Les actes que escriuen els jurats dels premis literaris per argumentar els seus veredictes solen ser bastant vaporoses: un parell d’elogis inflats amb pinso ditiràmbic, una mica de fum de colors retòrics i au, a una altra cosa. Ni que sigui sense voler, però, de vegades s’hi colen qüestions literàries interessants. Ha estat el cas del Premio Reina Sofía de Poesía Iberoamericana 2019.

Joan Margarit va ser-ne el guanyador. Segons el jurat, un dels principals mèrits del poeta català és la seva “enorme claredat expressiva”. Quan ho vaig llegir, el concepte de 'claredat' em va xerricar. Oblidem-nos ara de l’autor de 'L’edat roja' i 'Estació de França' –que, igual que tots els poetes amb ofici però molt prolífics, té poemes bons i en té d’infames, i, també igual que tots els poetes populars, té admiradors incondicionals i detractors acèrrims. Referir-te elogiosament a la “claredat” quan parles de literatura –i més encara quan parles de poesia, un gènere que fins i tot molts bons lectors afirmen no entendre– és un error, perquè la claredat no és una virtut, així com tampoc ho és l’obscuritat.

El més adient, crec, seria parlar de 'precisió expressiva', un valor que és atribuïble a qualsevol estil poètic. Vull dir que poetes considerats difícils, tortuosos i densos com Eliot i Riba tenen la mateixa precisió expressiva que poetes clars com Carner o Billy Collins. Tot i l’hermetisme a vegades gairebé impenetrable de molts dels poemes que el conformen, 'Atletes de la fuga', el llibre amb què Joan Manuel Pérez i Pinya (Palma, 1963) va guanyar el Premi Ciutat de Palma de Poesia Joan Alcover 2018, fa la impressió en tot moment de ser el producte d’una escriptura molt calculada, escrit per un autor que sap on vol arribar i domina les eines per anar-hi. Reflexiva i culta, la poesia de Pérez Pinya és plena de jocs de veus, observa una mètrica sovint estricta –quan cal, a còpia de retronants anacoluts–, fa ús d’un llenguatge rocós i cantellut, i, més que abordar temes, el que fa és crear realitats de paraules, masses de matèria verbal. Fins i tot quan és abstracte, però, té precisió expressiva.

(Pere Antoni Pons. "La precisió", Ara Balears, 17 de maig del 2019)

* * *

Diré, primer, que Fauna mutilada s’escriu contra la conformitat, i és una impostura, que s’exerceix en aquella política de l’excel·lència d’Ícar, que vol tocar amb un dit el cel, però que sospita que qualsevol poema ja és la història d’un que cau i que mai no aconsegueix dir la darrera paraula, la definitiva, per allò que té d’incompatible amb l’absolut i de paradoxal quan cerca fixar allò que sempre fuig, dir d’una vegada per totes allò que sempre sura a la punta de la llengua, i que segons Valery, no s’acaba de dir mai i s’abandona. Diré també que és precisament tot això que converteix el llibre de Joan Manuel Pérez i Pinya en una veritable singularitat en el panorama de la poesia catalana del segle XXI, en una extravagància, un escàndol capaç de convertir la claredat en un laberint ordit com una exaltació tramposa d’un món sospitosament bucòlic. Perquè els que ens posa davant els ulls és la carussa i una arrufada de nas del nostre present més contemporani. On es conjuga la reverència i la revolta com si tot fos u, i aquell deliri furtiu que neix d’una poètica de l’excés i d’un plaer tortuós que prové de la submissió a una disciplina rigorosa.

(...) A la Fauna mutilada el desig es decanta per l’alteritat, però lluny de qualsevol concupiscència que només tendeixi a la satisfacció, al gaudi, és una propulsió que cerca excedir-se, per això qualsevol idea de totalitat s’esmica. No debades el faune no deixa de ser un simulacre d’innocència d’allò que no s’acaba de consumar, lligat sempre al poder oracular i evocatiu i que no cerca alliberar-se de la passió, sinó fer-la perdurable. I d’aquí, també, que es presenti en aquest equilibri precari i vertiginós, sempre amputat. Perquè a la llarga aquesta és la seva manera de ser franc, que no deixa de ser una poètica del maquillatge. I en aquest sentit, no som gaire lluny de les impostures de Ferrater, no cal dir-ho. I per això mateix s’ha de remarcar la tasca del riure en aquests poemes, la seva dramatúrgia còmica, la seva persistència contra qualsevol mena de monumentalització. No hi cerqueu un discurs demiúrgic perquè topareu amb la seva força incendiària. Ja ho sabem, el poema és el lloc de la creació i de la destrucció. I el barroc és font i origen del present més contemporani. La paraula és la forma de l’abisme que la perfila, lloc d’absència, i possibilitat i ombra de la seva presència. I, ja ho diuen, la poesia no és altra cosa que un immens joc de paraules. On tan important és allò que s’ha escrit com allò que ha quedat sense dir. I que el llibre sigui una mena de poema en sonets i un parell de cues luciferines, entra en la llarga tradició de l’engranatge d’autoreflexió que sempre ha estat aquest artefacte de catorze versos. Perquè aquí el sonet és alhora una constricció, i una indisciplina, aquell misteri formal de què parlava Roubaud, figura magistral i matemàtica que permet esser franc amb la forma més retorçuda de l’enginy, de l’ardit  i de la mentida. En definitiva, l’acmé de la literatura. Allò que s’arrenca a l’estupor i a l’atribolament. I a la vegada és capaç de fer circular amb tota la mala fe l’efervescència dels nostres més profunds desacords íntims. Ens aplega en aquell espai vacant entre allò que dius i la veritat. El sonet és una màquina de la dissensió quan volem encolomar-nos l'honradesa ferrateriana, quan volem vendre una mirada honesta i lúcida, a preu de saldo, perquè sabem profundament que allò que ens empeny és la mala fe de la pulsió de la vida i tota la seva càrrega de pànics que ens fermen al ras i a la nostra pròpia inconsistència. I els sonets de Joan Manuel Pérez i Pinya escriuen ara sí, contra el temple de la transparència de la hipermodernitat, ben lluny, per exemple, del Ferrater santificat, reduït i simplificat que ens volen vendre, i ens arrossega cap a l’inaccessible (som a l’àditon del temple), contra l’arcà, contra aquella transparència mateixa que segons Byung-Chul Han no és transparent, contra la dominació amb aquest aire amable de vida quotidiana, on no s’alça cap resistència contra una mena d’eucaristia del sentit que ens solen endossar. Els sonets de Fauna mutilada fan allò de portar-nos d’un lloc a un altre, i amb això ens desvia, i per aquest motiu sempre compareix amb preguntes. Com si el poema t’escoltàs. Fa la pregunta i s’obre el silenci evasiu que cal a les respostes que sempre s’han de postergar, la rèplica que mai no arriba. Com si allò que s’escriu fos un veritable art de l’atenció. I ens ofereix el que habitualment amb l’essencialització que es camufla de senzillesa ens han escamotejat: la turbulència del present d’algú que alhora hi és i ja n’és però un exiliat i un proscrit. La volatilitat de quasi tot. És quan el poema actua com un amplificador que deixa sentir una polifonia i també les seves dissonàncies. Perquè en els seus plecs, en la seva consistència arquitectònica massissa tanmateix s’hi fa present una poètica de la precarietat, i s’hi sent allò del llenguatge que escapa en la mateixa llengua. Ja ho deia Bataille: l’interdit fonde le desir. I el poema sempre ens mena fora, sempre som un tros lluny. I no és estrany que s’hi faci tan present l’erotisme. No cal dir que és l’espai per excel·lència de la dissolució i de la pèrdua. I ens encara a això tan precari, ara mateix, que són els fets (...).

(Sebastià Perelló. "Joan Manuel Pérez i Pinya, in memoriam", Núvol, 5 de maig del 2022)