Isabel Oliva i Prat (Girona, 1924). Mestra i poeta. 

Nascuda en terres gironines, ella i el seu germà Miquel creixen envoltats d’estímuls musicals i religiosos. Perden el pare poc abans que comenci la Guerra Civil, una època igual de dura per a la família que la immediatament posterior, la del racionament i l’estraperlo.

En la infantesa i la joventut, Isabel encadena l’escola i l’institut, a Girona, fins a treure’s el títol de mestra a l’Escola Normal de Mestres de la mateixa ciutat. Coneix el seu futur espòs, Francisco Torrado, a Espolla, el primer destí on ella exerceix com a docent. Després del festeig, la parella es casa l’any 1950 i neixen els seus tres fills, Conxa, Xavier i Júlia.

Quan el marit mor, Isabel torna a treballar de mestra, aquesta vegada a la nova escola de la Font de la Pólvora, un dels barris gironins que acull més immigració de diversos indrets d’Espanya i de Portugal, i aplica amb èxit el model de la immersió lingüística.

Tot i que de jove ja havia escrit algun vers i professava interès pels dietaris, no és fins als setanta anys que comença a fer poesia amb regularitat. S’inscriu en diversos cursos de la Casa de Cultura de Girona i l’any 2000 guanya el premi Terra de Fang de Deltebre amb Laberint de Dèdal. Des de llavors, ja ha publicat una vintena de poemaris i ha estat premiada en prop d’una trentena d’ocasions amb guardons com el Guillem Viladot (2001), el Narcís Saguer (2001 i 2005), el Goleta i Bergantí (2007) o el Francesc Castells (2012 i 2016). Els seus poemaris L’instant de l’àngel (2003) i Col·leccionista de tardes (2006) estan dedicats a la ciutat de Girona, i Crepuscles sobre el Moldava (2015), a Praga.

És sòcia d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC).

Pàgina elaborada per Cinta Paloma per a l’AELC.
Documentació: La nena de les trenes d’ambre. Isabel Oliva i Prat, una vida feta poesia (2023), de Maria Garcia.
Fotografies: arxiu personal de l’autora.