Pere Morey i Servera (neix el 23 de desembre de 1941 a Palma). Record la ràdio de ca nostra que, a les nits, deixava anar adesiara, quatre cops de timbal: bum-bum-bum-BUM! Més tard vaig saber que era la V de Victòria en Morse, l'indicatiu de la BBC durant la Guerra Mundial, i és que vaig néixer dues setmanes després de Pearl Harbour.

La meva mare em conta que de petit m'aturava per llegir qualsevol paper romput pel terra, i és que em va fascinar descobrir que aquells signes contaven històries. Els primers llibres que vaig tenir, a part dels de text, foren les Rondalles Mallorquines d'en Jordi des Racó, una influència fonda al meu vocabulari i també a l'imaginari, però no la tècnica narrativa.

Als onze anys vaig entrar al Seminari (sols vaig aguantar dos anys). Els diumenges sortíem a passejar i pel camí els explicava les rondalles als companys, però hi afegia episodis, diàlegs...

A ca els avis hi havia unes revistes enquadernades: La Ignorància, satírica de finals del XIX, Migjorn, amb narracions i poemes de tots els grans noms de principis del segle XX: Costa, Riber, Salvà... Les vaig devorar, i em varen marcar molt.

Mon pare tenia una biblioteca bastant eclèctica: des de novel·les d'aventures de Zane Grey fins a Voltaire, i m'ho vaig empassar tot. Verne va ser un altre bon proveïdor de fantasies: els dissabtes horabaixa anava a La Caixa i llegia fins que tancaven o venia el meu pare, i és quan jo desapareixia ja sabia on trobar-me. Allà hi vaig descobrir R. Crompton (Guillermo Brown) o P.G. Wodehouse (el majordom Jeeves); potser foren ells qui m'empeltaren el meu sentit de l'humor un xic britànic.

Ja de casat vaig comprar tres col·leccions de literatura: catalana, castellana i mundial, i d'aquesta manera vaig completar d'una forma un poc més sistemàtica les meves lectures. Tinc una invasió de llibres per tota la casa i de vegades deix a la biblioteca pública capses amb llibres que no crec tornar a llegir.

A l'Escola de Comerç vaig publicar una revista Caduceo un any i El mundo mercantil l'altre. Uns títols gens ni mica pretensiosos, com podeu veure, i allà vaig publicar el meu primer article, un comiat als tramvies de Palma, i els primers capítols d'una novel·la que anava del contraban de cacauets al temps del rei Sanç Primer de Mallorca (gràcies als déus pel do de l'oblit!).

Els 1960's... no, no us contaré batalletes sobre les meves corregudes davant dels grisos, i és que aleshores estudiava Econòmiques a Barcelona, estava molt enamorat (hi estic encara) i volia acabar la carrera per poder-me casar i tot això (en aquell temps, si no et casaves, el tot això no era possible, o almenys això m'havien fet creure!) Així doncs, quan s'anunciava una vaga, anava en tren, bus i caminava dues hores fins a Fuentes de Zucaina, a les muntanyes de Castelló, on la meva al·lota treballava de mestra.

Els cinc idiomes que conec (sis, comptant el valencià per cortesia del Sr. Zaplana) em permeteren trobar feina com a Cap d'Exportació d'una fàbrica d'aixetes de Mallorca, la qual cosa em va donar l'avinentesa per viatjar arreu del món (excepte Austràlia), conèixer diferents literatures, comprar llibres en els idiomes que puc llegir i recollir experiències que llavors han servit com a rerefons per les novel·les que passen a l'Orient Mitjà, Cuba, Filipines, el Magrib...

Vàrem tenir tres filles en quatre anys (el fill va arribar vuit anys més tard) i els vespres els contava contes; un dia els vaig posar per escrit, hi vaig afegir algunes històries de ciència-ficció i els vaig portar a Ca'n Moll. Els va agradar i així es publicaren les Rondalles pels qui les saben totes. Llavors vaig escriure una novel·la històrica (millor dit, prehistòrica) i sortiren Al començament fou el foc i Pedres que suren, que en principi havien de ser un sol llibre però per raons editorials es xapà en dos. Aquesta darrera va guanyar el Joaquim Ruyra i l'any següent el premi de la Generalitat a la millor obra juvenil, la qual cosa em sorprengué perquè jo estava convençut que escrivia per adults... com jo, però resulta que n'hi ha d'avorrits, als quals se'ls ha mort el nin que portaven a dins i ja no són capaços d'il·lusionar-se i entusiasmar-se com nins: són tombes que caminen.

Després vaig seguir amb novel·la històrica; com que m'hauria agradat viure entorn del 1300 tinc dues novel·les situades en aquella època: La Metgessa càtara i El templer i l'arquitecte. Aquesta la vaig traduir jo mateix al castellà i cada any, dins del programa "Rutes literàries" del Ministeri d'Educació i Ciència, venen quatre instituts de la Península que han llegit el llibre i visitem junts els escenaris de la novel·la i, a més, l'illa. La part més interessant per jo és el col·loqui, al qual em fregeixen a preguntes i aprenc moltes coses. El fet que el meu primer llibre fos una Guia de Balears em permet d'explicar-los, pel mateix preu, moltes més coses sobre Mallorca mentre anem d'un lloc a l'altre i als indrets que visitem.

Si m'havia de definir en dues paraules aquestes serien: curiositat i passió. La primera em porta fins i tot a mirar els contenidors de reciclatge de paper, a veure si hi ha algun llibre o revista interessant (hi he trobat coses ben curioses); la passió fa que m'interessin moltíssims temes, especialment si no estan directament relacionats amb aconseguir doblers: art, astronomia, mitologia, història... també m'encanta compartir les coses que aprenc i així he fet ràdio, televisió, guions per còmics i pel·lícules; he traduït novel·les meves i d'altres... a més de partides de naixement, estatuts de societats anònimes i altres textos igualment apassionants.

He escrit novel·la històrica però també negra, ciència-ficció, teatre, un mimodrama amb fons musicals —soc molt aficionat a la clàssica i a l'òpera. Des de 1985 escric en un ordinador portàtil, ja sigui als hotels, ja a casa, prop de la meva dona, ja sigui a la cuina, al sofà, a la terrassa... escoltant música relacionada amb el tema: gregoriana, renaixentista, exòtica... M'agrada envoltar-me d'objectes o imatges d'aquell temps: vestit amb túnica, una capa amb caputxa... A l'entrada de casa hi munta guàrdia Baleos, protagonista de Pedres... És una reproducció d'una estàtua grega de la qual en tenia la foto al davant mentre l'escrivia; al coll hi porta penjada una orella de mar.

L'escriptor mor el 5 de novembre de 2019.