Inici del capítol 10 de "El Llaüt de vela negra". Les repeticions volen suggerir els cops de les onades contra el casc de la galera

Plom. Una cortina de plom. Una murada de plom. Fosc, brut, feixuc, oliós. Tot el cel, pel ponent, uns volts, una campana, tota de plom.

Negra. Negra, com la pell d'un drac. Amb escates lluents, com la pell d'un drac. Badant barrams blancs, esmolats. Com les dents d'un drac. Escumejant bromeres llefiscoses. Com la bava d'un drac. Un drac d'una fam infinita, amb un ventre insaciable des de l'inici del temps, des del primer dia en què un home més valent —no, més foll— que els altres va gosar cavalcar damunt d'un tronc el llum bellugadís del drac de la mar... i poc després el drac va tastar per primer pic la carn humana. I en quedà enllepolit.

Aquell dia de primavera de 1517, el drac no podia creure la seva sort: en lloc de refugiar-se darrera del cap Matifu, la tossuderia d'un home que no coneixia l'idioma del vent i dels núvols perquè sempre havia viscut al paisatge immutable de l'estepa castellana, la supèrbia d'un general que es creia infal·lible, obligaren l'armada a desembarcar malgrat tot.

I TOT se'ls posà en contra.
 

* * *
 

Capítol final de "La metgessa càtara" i començament de "Pirènia, el país que mai no va existir"

Port de Barcelona, octubre de 1213. Un comiat transitori.

—Mireu, la mar sembla blanca, tan gran és lo estol! —exclama Jaumet, un minyó de cinc anys, assegut sobre les espatlles del rei Pere II d'Aragó, mirant com la flota amb els croats de Simó de Montfort s'allunya cap a Terra Santa.

Ha plorinyat una estona perquè també es volia embarcar, però l'ha conhortat la promesa del seu pare que algun dia li armarà una esquadra semblant perquè vagi a conquerir un regne sobre el mar.

És l'únic fill que tingué el rei amb Maria de Montpeller. Tots estan convençuts que se'n parlarà molt del jove que, si arriba a regnar, es dirà Jaume primer.

Quan les naus s'han perdut de vista més enllà de Montjuïc, una dona de cabells color de coure i ulls d'ambre s'acosta al rei.

—Pere, ara la meva tasca ja ha acabat. Ja te vaig anunciar el primer dia que ens coneguérem que cada vegada que algun perill amenaci el nostre poble naixerà una Pirena: ja va ser així fa tres mil anys, quan baixaren els aris des del fred; o quan arribaren del migjorn els genets de pell colrada; ara que han vingut els homes vestits de ferro des del nord... Ara vull tornar a les meves muntanyes per infantar la nostra filla.

—Però... jo mai no he estimat cap dona com a tu, Pirena, si et plau, no em deixis... t'ho mana el teu rei i t'ho demana el teu Pere!

—Jo dec lleialtat a un poder més alt que el vostre, senyor rei; i al meu Pere li dic que per molts de dies de camí que m'allunyi, sempre t'estimaré com si estigués entre els teus braços.

—Te necessito, a tu, els teus consells, la teva companyonia, la teva rialla!

—No pot ser, Pere; acabaríem discutint sobre el color dels tapissos del tinell o el sopar que li hem d'oferir a l'ambaixador de França, però te promet una cosa: a cada nou Muret, a cada cruïlla a la qual es pugui enfrontar el nostre poble, jo tornaré devora tu. I cada any per Sant Joan vindré al teu costat onsevulla que siguis..., digues als pirenians que quan encenguin les fogueres mirin dins la flama: aquells que estimin de debò la seva terra reconeixeran el meu rostre dins del foc.

Pere, corprès, mira com la dona s'allunya, amb la seva cabellera roja incendiada pel sol ixent. Aixeca la mà cap al resplendor que l’encega. Entre els seus dits estesos hi veu quatre barres roges sobre cel tot daurat...
 

* * *
 

Fragment de Mai no moriràs, Gilgamesh (En reedició per Ed. Moll, de Mallorca)

(El rei Gilgamesh s'ha aturat a sojornar a la casa de Siduri, la dona que sap fer vi. Ella li demana que es quedi al seu costat, però el rei ha de seguir endavant)

—Siduri, jo m'he colgat amb moltes dones; les núvies d'Uruk havien de passar la nit amb mi abans de rebre el meu permís per casar-se; potser sigui per això que pels carrers de la ciutat hi corren molts de minyons que se m'assemblen, però fins avui, mai no havia sentit aquesta emoció, aquest desig d'estar amb una dona per sempre. Mai havia vist aquesta llum als ulls d'una dona; hi veia temor, respecte, por i tot, però aquesta claredat que surt dels teus i m'entra fins molt endins del pit... Em demano si això deu ser el que els cantaires de les places i tavernes li diuen amor...

En aquell moment el sol tragué el rostre per damunt l'entrellum i la seva claror va obrir un riu d'or damunt de la mar calmada. Al rei li semblà veure una espurna d'ironia en la mirada del déu sol. Allò el va decidir.

—Ets una dona excepcional i m'agradaria tenir-te prop de mi, però a Uruk. Em dec al meu poble, no puc estar absent massa estona, tot i que he nomenat un Consell de Regents.

—Jo estim molt aquest país meu, però la pàtria dels enamorats és dins dels braços de la persona estimada. Sí, te seguiré fins a Uruk, encara que sols te pugui veure una vegada cada mes, perquè imagino que deus tenir un gineceu molt ben assortit, i si a més has d’honorar totes les núvies...

—No és tan sols això, Siduri estimada, si m'he posat en camí és perquè vull assolir la vida eterna, com Utana. No vull morir, Siduri, he conegut la mort del millor amic que cap home ni rei havien tingut mai i no vull seguir el seu fat. No em puc quedar. He de seguir, i si algun dia assoleixo de trobar allò que estic cercant t’enviaré un missatger perquè te porti a Uruk.

—Sí, i em veuràs envellir, deixaràs de desitjar-me, arribarà que la meva presència et causarà més enuig que joia; un dia el guardià del gineceu et comunicarà que m'han trobada morta de pena a la meva cambra... i si aleshores tu, que ja seràs immortal, recordes per un moment el poquíssim temps que hem viscut junts en aquesta caseta, la felicitat de que hem gaudit aquests dies, sabràs que hauré mort satisfeta.

Ella el mirà, entristida: admirava la força de l'esperit d'aquell home, no n'havia trobat cap mai com ell. Li va semblar sentir dins ella la veu del déu Shamash, que ara els daurava la cara i els cabells als dos, que li estigués parlant a l'oïda:

—(Sí, per una banda t'agradaria poder retenir-lo devora tu, però per una altra, si Gilgamesh hagués acceptat compartir la vida fàcil que li proposes te quedaries decebuda i li perdries el respecte en veure que és com tots els altres homes. Això t'apagaria el desig de protegir-lo i ajudar-lo que te desperta ara mateix. Reconeix que t'has enamorat de Gilgamesh perquè rés no pot aturar-lo; però si s'hagués quedat ja no hauria estat ell i al cap d'un temps ja no podries estimar-lo).

—Segueix el teu camí –digué Siduri amb un sospir. No tinc dret a retenir-te. Te desig molta sort, rei Gilgamesh. Si trobes el secret de la vida eterna tota la Humanitat t'ho agrairà, sobre tot si cada persona pot decidir el moment de partir, perquè no crec que ningú vulgui viure per sempre.

El conduí davant les cases i, amb el cor feixuc, li mostrà un bosc molt fosc i espès, a un lloc on la muntanya s'entrava, alterosa, dins la mar formant una punta que es precipitava de sobte dins l'aigua. Als seus peus, una línia blanca intermitent llepava els peus del penya-segat.

—Mira, allà viu el barquer, un dels servents d'Utana; ell és l'únic que sap com creuar les Aigües de la Mort. Potser si trobes gràcia als seus ulls consentirà a portar-te fins a Dilmun.
Gilgamesh regracià la dona com més bé va saber i ella semblà quedar conhortada. Passaren junts el dia i la nit i al sendemà ell es va allunyar caminant vorera vorera en direcció al bosc, girant-se adesiara cap a aquell niu de pau on, ho sabia cert, hauria estat feliç... o no, perquè sempre hauria sentit el corcó de la seva ànsia per seguir endavant, sempre més endavant.
Mentre Gilgamesh pogué veure les cases ella va seguir al mateix lloc, dreta, els braços aplegats sobre el pit, el seu vestit color de vi destacant, flama immòbil, sobre la paret emblanquinada. Quan un turonet les hi ocultà el rei estrenyé els llavis i allargà les passes per deixar més aviat darrera ell aquell desig que li hagués pogut fer oblidar la seva recerca. Darrere ell, Siduri va fer un somriure trist: sabia que dins ella havia arrelat la semença del rei; al cap d'uns pocs anys un minyó, fort com ell, correria per la platja. Al menys tindria una penyora del rei Gilgamesh.

 

* * *
 

• Annex 1 de Pirènia: Relació dels personatges reals que s'esmenten als llibres sobre Pirènia. Veure índex onomàstic.
• Annex 2 de Pirènia. Veure Mètode de càlcul que podrien haver emprat Ramon Llull i Roger Bacon.
• Annex 3 de Pirènia: DNI de Pirènia.
  
  INSTRUCCIONS:
  1.- Imprimir el DNI de Pirènia.
  2.- Posar-hi les vostres dades i la foto.
  3.- Doblegar el DNI
  4.- Feu-lo plastificar.
  Visca!: Ja sou ciutadans de Pirènia!