UN MAS A PROVENÇA

D'un paisatge de Van Gogh a la Provença,
n´he tornat ple de nostàlgia de mots catalans
pastats amb palla i blat de groga collita.
Les dues dretes columnes i la reixa de ferro
que traspassen gallines i oques, firaires matineres,
i els murs de maó enrunats, colgats de ferma ginesta,
i les atzavares que recolzen llurs plomes en llit
tendre de calç blanquíssima, i el fum amant
de l'olla no escassa, i la vida, i la finestra oberta
al blau sostre del mas... La quitxalla,
les flors salvatges, el crostó de pa... Van Gogh:
"Un mas a Provença". Vet aquí un deliri crescut
a la llengua, a les meves grises, cansades, llàgrimes.
Un crit d'esperança que porto: el color, la pintura.

(D'Homes que es banyen, 1966)
 

* * *
 

CINEMA: EL QUIOSC DE MALAQUITA

De vegades és l'aire cristal·lí de la platja
les begudes nacrades que sorprenen l'ambre sensual
dels teus llavis oberts pel misteri del cos
amor de palmeres i lilàs a la costa
un telèfon blanc vora la banyera suïcida
resignada aventura sentimental
al tren exprés
menyspreada invitació nocturna romàntica absència
divans de menta i velles plaques de Frank Sinatra
o seran les mateixos escales balconades igual
on ens adormen les llums de la ciutat parpellejants
la clara esplendor dels cortinatges la nostra unió
matí d'amor reconegut la matinada amor.

Tranquil·litzada la consciència abandones el cinema
i somnies, infeliç, una altra pàtria, paranys.

(De Discurs sobre les matèries terrestres, 1972)
 

* * *
 

RETRAT DEL POETA

Xiula el vent, l'aigua s'ha glaçat
a les canonades, neva.
Fa hores que és fosc
i es formen caramells de gel
a les teulades.
Que n'és de bo tancar el llibre,
bufar la bugia que crema sobre la taula
i, a la claror de la llar de foc,
arraulir-se al llit, sense sorolls,
per no desvetllar el son d'aquest cos jove
que ja fa estona que descansa, pur.
Ara, colgat sota les flassades, tanca
els ulls i rememora aquest dia
no gaire diferent de tots els altres.
Frueix d'aquest petit moment de plaer
que tot s'ho val, abandonant la mà
sobre un pit que sospira, adormit,
la cara en la tofa flonja dels cabells.
¿Serà així, la mort?
¿Benvinguda com aquesta son que et pren,
dolcíssima, sense retrets ni greuges,
agraint només els dons incommensurables de la vida?
¿Serà així que, en el camí de la fosca,
anirem a l'encontre de la llum?

(De L'edat d'or, 1983)
 

* * *
 

TRENS

Mira al teu voltant com la nit s'imposa;
al camí dels xiprers ha callat l'òliba.
La vida són moments bells, voliaines
que el record crema en nits sense memòria.
Prova de recordar: arran la platja,
l'olor de l'eucaliptus i els baladres,
o els trens inacabables que espiàvem
cada matí, sota la llum grogosa;
cucs que et corquen l'encanyissat dels anys.
Encara en sents el lent sotraguejar,
cada patac del canvi de les vies;
els sents fugir d'entre els dits, plens d'enigmes,
carregats de bens i de bestiar;
i continues ignorant vers on van
i si hi ha qui sàpiga quan arriben.
Ja no et cal, però, enfilar-te al llit
per abastar l'ampit de la finestra:
saps massa bé d'on vénen, què vol dir
el senyal roig que duen a la llana.

(De Focs d'octubre, 1992)