—Una singularitat de la teva carrera literària que es remarca sovint és que vas començar a escriure poesia sent ja gran. Com va anar?

—Doncs sí, és així. I tampoc no és gaire corrent el fet que, des que vaig començar a escriure poemes, els vaig poder publicar. Vaig debutar per mitjà d’una campanya anomenada «Crida a poetes inèdits», que impulsava la Casa de Cultura de Girona i que coordinava Sam Abrams, i em vaig animar a participar-hi. Jo llavors ja estava jubilada. Més endavant, quan vaig començar a tenir més material escrit, em vaig decidir a presentar-me a premis, i en vaig guanyar alguns. Així va ser com vaig publicar els primers llibres.

—I encara no hem parlat d’un dels grans temes de la teva poesia: la ciutat de Girona. Què representa per a tu? Quin paper hi té?

—Girona ha estat el paisatge de la meva vida. Vaig néixer al carrer de la Força, en ple barri vell, i tret d’un curt període que vam anar a Camprodon i a Figueres, després de casar-me, sempre hi he viscut. Hi tinc molts records associats, moltes sensacions. De petita, em portaven a la catedral a escoltar el res dels canonges, sentia la campana de l’àngelus, veia la processió de Corpus, em fixava en la imatge del riu passant per sota el pont de Pedra...

Miquel-Lluís Muntané. «Isabel Oliva. Quan la paraula es fa bellesa», Serra d’Or, núm. 708 (desembre del 2018).

***

—Quins són els poetes que més l’han influït?

—D’entre els poetes contemporanis, Joan Margarit és el meu model, m’agradaria escriure poesia com ell. També m’agrada la poesia de Rosa Font i de Miquel-Lluís Muntané. I de Sam Abrams, que havia estat professor meu en un curs de poesia. Recordo que un dia vaig entrar a classe i es va posar a llegir un poema, i jo vaig pensar: aquest poema sembla meu. I ho era! Però ell el va llegir d’una manera tan esplèndida que em va costar reconèixer el meu poema.

—La poesia l’ajuda a mantenir l’esperit jove?

—Crec que hi té a veure tenir sempre il·lusió per fer coses. Aixecar-me al matí i tocar el piano, engegar l’ordinador i repassar els diaris, i sobretot escriure poesia i llegir-ne. Per a mi és un aliment imprescindible. A més, fer poesia m’ha servit per aprendre a escriure el català. Com la majoria dels que no vam rebre l’ensenyament en català, jo feia moltes faltes i vaig pensar que si en un poema escrivia una paraula o una frase en català correctament no l’oblidaria mai més. Ara fa tres anys, l’ADAC em va donar un premi per haver contribuït a la normalització lingüística. Em va agradar moltíssim aquell reconeixement!

—De la seva poesia els crítics n’han elogiat la musicalitat. Hi té a veure la seva formació musical?

—En escriure poesia jo em baso molt en la música, busco que els versos tinguin musicalitat. Intento que en llegir un poema meu et sembli que escoltis Bach o Beethoven. Haver estudiat música tota la vida m’ha anat molt bé i m’ha influït a l’hora d’escriure. En un dels meus llibres, Ària per a una sola corda, tots els poemes estan dedicats a un músic o a una peça musical. El meu pare i el meu oncle eren pianistes i jo vaig aprendre a tocar el piano de ben petita, però ho vaig deixar quan em vaig casar. He tornat a tocar-lo ara de gran. Imagina’t, als 88 anys vaig anar a classe amb una professora que em va ensenyar a interpretar, perquè jo tenia tècnica però em fallava la interpretació. Ara toco cada dia. Em va bé per a moltes coses: per a la memòria, per a les mans —m’ajuda a fer que no se m’enrampin— i també per al cor, perquè hi poso sentiment. I per passar l’estona.

Marta Costa-Pau. «“Vaig començar a escriure poemes amb 70 anys, i ara, amb 96, ja no sabria viure sense la poesia”», Ara (14 d’octubre del 2021). En línia.