Maria Oleart neix a Barcelona el 29 de maig de 1929. Viu els anys d'infantesa vora el mar, al Masnou, on es trasllada la seva família poc després que ella neixi. A l'escola descobreix la llengua i la literatura a través de les cançons i les rondalles populars. A casa la literatura és un fet quotidià que el seu pare, Gumersind Oleart —lector i escriptor apassionat— li transmet amb delit.

Després de la guerra civil la família torna a Barcelona on l'any 1956 Maria Oleart es casa amb l'escultor Tomàs Bel. El matrimoni construeix una casa a Alella. Allí hi passen els estius i, més tard, l'escriptora hi viurà llargues temporades un cop separada. Els fills (Tomàs, nascut el 1959, i Joana, nascuda l'any 1965), els llibres, la separació del marit i la participació en la vida associativa els viu i concep a cavall de Barcelona i Alella, vora el mar i la natura que sempre l'interpel·len.

L'obra de Maria Oleart és heterogènia i àmplia. Publica principalment llibres de poesia, però també alguns de prosa —entre els quals dos de narrativa infantil— i textos diversos, entrevistes, narracions, articles, sobretot a la revista Alella. A més a més de l'obra publicada, s'han conservat nombrosos poemes i contes que encara resten inèdits.

El caràcter apassionat i desbordant de l'autora també la porta a l'acció pública. Participa a la revista Alella com a membre del consell de redacció; és cofundadora i després presidenta de l'IPECC (Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana); també és cofundadora de l'associació Josep Narcís Roca i Ferreres; així com membre de l'AELC i del PEN Club Internacional. L'any 1981 s'incorpora a la Junta de l'Associació. En molts casos va ser la primera dona que participava en els òrgans de gestió d'aquestes revistes i entitats. Al mateix temps, els seus escrits són premiats als Jocs Florals de Lausana (1976) i de Munic (1977) i també optè els premis Don.na (1988) i Caterina Albert (1989). Tota aquesta activitat denota un fort compromís amb la vida cultural catalana.

La passió vital d'Oleart es fa palesa en tots els seus llibres. L'obra afronta temes tràgics com la mort a Enllà, de 1974, poemari nascut arran de la mort del pare o la depressió existencial a Solitud, de 1991, amb la mateixa força i densitat amb què la imaginació es desborda a les narracions infantils.

Un dels motius principals que trobem en els seus escrits és la relació amb la natura. La natura no és mai un element extern a l'escriptora: les plantes broten del seu cos, responen a les seves preguntes i hi estableix una comunió que renega de la divisió entre el jo i el món. Les metàfores de la poesia d'Oleart viatgen en els seus altres escrits; les protagonistes dels llibres infantils són la Triu, que té onades a la panxa i la Laia, a qui li creix llessamí de la punta dels dits. Oleart escriu sobre la Triu: «la Triu ho entén molt bé ja que té onades a l’estómac i la gent que té el mar endinsat i els peus a terra comprèn totes les coses de la creació». Per a les lectores i els lectors de la poesia d'Oleart, l'experiència interioritzada de la natura es transmuta, també, en comprensió i coneixement del món.

La reflexió i la consciència sobre el subjecte femení és una altra de les línies que travessen els seus escrits. Versos a Anaïs (1989) és l'obra on coagula aquest itinerari, en forma de meditació entorn l'escriptora Anaïs Nin. En el primer poema la invoca demanant: «Anaïs, torna a parlar / amb veu de paper blanc, / que t'escoltin les dones de curt alè / i que aprenguin —si volen— / el respirar a tota consciència.» La figura d'Anaïs Nin esdevé emblema de la llibertat en la vida i l'escriptura, llibertat que bascula entre els mots, la sensualitat i el món oníric. El poemari circula en aquests espais fugint, com en la relació amb la natura, de tota transcendència: «Res és definitiu. / Se'ns fa fútil i risible / qualsevol transcendència, Anaïs», escriu Oleart.

La natura i les dones no esgoten les altres línies dels llibres de Maria Oleart. La seva obra ofereix un diàleg obert amb els seus lectors i lectores. Els seus escrits són sempre converses ja sigui amb els morts, com el pare a Enllà i amb Nin a Versos a Anaïs, amb les amigues i els amics, a qui constantment dedica i interpel·la des dels poemes, amb la tradició literària, com ho indiquen clarament els títols dels seus llibres, amb referència a Joan Maragall, Anaïs Nin, Virginia Woolf o Caterina Albert, o amb la natura.

Maria Oleart va morir a Alella el 6 de febrer de 1996.