'han de deixar les caragolines. Leda renuntiae. Si vols fer escac i mat has de sacrificar la dama. A la Jill li agradaven els crisantems i les trenes de les orquídies. Una malla reixada amb tres sèries de fils: un d'ordit, dos de trama. Els espermatozoides també són corbats i cargolats; també en són els llamps, les fibres nervioses, els cordons umbilicals, els solcs del cervell i els teus cabells.
A l'igual de tu, he après a conviure amb les meves contradiccions estimulant l'ordre i el desordre. El cognom Xammar té un significant tortuós. Em vesteix amb una samarra humil de pastor (el que en francès en diuen chamarre [xa'mar]) i, alhora, em recarrega amb el barroquisme del verb chamarrer [xama're]. La simplicitat i els brodats. El pas de la pellissa al rococó podria haver-se produït, plausiblement, a partir d'algun element comú entre l'estil recargolat i el món rústic; mig seriosament, mig en broma, no se'm va ocórrer cap altre punt d'intersecció que el de la llana de la samarra: pastoralment refistolada, i primitivament barroca. La cruïlla és una munió innúmera d'espirals. Ho diré a l'inrevés (remetent-me al passat quan voldria pensar en el futur; arrecerant-me en les paraules quan enyoro les coses; esmentant-me a mi quan en qui penso és en tu): l'etimologia del meu nom és arrissada.
La vida no es deixa parcel·lar amb regles geomètriques, rígides i lineals, com si fos una província amb els camps ben retallats. ¿Qui pot saber com s'ha fet l'individu, quins hàbits va aprendre primer, de qui era la mà que ens va donar el primer tallapapers? ¿Qui pot aixecar el punter i, assenyalant una part del seu propi jo, afirmar: "Aquest tros de riu de la meva ment prové de la teva font"? Potser m'equivoco evocant escenes concretes del meu passat; i m'equivoco més en atorgar-los una influència decisiva en el meu caràcter. Potser ens enganyem tots, com s'enganyava Aleph Banneker, buscant les causes del nostre ésser i de la nostra evolució. Hi ha no sé quanta part de mitificació en aquest retorn obsessiu cap a la història per entendre millor aquest present difícil que també duu el meu nom. Però encara que renunciï a la justificació del que resulta incomprensible, el cor se me'n va cap enrere sense que pugui retenir-lo.
Com s'explicava al mural del moll, l'artista havia volgut reptar, amb el moviment dinàmic i circular, l'erecta rigidesa del paisatge de basalt. La declaració d'intencions de l'escultor de l'estany, que estava clavada a la primera estaca, estava encapçalada per una cita de Joseph Beuys: "Els materials deteriorats i pesats es barregen lentament amb els sons i els animals microcel·lulars i, més enllà, es converteixen en objectes estables i permanents."

(Del llibre Un bon error. Barcelona: Empúries, 1991, p. 250-252)

* * *

"Les finalitats dels reductes alts de la infantesa són amagar-se dels adults i fabular. Els músics també viuen dalt de tot buscant paradisos perduts. Són com nens amagats a les golfes que es resisteixen a baixar: inventant, gaudint de si mateixos lluny dels altres.
L'home no està lligat a la infància per un vincle d'igualtat, sinó d'oposició. Normalment, la infància no té res a veure amb la resta de la vida d'una persona. Però aquest tall no és un fracàs. Està tot previst. La funció de la infància és seduir l'home i fer-li atractiu el món; si s'enamora del món, no voldrà separar-se'n i la curiositat el farà continuar endavant. La infància és com aquells preludis musicals, independents dels temes centrals, que capten l'atenció de l'espectador perquè escolti una obra que, després, continuarà pels seus propis camins. L'obertura d'aquesta història no és l'obertura grandiloqüent i estremidora que podria haver estat, potser perquè la infància de la protagonista tampoc no ho va ser. El ritme d'aquest llibre evoca el de la seva vida: uns acords nets inicials que es van complicant fins a desencadenar un final que, ara encara, tenim massa lluny per poder discernir."

(Del llibre Una casa per compondre. Barcelona: Empúries, 2001, p. 10)

* * *

"Per fundar Roma, s'excavà un forat anomenat "mundus" on es posà tot el que calia per la vida, es tapà i al damunt es construí la ciutat. A Roma, els esperits dels vius eren a dalt i els dels morts a sota. En la fossa oberta de Mistana les ànimes vives es barregen amb les mortes i de la mescla de les seves respiracions sorgeix morbosament la boira perenne.
El meteoròleg perd el seu cupè fora de la columnata de pedres i dies després apareix dins la fondalada de Mistana. Qui l'ha empès entremig dels quaranta menhirs que fan de muralla? Qui l'ha fet rodolar pendent avall? Pobre cupè... Malgrat que té una bona xapa, en Sim es troba amb records de si mateix que semblen d'un altre... Per exemple, ¿són seus els condons que ha trobat dins el seu cotxe? ¿Hi ha cardat amb la Lectra o amb aquella misteriosa Marlot, despullada o no despullada, el nom de la qual se li apareix per tot arreu?
Mistana és una ciutat inhabitable que els mistanesos s'entossudeixen a habitar. De tota manera, més rar és viure en un país en guerra i no fugir-ne; sotragat per la fam i marxar-ne. Rar i freqüent. No veure més enllà, estar mancat de forces, de diners, d'educació. El dilema de marxar o quedar-se. De ser un covard o un valent. D'estimar o de renegar. Desgraciats els que se'n van, miserables els que es queden. De Mistana, la gent no se'n va. Un clima dolent comparat amb una guerra no és res. Fa anys, van venir els del seminari a buscar vocacions i van endur-se uns quants nois. Només el fill del batlle va continuar endavant. El que diuen que un dia tornarà. Mistana és barata: per això no se'n van. Les seves mines són riques: tothom hi suca pa."

(Del llibre Mistana. Barcelona: Proa, 2005, p. 53-54)

* * *

"Els nens es perden i es troben a tot arreu, pensa en Simbert quan torna cap a l'ajuntament. No me n'he de preocupar més. El meu cupè, també el van trobar. Si es vol, tot es troba. Fins i tot les coses petites. El Simbert es treu la Rhiannon del cap i es posa a escriure. La seva lletra cada dia és més horrorosa. La cara de la Rhiannon, morta de por, també. En Sim, de tant en tant, encara treballa. "En els tractats", escriu el meteoròleg aprofitant un dels seus escassos intervals de seny i sobrietat, "es parla dels núvols, dels vents, dels terratrèmols, dels huracans i del poètic arc iris; de la boira, però, ni una paraula. Com si no existís. La boira és el fenomen atmosfèric més menyspreat." Una menor perduda en un poble oblidat. Una boira oblidada en els llibres. "Es compara la boira amb un vel funerari. Hi ha llocs on se l'extermina metrallant-la. Abans, als aeròdroms militars se la socarrava amb fogueres. Se la fumiga perquè rebenti, inflant-li les gotes i fent-la precipitar. Del que es tracta és d'eliminar-la." La lletra lletja i inintel·ligible pròpia d'un cervell deficient que tan aviat funciona com no, s'atura abans de concloure amb nerviosisme: "Tots ho som, de boirosos i insignificants..." En Simbert s'aixeca i abandona el paper ratllat a la seva dissort. Si on el desa ben desat, en una setmana se li estovarà. Tant se li'n dóna. Un cop escrit ni ell mateix no se'n recorda, del que hi ha escrit. Vomitat i oblidat. No li vindrà d'un paper. Un problema menor comparat amb el d'una menor perduda en un poble sense nord."

(Del llibre Mistana. Barcelona: Proa, 2005, p. 163)

* * *

"No podem dir el mateix de l'Ambròs, el malcarat, que aviat se les haurà amb una parella progre de les que es creuen molt llestes i de volta de tot. La parella se n'està fument de les parets replets de quadres, cosa que demostra la seva ignorància supina ja que fins fa no gaire les parets dels grans museus estaven com les del Filantròpic, plenes de gom a gom. Ai, els progres, es pensen que, de la cultura, en saben més que ningú, quan la cultura ha estat en mans del poder i de la gent assenyada segles i segles. Ser d'esquerres o de lletres no vol dir ser una persona culta. La cultura no és una ciència infusa que s'adquireix amb un títol o votant els republicans. A l'inrevés, com més a prop estiguem dels conservadors més a prop som de tenir temps lliure per cultiva-nos, i més improbable és que perdem el temps a les barricades a la vora dels obrers. El treballador està amb el "vivere"; i l'amo amb el "filosofare". Així que quan veig aquests progres defensant a capa i espasa la cultura, una cultura que no és la seva ni ho ha estat mai, em fan una gràcia...
Els revolucionaris són gent sense història antiga, que acaben tot just de néixer al món i que, a diferència de nosaltres, miren el futur amb el cap ple de fantasies, en lloc d’aprendre del passat. El passat o no el coneixen o el critiquen. Aquest parell de progres que deambulen pel Filantròpic només coneixen museus moderns i maneres modernes de penjar quadres. De tot el que han representat els museus abans de la seva existència no en saben un ral. Són tan freds els museus d’ara amb els murs pelats... Per contra, el Filantròpic té un caliu difícil de superar amb les parets reblertes dels quadres. No és fàcil de quadrar-los! Els marcs són de tantes mides que l’ordenació requereix molta perícia perquè encaixin els uns amb els altres; és com un trencaclosques en el qual s’ha de compondre una pintura conjunta amb peces grans i petites sense que quedi cap forat per omplir. Lògicament, aquesta ordenació estètica estarà per damunt de consideracions històriques i biogràfiques alienes a l’essència de l’art. Al Filantròpic no ens avorrirem amb sales monotemàtiques, ni trobarem cap agermanament postís entre artistes de la mateixa època. Tampoc no haurem de suportar un munt de quadres seguits d’un mateix pintor, sinó que la seva gràcia estarà escampada arreu del museu i ens sorprendrà quan menys l’esperem. Les divisions que va instaurar el primer Quinci són més que suficients: sales d’estàtues, de retrats, de paisatges, religioses i de curiositats. Introduir més subdivisions en aquests cinc grups seria incórrer en uns escrúpols matemàtics impropis d’unes col·leccions d’art. Tan amè que és anar passejant per les sales a la recerca dels nostres autors preferits i ser rebuts per inesperades combinacions d’estils que ens recorden la riquesa d’espècies que conviuen harmònicament en la diversitat de la creació divina!"

(Del llibre Els privilegiats. Barcelona: Edicions 62, 2007, p. 38-39)

* * *

"L'ofici de vigilar ha estat clau per a l'evolució de la humanitat. L'home prehistòric estava a l'aguait de les feres i de les altres tribus per evitar que li prenguessin les cries, les pells, les armes o els queviures. Després, el soldat romà vigila els territoris de l'imperi i, més tard, els cavallers i els sentinelles defensen les terres del seu senyor. Les tropes dels exèrcits són tropes de vigilants que estan en guàrdia contra possibles enemics. Els carcellers de les presons aparten els individus que amenacen el benestar de la societat. Els capatassos, sobeestants, directors i encarregats estan atents al treball dels altres perquè la feina rutlli com Déu mana. Els capellans vigilen la nostra ànima i la protegeixen de les diabòliques forces del mal. Els metges i científics estan en guàrdia contra les malalties infeccioses i enforteixen el nostre cos perquè puguem vèncer-les. Els pares prenen cura dels seus fills, els vetllen i els guien. La vigilància camina en direcció contrària a l'egoisme. Totes les persones nobles tenen al seu interior un gran zelador que viu pendent dels altres."

(Del llibre Els privilegiats. Barcelona: Edicions 62, 2007, p. 56)