"Si he dit això, ara i aquí, és perquè la poesia de Maria Oleart de Bel, no és una poesia corrent. Des del primer dia que vaig escoltar-la, no pas llegir-la, se'm va ficar ànima endins un calfred integrador. Les parets divisòries queien, les ciutats s'esfondraven. Érem al mig d'una immensa planúria on els éssers més variats convivíem fraternalment. La llum donava la mà reverencialment a l'ombra del racó. Les arrels sortien de la terra i s'enlairaven fins abraçar les branques més altes. Endevinava una comunió entre el centre de la poetessa i el seu món i el nostre món. Començava la difícil integració.

Ara, passats els anys, m'arriba un altre llibre a les mans i aquesta vegada mecanografiat. És evidentment la mateixa veu però al serveu d'un record recent. La mort d'un pare estimadíssim. Com és bonic de veure un amor filial tan transcendent i intens. Llegint els poemes nadalencs del seu pare es comprèn que forçosament havia de ser estimat per tothom:

"voler pau és donar pau
i voler felicitat és donar felicitat"

I molt més encara per la seva filla, tan sensible a la bellesa i a totes les manifestacions del món interior.

El llenguatge poètic d'aquest llibre és un llenguatge planer, actual i directe, sense cap mena de retòrica, com s'escau a una conversa amical amb un pare absent:

No et tinc a tu
però et vull reconèixer
en cada gest que s'ofereix
i en cada mà que dono.

les coses més petites que pertanyen al pare són evocades amb tendresa:

"...un mocador que vivia
dins d'una butxaca teva"

I cada moment i cada paraula. I aniríem citant vers per vers i aniríem descobrint delicadeses. I fins arribaríem a descobrir que el vol de la poetessa no era pas gallinaci sinó de coloma de plata que parrupa amorosament."

(Anton Sala Cornadó: "Pròleg", dins Maria Oleart: Enllà. Barcelona: Maria Oleart de Bel, 1974)

***

"El 1989 i el començament dels noranta són anys plens d'agradables esdeveniments per a la Maria i també són els anys en què, per diverses raons, hi vaig tenir més contacte. El 1989 publicà els seus Versos a Anaïs, per a mi un dels més encertats i que va ser motiu de llargues converses amb ella, i dels quals Olga Xirinacs en una carta escrita el 8 de maig d'aquell mateix any li deia, entre altres coses:

Avui t'escric amb la satisfacció d'haver llegit el teu llibre de poemes Versos a Anaïs i poder-te dir que m'ha agradat molt.
Per a mi és un plaer trobar, de tant en tant, obres com aquesta teva en la qual és evident que sentiment, estètica i literatura conjugades amb intel·ligència produeixen en el lector una sensació de plenitud. Suposo que en l'autora també s’ha donat aquest goig de l'obra ben aconseguida.
L'atracció d'Anaïs crec que l'hem sentida tots els que hem seguit la seva obra. Quin refugi per a ella els seus Quaderns.
[…] L'enamorament fa indistint que l'objecte sigui d'un o un altre sexe. Crec que això s'arriba a entendre des d'una sensibilitat com la dels poetes, per exemple. Per això ho escrivim i ho sabem trobar en allò que escriuen els altres. M'ha semblat que tu en parlaves, i esmena'm si m'equivoco.
Espero que l'edició d'aquest llibre t'hagi fet feliç i desitjo que segueixis escrivint, buscant els teus camins, ara que ens has demostrat que poden ser tan bells i ben trobats.

El 1991 apareix el seu llibre de contes La màgia de les espelmes, il·lustrat per la nostra amiga Gemma Sales, i aquell mateix any surt editat el seu llibre de poemes Solitud, un llibre emblemàtic, despullat, sincer, premonitori de la seva mort molt més pròxima del que esperàvem, vint-i-sis poemes breus i profunds, esqueixats, sense títol, encapçalats per un número romà.

[…]

Tot el que he anat explicant fou motiu que ens anéssim veient més sovint i la conegués més de prop. Vaig anar diverses vegades a casa seva i m'ensenyava coses que tenia escrites: quatre ratlles d'un conte, el començament d'un poema, plenes d'una imaginació desbordant. Quan li preguntava per què no s'hi posava i ho acabava, em deia que no tenia ànims, que sentia una gran lassitud. Començava a manifestar-se-li la malaltia que se l'enduria, tot i que encara no ho sabia o no ho deia. Crec que l'única cosa que realment l'animà aleshores va ser el naixement de la seva néta Juna. Ho va comunicar als seus amics a través d'un petit poema. La darrera vegada que la vaig veure va ser quan va venir a casa a fer-me una entrevista per a la revista d'Alella sobre la meva antologia Cares a la finestra. Va venir amb una amiga, els ulls li lluïen dolços com sempre, però ja no era la mateixa:

- Veus, em costa escriure –va dir-me.

En rellegir els Versos a Anaïs de Maria Oleart és evident que allò que la fascinava d'Anaïs Nin era el seu caire oníric i sensual, dos aspectes gairebé indissolubles, i és això precisament el que, a parer meu, té de més atractiu aquest personatge tan complex […]

I per concloure aquestes breus pinzellades sobre Anaïs Nin, ho farem amb unes paraules en què ella mateixa es descriu i que Maria Oleart posà com a pòrtic als seus Versos a Anaïs:

Jo sóc totes les dones de les meves novel·les, però encara en sóc una altra que no hi figura a les novel·les. Fins ara m'ha calgut escriure seixanta volums del meu diari per poder dir alguna cosa de la meva vida. Com Oscar Wilde, jo només poso el meu art en la meva obra i el meu geni en la meva vida. És impossible de contar la meva vida. Cada dia que passa canvio una mica, canvien les meves pautes, els meus conceptes, les meves interpretacions. Jo sóc tota una sèrie d'estats d'ànim i de sensacions. Interpreto un miler de papers. Quan trobo que els altres els interpreten per mi, ploro. El meu vertader jo és desconegut. La meva obra no és més que una essència d'aquesta vasta i pregona aventura. Creo un mite i una llegenda, una mentida, un conte de fades, un món màgic, i en creo un altre que s'esfondra diàriament i que em fa sentir com si seguís els passos de Virginia Woolf. He fet tot el possible per no ser neuròtica ni romàntica ni destructiva, sinó potser totes aquestes coses disfressades.
Aparentment sóc dolça, variable i cairada de simulacions. Moriré sent una poeta assassinada pels no poetes, no renunciaré a cap somni, no em retré a cap mena de lletjor, no acceptaré res del món sinó allò que jo mateixa he creat. He escrit, viscut i estimat com don Quixot, i el dia de la meva mort diré: «Perdoneu-me, tot ha estat un somni.» I aleshores, tant de bo pugui trobar algú que em repliqui: «No t'ho creguis pas; tot ha estat ver, absolutament ver.»

Maria Oleart va morir el 1996 al Masnou, on vivia amb el seu fill d'ençà que s'havia agreujat la seva malaltia, a la casa que s'estimava i on havia viscut els millors anys de la seva vida, colpida per una malaltia que la deixà impossibilitada quan es trobava en plena producció literària. Com va dir el poeta Sala Cornadó en el parlament pronunciat durant la concessió al setembre de l'any passat, per primera vegada, del premi de poesia «Alella a Maria Oleart», constituït en honor seu el 1997 a Alella, en referir-se al seu llibre Solitud:

Aquest llibre és el testament de la Maria. El millor testament que ens podia oferir després d'una vida plena, rica i feliç, però dramàtica a nivell franquista, familiar, de frustracions literàries i de salut irregular i final trist.

Paraules a les quals jo voldria afegir aquestes amb què acabava un breu article, escrit en record de l'amiga i poeta arran de la seva mort, aparegut al butlletí del Centre Català del Pen Club:

Voldríem destacar-ne sobretot la modèstia, la generositat i imaginació, el senti poètic i aquell dolç somriure seu que ens acompanyarà sempre, gravat ara ja en el record".

***

"Poc després d'escriure "Símbols" va patir una fonda crisi matrimonial i es va anar allunyant del seu marit l'escultor Tomàs Bel amb qui tantes experiències mundanes i místiques havia compartit.

Amb la separació la Maria Oleart va retallar-se el de Bel del cognom, va exiliar-se d'una classe social benestant i aguditzà el canvi d'estil a l'hora d'escriure.

L'últim llibre amb el de Bel al cognom M'empasso pols quan beso la terra (1983, Ed. Moll) posa en evidència les seves noves inquietuds literàries on la influència trencadora d'escriptores de parla anglesa (Anne Sexton, Sylvia Plath...) que cerquen l'acord dissonant dels mots potser com a forma de rebel·lia del gènere oprimit, li obriren altres perspectives on experimentar amb fluïdes il·lusions d'ensomni combinades amb petits vols d'aterratge directe. Aquestes autores tan interessants arribaren de la mà de Montserrat Abelló a través del llibre Cares a la finestra.

La natura i els insectes, les llavors, la ironia i la ràbia, les plantes, els objectes, la tendresa, la tragèdia i la terra una altra vegada: una terra emotiva, densa i vegetal a punt per arrelar totes les paraules com si els poemes naixessin improvisats del jardí de la casa d'Alella. El llibre va ser presentat a l'Ajuntament d'aquest poble pel seu amic escriptor Avel·lí Artís Gener "Tísner".

[...]

La Maria Oleart va morir a casa, a Alella, el 6 de febrer de 1996 a l'edat de seixanta-sis anys després d'una llarga malaltia. Si la malaltia i la mort no l'hagués presa de segur que hagués elaborat nous poemaris cada vegada més interessants per elucidar ja que per ella viure i escriure eren una mateixa cosa, una vida íntegrament dedicada a la llengua i a la cultura a fi de dignificar els Països Catalans que tant s'estimava.

Ens ha deixat una nombrosa obra inèdita: novel·les, contes, poemes, molts dels quals dedicats a amics i amigues pintors i poetes així com notes disperses en llibretes personals on anotava pensaments amb lletra difícil.

L'obra i l'humanisme de la Maria Oleart tinc la certesa que despertava i desperta simpaties sinceres de persones d'inquietuds molt diverses encara que ella mai arribés a ser-ne del tot conscient. El seu bon amic, en Fèlix Cucurull que just va morir dos dies abans que ella, ja li deia en una de les seves cartes: "Maria, el teu pensament té ressò i en tindrà encara que no sempre et sigui perceptible."

(Fragment d'un estudi inèdit de Joana Bel Oleart que es publicarà com a pròleg d'una antologia de la poesia de Maria Oleart l'any 2007)

***

Barcelona, 14 de febrer de 1966
Sra.
Maria Oleart de Bel.
Ciutat.

Distingida senyora,

Li agraeixo molt sincerament la tramesa d'un exemplar del seu llibre La mort i altres coses, així com l'emotiu i bonic poema-dedicatòria.

La seva obra m'ha semblat molt bé. El seu català és senzill, elegant i correctíssim. La seva poesia dringa a cosa autèntica i revela una fina i molt distingida sensibilitat. La felicito de debò i li desitjo tota mena d´èxits en la seva carrera literària. Disposi sempre del seu agraït

Salvador Espriu

(Transcripció d'una carta de Salvador Espriu a Maria Oleart, podeu consultar la carta original digitalitzada en format pdf)