"Sóc socialista i encara estic per allò de la no explotació de l'home per l'home, de la dona per l'home, ni de l'home per la dona, com a feminista conscient.
Ara, a nivell de persona que mira una mica, de canvi no n'he vist. Totes les coses que anys enrere reivindicàvem junts amb el PSC, i que continuem reivindicant perquè no s'han aconseguit, són motiu de gran repressió. A Barcelona, per exemple, aquest noi, en Joan Herrera que continua a la presó per treure una bandera espanyola l'11 de setembre... "la injuria" a la bandera la varen fer els que la penjaren ja que ells sabien bé que, com a mínim, seria esbroncada per les persones que la veiem com a símbol de l'ocupació que commemoràvem. En Joan, simplement, va fer el que milers de catalans pensem: FORA LA BANDERA ESPANYOLA!"

(Maria Oleart)

Maria Oleart neix a Barcelona, el 29 de maig de 1929 en una família humil catalana d'origen i de convicció. De molt petita ha llegit amb assiduïtat. Ha editat: La mort i altres coses, l'any 1965. Enllà, llibre de poemes, el 1974. Les cinc branques, (poesia femenina) i una colla de llibres de poemes. Guardonada a Lausana, amb el Víctor Català dels Jocs Florals de l'exili. L'any 1977 obtingué la Flor Natural als darrers Jocs Florals a l'exili, a Munic...

— Bé, parlem dels teus llibres...
—El primer que va sortir al carrer i com a començament del desvetllar d'una letargia de mestressa de sa casa, és La mort i altres coses, publicat el 1965 per Torrell de Reus. L'altre Enllà dedicat a la mort del meu pare, fou publicat l'any 1974. Va agradar a molta gent, en canvi algú em digué que en la meva carrera literària aquest llibre no compta. M'empasso pols quan beso la terra és un llibre escrit el 78, encara que hi ha algun poema del 75, és publicat per la Moll en "La Balanguera", el 1983. Solitud amb poemes del 76 i 77, és encara en una editorial del País Valencià "a punt de sortir" fa quatre o cinc anys. és en procés editorial, també, ("El llamp" em va dir que m'ho publica) una novel·la curta Amatori de lletres i altres narracions. En una altra editora hi tinc Tot és ben clar, contes breus. N'he escrit per nens (de contes) quatre publicats a l'Avui del Jovent i tinc un llibre també per nois, actualment presentat en un concurs literari. He intentat el teatre i tinc una peça, El pou d'Ariam, sorgida d'un poema meu. Massa empentenegat, tinc un llibre dedicat a les Teresa (crec que això del nom, en les persones influencia en al seva manera de ser). Per la revista Alella, faig unes entrevistes a escriptores catalanes conegudes i no tan conegudes.

—Concepció de la literatura, de l'art...
—Uf! la meva concepció de la literatura i de l'art! No sóc una intel·lectual (i força greu que em sap!) i no sé pas com me'n sortiré d'aquesta! El concepte de l'una i de l'altre és el mateix, ja que la literatura és una de les branques de l'art, malgrat que, quan es parla d'art hom acostuma a pensar en l'art plàstic: pintura, escultura... L'art és obra creada. ¿Quin és l'element que fa que una obra passi de ser una "cosa" a obra d'art? Ben bé no ho sé pas, per mi és inexplicable. L'obra cal que sigui per ella mateixa, sense altra finalitat que ser mirada, llegida, tocada (la tactilitat de l'escultura) o escoltada. Té l'entrada pels sentits i sap endinsar-se per viaranys estranys i amagats...
Si diem que la justificació de la literatura és la seva existència, hauríem de dir que la funció del seu instrument creador, l'escriptor, hauria de ser simplement fer literatura. I així és. A més, i com a conseqüència, té la funcionalitat d'expedir i ruixar, paraules frases i idees subjectives per a ús i consum popular.
Fa molt temps, em va dir l'escriptor portuguès-català, en Manuel de Seabra, que no hi ha art ni literatura de qualitat si l'artista no estima l'home. En aquell moment, aquesta afirmació va semblar-me romàntica i utòpica. "Molt bonic, si fos veritat" vaig pensar. Però m'he anat adonant que és cert. Amb lògiques i petites excepcions però ben veritat. Sense humanisme, i el dolor que comporta, no es fa bona literatura. Per simplista que això sembli. I la conseqüència sorgida d'això pot ser una de les altres funcions de l'escriptor, no ho sé...

—Les teves tasques culturals?
—Sóc del cos de redacció de la revista Alella, però hi faig poca feina. Sóc, per aquelles coses rares que passen pel món, presidenta de l'Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana IPECC. També per una mena de casualitat, no tinc nom ni mèrits perquè això passés, vaig ser durant dos anys vocal de Junta de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, quan en Josep Maria Llompart n'era vice-president. L'IPECC és la principal tasca cultural meva (de passada contesto part de la pregunta 4.a), la projecció de la realitat del nostre poble, els Països Catalans, ens pot ser una ajuda pel nostre redreçament cultural i polític. Entre altres coses, actualment a l'IPECC gestionem la reunió de material pel Casal Català de Rosario (Argentina) que prepara una exposició d'obra de pintors catalans contemporanis més representatius. A més, d'un servei regular de notícies, que va funcionant, preparem la confecció d'un full que informés a fora, actes culturals, nous llibres, etc. a nivell de Països Catalans. Actualment, també, estem recaptant diners pel monument a en Pau Casals que un grup de catalans d'Alemanya pensa inaugurar l'any que ve a la ciutat de Walfenbittel.

— El teu mètode de treball?
—No sóc gens ni mica metòdica. El cert és que sempre estic escrivint, en teoria. Constantment se m'acuden idees i situacions per escriure, però sóc terriblement mandrosa. Vaig al llit com les gallines, llegeixo, m'adormo aviat però al cap de tres o quatre hores em desvetllo i torno a llegir una bona estona. Em llevo d'hora, a quarts de set, i escric fins a les nou. Després a la tarda, acostumo a corregir i a passar a màquina. Això no vol dir que no hi hagi nits que en lloc de llegir, dormi o escrigui o que algun matí o alguna tarda només llegeixi, o res de res...

—¿Com veus la situació del nacionalisme actual?
—Al nacionalisme actual, el d'ahir i espero que no al de demà, hi manca consciència col·lectiva. Hi ha qui en passa massa de qui som i d'on venim. Mireu, de la mateixa manera que hi ha persones que els fa vergonya parlar de les seves coses íntimes, a mi me'n fa parlar de Catalunya. Jo sóc filla dels Països Catalans i és l'única realitat que m'interessa. quan a la primavera passada vingueren a Barcelona els escriptors bascos i els gallecs, en la confecció de la ponència "Llengua i nació" jo m'havia fet uns apunts per exposar-los, però no em calgué dir res (parlo en públic solament si és estrictament necessari) tot el que m'angunieja va anar sortint. M'alegrà molt que els escriptors de tots tres Països concordéssim en la necessitat d'un estat propi per a la nostra tasca.

(Miguel López Crespí: "Maria Oleart: L'ofici d'escriptor", Última hora, diumenge, 3 març de 1985)