Francesc Parcerisas i Vàzquez va néixer a Begues (Baix Llobregat), l'any 1944. Es considera "de formació urbana, si és que la Barcelona de finals dels quaranta, amb ramats de bens aturant els tramvies, carros d'escombraries i olor de col bullida, era ben bé una ciutat en el sentit que ara donem a la paraula" ("Qui soc i per què escric", Institució de les Lletres Catalanes, 1994).

Es va llicenciar en Filosofia (1961-1966) a la Universitat de Barcelona i va fer de lector d'espanyol a la Universitat anglesa de Bristol (1969-1972). Va residir a Eivissa i es va dedicar a la traducció (1972-1979). Va cursar un màster en Literary Translation per la Universitat d'Essex (1989-1990) i és doctor en Teoria de la Traducció per la Universitat Autònoma de Barcelona (1997).

Ha estat catedràtic de Llengua i Literatura Catalanes de Batxillerat (1979-1986) i és professor titular de la Facultat de Traducció i d'Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona, de la qual ha estat vicedirector i cap del Departament de Traducció.

Ha publicat diversos llibres de poesia: Vint poemes civils (1967, Premi Joan Salvat-Papasseit), Homes que es banyen (1970, Premi Carles Riba), Discurs sobre les matèries terrestres (1972), Latituds dels cavalls (1974), Dues suites (1976), L'edat d'or (1983, Premi de la Critica de poesia catalana i Premi de Literatura Catalana de la Generalitat de Catalunya de poesia) i Focs d'octubre (1992, Premi Ciutat de Barcelona de poesia). Va aplegar en el volum Triomf del present (1992) la seva producció poètica fins l'any 1983, que va ser guardonat amb el Premi Lletra d'Or.

L'any 2000 va publicar Natura morta amb nens, on apareix explícitament el tema de la paternitat. L'autor explica en una entrevista (Eva Piquer: Avui, 14 desembre 2000):

"El fet de tenir fills petits em possibilita veure a través dels seus ulls moltes coses noves, i em fa reviure coses que jo ja he viscut. És un fenomen molt atractiu i molt productiu. Tos tenim una perspectiva única i intransferible, però al mateix temps només som una anella dins una cadena molt llarga".

És coautor d'un llibre de text sobre literatura catalana (1997, 11a edició). Amb Montserrat Bacardí i Joan Fontcuberta és autor de Cent anys de traducció al català (1998), una antologia de textos catalans sobre traducció. Parcerisas considera que traduir poesia és un estímul per aprendre a escriure'n (Eva Piquer: Avui, 14 desembre 2000):

"La lectura més intensa i privilegiada és la del traductor, sovint fins i tot per damunt de la de l'autor. El traductor ha de reconstruir, és un copista, i davant del text ha de reflexionar sobre els colors, la forma, la composició… n'ha de fer una anàlisi molt detallada, i en aquest sentit la traducció és una escola única".

Ha traduït una quantitat important de llibres de l'anglès, del francès i de l'italià, tant al castellà com al català, principalment de narrativa (Pavese, Sciascia, Poe, Mansfield, Tolkien, D. Lessing, Michaux, A. Nin, N. Mailer. B. Potter, W. Styron), assaig (A. Rimbaud, M. McLuhan, H. Marcuse, B. Russell...) i poesia (T.S. Eliot, E. Pound, Rosenthal, Tomlinson, D. Abse, P. Muldoon, S. Heaney...). La seva tasca ha estat reconeguda amb el Premi de la Crítica Serra d'Or de traducció poètica 1992 per La llanterna de l'arç, de Seamus Heaney, i també, amb el Premi Cavall Verd-Rafel Jaume de traducció poètica 2001 per Un esborrany de XXX Cantos, d'Ezra Pound.

És autor d'una antologia de poesia anglesa i nord-americana (1985) i de la traducció al català i va ser editor d'una prestigiosa col·lecció de literatura moderna traduïda al català entre 1985 i 1992 (Clàssics Moderns, EDHASA).

Va ser fundador dels congressos internacionals bianuals sobre traducció de la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha format part de diversos jurats dels Premios Nacionales de Traducción, dels premis de traducció de la Generalitat de Catalunya i dels de l'Ajuntament de Barcelona. Ha estat representant català de l'Ariane European Literary Transation Network i del Conseil Europeen d'Associations de Traducteurs littéraires (CEATL). Va col·laborar en la creació dels seminaris anuals sobre la traducció a Catalunya que l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana celebra anualment.

Col·laborador en revistes culturals i literàries com Serra d'Or, Reduccions, El Món, Els Marges, i en diaris com La Vanguardia, El País (sobretot al Quadern de Cultura, on va escriure una columna setmanal de ressenyes literàries), el Diari de Mallorca, l'Avui i el Diari de Barcelona, entre altres. Va aplegar una selecció d'articles i assajos sobre temes de literatura al volum L'objecte immediat (1992).

Entre 1991 i 1997 va ser el vicepresident al Principat de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, i el 1998 va ser-ne el president. Entre 1998 i 2004 va ser el director de la Institució de les Lletres Catalanes, entre 2010 i 2016 en va ser degà. Ha estat el coordinador de la Generalitat de Catalunya per a l'Any del Llibre i la Lectura 2005.

El 2013 rep el Premi Internacional d'Assaig Josep Palau i Fabre per l'obra Sense mans. Metàfores i papers sobre la traducció, un volum a mig camí de l'assaig memorialístic i l'especialitzat. El mateix any rep el Premi Llibreter amb el llibre La primavera a Pequín. Un dietari, i el 2015 és guardonat amb el Premi de la Crítica Serra d'Or de poesia pel llibre Seixanta-un poemes.

El 2015 és guardonat amb el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat de Catalunya, i el 2018 rep el Premi Jaume Fuster dels Escriptors en Llengua Catalana, tots dos en reconeixement del conjunt de la seva trajectòria.