NOCTURN

Quan es desperten...
C.P. Cavafis

Si és a entreson que acuden i a un seny, que mor de brut,
t'embosquen resplendents, afona't a la glera
i, al·lucinadament, braceja-hi rere,
solcant brancam i rocs d'onatge eixut.

Encalça-hi, obstinat, olis per a unció
d'alguns valors ocults en el desordre,
súbdit del líquid fosc que, en no existir, recorda
carners per a desigs que no hauran vist brotó.

Anit, les mans dels ulls cenyiren fort
tot quan relleu avar creuava la memòria.
I algú fià dels mots per fer-ne tabernacle:

com plèiade d'espectres, com mutilat tentacle,
la veu rara i difusa sols referí més mort.
Cap vers no amortallà la cremadissa arbòria.

(“Nocturn”, dins Atletes de la fuga. Pollença: El Gall Editor, 2019, p. 29)       

* * *

MADURESA

Darrere el vidre
un altre sol et llisca
rost avall. Mira
com ja és de l'altre
costat de la muntanya,
mudant-ne els tints.

Tots els senders reclamen
el dret a un seu paisatge.

(“Maduresa”, dins Atletes de la fuga. Pollença: El Gall Editor, 2019, p. 42)       

* * *

PERPLEXITAT DE LES MANS

Passeja, com perplex,
les mans embutxacades.
Hi estreny fort els punys, llença
al fons d'un horitzó
possible els ulls; la força
de més realitat, però,
no amaga mai del tot
un vol d'esguard encès,
l'ocell fugitiu, ben tenaç,
que estén sobre quimeres
fulgents, reiterades,
gola d'un cos, que nota cert
i que l'exalta d'avideses
reals entre fulles d'amor pensat.

Com uns incendis d'aigua
sobre altre vegetal incuriós,
una molsa, o un liquen
que creix, astut, damunt arrels de vida,
cert, més ja que l'ombra d'aquests desigs
arrapant-se a uns versos.

Fora de l'instint, la vida es cargola
amb turpitud entre sarments
de gelosia. Entre ofrenes
poc intel·ligents, fisc
de brutes consciències,
cicatriu per a sangs
de massa inclinació sensual.

La vida a les mans. Les mans mateixes ho saben,
què volen. Més vida, en el goig callat de créixer
com la molsa astuta sobre els camps desitjats.

(“Perplexitat de les mans”, dins Atletes de la fuga. Pollença: El Gall Editor, 2019, p. 85-86)

* * *

XXVII

Sona un jazz ballable.    Terrassa d'estiu.
Els veus tan desperts    i, en els gestos, hàbils
com fervent la nit.    Fluir en els cantàbils
de l'amor és la prova:    cada nota adiu.

I saps, quan es besen    en un frec, tot ràpids
al compàs permès    –i, després, rialles–,
que vendran més joies    a les acaballes
amb alens espessos    sorprenentment sàpids.

És la joventut    quan el cos oblida
minuciosament    que hi haurà enderrocs,
que el fulgor és fugaç    com ara a l'oïda

la música rítmica.

                            (I, tu, no els agafis
tan fort pel cossatge    amb aquests ulls grocs
talment un vampir,     com un vell Kavafis).

(“XXVII”, dins Fauna mutilada. Palma: Lleonard Muntaner, 2022, p. 48)