—Un dels trets constants de la teva poesia ha estat la no observància de cap cànon, no estar subjecte a cap poètica.
Jo penso que la poesia té un ritme de lectura, un ritme de lectura en veu alta o en veu baixa. És un ritme diguem-ne subjectiu, que seria més fàcil d'assimilar a un ritme accentual que no a un ritme sil·làbic. Ara, en aquestes coses no hi penso, quan escric, em refio del meu ritme intern i prou.

—També t'has radicalitzat en el mot convencional, d'ús diari, tot i prescindint dels efectes significatius individuals del mot poètic, diguem-ne.
És que crec que tinc una imaginació molt visual. Això fa que sempre tingui en compte l'escenari, per això surt molt sovint l'enumeració simple de les coses. D'altra banda sento una fascinació pel concepte abstracte, perquè crec que hi ha un sentit evocador molt fort que em porta a un seguit d'imatges més complicades. Després també hi ha la pressió primigènia de la manca d'una formació filològica catalana sòlida que feia que jo partís d'un vocabulari elemental o de diccionari. Ara, això ha canviat sensiblement en els darrers anys, és clar, perquè aquesta és la matèria a la qual em dedico professionalment.

(Joan Rendé. "Francesc Parcerisas: recompte poètic de vida", Avui, 6 de juny de 1982)

* * *

—¿Quina distància hi ha entre L'edat d'or, ara reimprès, i Natura morta amb nens, a part dels disset anys que els separen?
—Entre aquests dos llibres n'hi ha un altre, Focs d'octubre. El poema més antic de Natura morta amb nens gairebé s'encavalca amb aquell volum anterior. En el procés d'escriptura no existeix la distància que sembla que marquin els llibres. Procuro que cada llibre tingui una certa homogeneïtat de to. Entre L'edat d'or i Natura morta amb nens hi ha una diferència d'escenari, no pas de la manera de construir el poema. A Focs d'octubre hi havia més complexitat d'imatges que a L'edat d'or, i a Natura morta amb nens aquesta complexitat es mostra més despullada: l'estructura és més senzilla però la imbricació de les imatges és una mica més dura.

—¿Sempre construeix els poemes amb una mateixa tècnica?
—Molts dels meus poemes són cases fetes a partir d'un mateix patró. Hi ha un escenari molt sovint visual que crea una complicitat de connotació cultural amb el lector. Parteixo d'escenes assumibles per qualsevol persona amb facilitat. Quan llegim poemes reconeixem experiències que tots hem viscut personalment o que sabem que existeixen i que se'ns plantegen d'una manera visible per nosaltres en tant que lectors."

(Eva Piquer. "Entrevista a Francesc Parcerisas", Avui, 14 de desembre de 2000)

* * *

—En la mesura que per traduir valora tant aquest sentit de la llengua, sobretot per traduir triant —és a dir, creant— ¿el tenen els estudiants que avui arriben a les facultats de traducció? Tenen prou formació literària?
—Em sembla evident que no, que més aviat al contrari: cada vegada menys. S'ha perdut aquell sentit de la llengua que, exemplificat en un cas extrem, permetria a Carner fins i tot inventar-se paraules que sonaven a català de tota la vida. S'ha perdut perquè la gent cada vegada llegeix menys, i quan ho fa llegeix sobretot literatura actual, que no té aquesta riquesa. Per tenir recursos la gràcia és qui es dedica a llegir Sor Isabel de Villena, i el Tirant lo Blanc, i la literatura del segle XVIII, i Verdaguer, i exemples d'aquests, amb tot un capital de llengua darrere. Però, és clar: precisament per això mateix, sense un diccionari al costat, per a molta gent jove són lectures difícils de fer. Tot i això, encara tenim exemples de bons traductors d'aquesta mena: la traducció de Miquel Desclot de la poesia de Petrarca, per exemple, és un model de dignificació de la llengua que no busca només la divulgació de l'original, sinó oferir un treball paral·lel de creació literària.

—Vostè, que també és poeta, què pensa què és poesia en un poema: allò que no es pot traduir i es perd en la traducció o precisament el contrari, allò que sobreviu la traducció?
—Això segon. Si en la traducció es perd el poema, vol dir que l'únic que hi havia era un joc lingüístic, només una forma. La poesia és en la part vehiculable del poema, en allò que sí pot transmetre una traducció. Almenys aquesta és la part que a mi m'interessa com a escriptor: que em commogui llegir la poesia d'un senyor hebreu o finlandès. Aquesta commoció no pot ser independent, és clar, de la formalització del poema, però si de la llengua, perquè jo no estic llegint pas el poema original. Si tot depèn de la llengua, malament. Una altra cosa és que la llengua original hi afegeixi matisos, color, il·luminació, atmosfera. En un cas com el de Carner, per exemple, és innegable que la llengua hi afegeix molt, però no és només això, malgrat que ha patit el prejudici de considerar-lo intraduïble perquè moltes vegades es pensava que només era foc d'encenalls. Però l'elaboració de la seva llengua era només un vernís que amagava una gran sensibilitat i qualitat humana, i això és el que em semblaria més ressenyable de la seva poesia."

(Joaquim Noguero. "Traduir no és trair, sinó triar. Entrevista a Francesc Parcerisas", Escola Catalana, núm. 377, febrer 2001)