Entrevistes
–Quin pes creus que té la teva identitat/personalitat en la teva forma d’escriure?
–Bàsicament he publicat poesia, que és un gènere idoni per investigar fins allà on la intel·ligència donada ens ho permeti: hi ha discerniment vital en les ficcions? Segurament la Bovary c’est moi, que deia aquell. I, d’alguna manera, en la forma en què és lliurada també hi hagi alguna projecció de personalitat, sí.
–Creus que en algun moment de la teva carrera literària la teva llibertat d’expressió s’ha vist amenaçada?
–Probablement, com que som un autor publicat tardanament, l’experiència repressiva m’ha afectat històricament més de l’altre cantó, com a lector: abans que escrividor, som lector i bibliòman incurable i sé del cert què se’m va ocultar i sostreure des de la més tendra etapa de formació.
–Què és el més controvertit que has escrit mai?
–Potser ho serà algun poema de tema polític com ara «S·T·T·L. Una altra oda», transsumpte de l’adeu a Espanya maragallià, almenys un adeu a l’intractable poble a què es referia Gil de Biedma, encegat a odiar tot el que emocionalment no se li homologa.
–Hi ha algun text que desitjaries no haver escrit o publicat?
–No s’ha estravengut encara la situació.
–Algun llibre que hagi marcat la teva forma d’escriure?
–Si he de parlar d’influències advertides –hi ha influències inadvertides, i fins de sobrevingudes–, potser que em limiti al camp de la tècnica compositiva, amb imitació del dictum de mestres: impostació del to de veu, concepte del vers… Així, em referiré només a dos de qui m’he pogut sentir coetani sense ser-ho ben bé (altrament, el llistat no seria ni just ni exhaustiu): en català, Gabriel Ferrater i, en castellà, Jaime Gil de Biedma. Només aquest dos ja són inacabables.
(PEN català. "La veu del soci: Joan Manuel Pérez i Pinya", 2019)