–Què vols dir amb això de fer «treball de camp intel·lectual»? —pregunta la Irene.
–Per a mi, el treball de camp intel·lectual és escriure, inventar, ensenyar, compondre una cançó, projectar un edifici... tot allò que anomenem humanitats. Així com als jaciments arqueològics es pot llegir, estrat per estrat, la història d’un grup humà, pensar és fer treball de camp intel·lectual i les eines bàsiques per aquesta feina són les llengües, les formes específiques de cada idioma i els mites que amb les seves versions poden fer-nos copsar diverses maneres d’entendre el món. Ara, aquest treball, per a ser veritablement humanístic, s’ha de fer amb el respecte i la cura de l’arqueòleg pacient i assenyat que no destrueix el jaciment per trobar la peça que el portarà a la fama: ni, tampoc, amb la rutina de qui només espera que el pas del temps el porti a la jubilació. S’ha de fer amb seny, paciència i entusiasme!

(...)

Zachariou és a la línia de tirs lliures i el silenci del pavelló és d’aquells que fan història. Si els fallés tots dos, encara hi hauria una oportunitat! Vola el primer i... falla! Això va bé, força bé! Ara ens cal una altra ajudeta! El pivot grec bota parsimoniosament la bola i es disposa a llençar el segon tir lliure i... al cèrcol! Campbell tanca extraordinàriament el rebot i, amb la ferocitat d’un gladiador, s’apropia de la pilota. Queden vuit segons, temps suficient per intentar guanyar el partit!

Té la bola Soler, marcat estretament per Huston, l’escorta americà dels hel·lens. Sis... cinc... quatre segons. Rep Orphée i, quan tothom espera el llançament desesperat del triple, el base s’esmuny del marcatge d’en Rizos, divideix la zona i penetra driblant tots els jugadors que li surten fins que una ombra gegantina li barra el pas. Els peus clavats al terra i amb una envergadura de braços infranquejable, els 2,10 d’en Kyruajides apareixen entre l’Orphée i el cèrcol. Sembla el Colós de Rodes!

(Fragments de Niké vol dir victòria. Barcelona: Alfaguara, 1999, amb Pere Danès)

* * *

No pot treure els ulls del forat de terra remoguda que, com una ferida gangrenada, creix sense aturador, emportant-se l’epidermis i la dermis de la fesomia de la plaça.

L’esvoranc està envoltat d’unes subtils anques verdes, com de borrassa per plegar les ametlles, del mateix color que els draps que envolten les incisions quirúrgiques. La gent hi ha obert forats, petites finestres, per on tafanejar les entranyes d’aquell lloc familiar i veure com avancen les obres de demolició de la plaça més emblemàtica de la vila: el Pati.

Migdia del 3 d’agost de 2005. La Candela espera la seva filla, la Dela, que tan bon punt com han marxat el xiquet i la xiqueta als qui dona repàs, ha posat la ràdio i se n’ha anat a pentinar.

La mare ha sortit al balconet i el forat li ha xuclat els ulls. L’expressió concentrada, la mirada perduda, les mans juntes: sembla que estigui resant l’àngelus mentre toquen les campanes de Sant Joan. No les sent. Sota, una gernació dóna voltes a la plaça amb dificultats, com si seguís el ritme de la música que sona potser una mica massa forta –m’enfonso dins l’aigua, el vent em porta a una país d’aire...

La gentada vol arribar al carrer de la Cort a l’altra punta de la plaça esventrada on comença l’exposició de productes agrícoles del Firagost. Els tendals que protegeixen els vianants són del mateix color que les benes que envolten l’esvoranc que atrau amb força els ulls i els pensaments de la Candela.

Res és com era. L’estiu ja no és verd ni florit, s’ha tornat sòrdid com una ferida infectada...

(Fragment de Perfum d’almesc. Lleida: Pagès Editors, 2008)

* * *

El dia abans de Sant Joan l’Empar i la néta tornen de la platja a les 12. No tenen la pell per a romanços, elles. Les campanes de l'església de Vilassar de Mar encara ressonen i la marinada triga a pujar. La dona i la nena fan camí, agafades de la mà, entre la via del tren i la Nacional II buscant el pas de vianants.

Fa estona que l’Empar observa com una silueta es va definint entre la calitja com si prengués cos un miratge. És una noia morena que porta uns pantalons curts de cuir negre i una samarreta cenyida platejada. Sembla que en qualsevol moment s’hagi de vinclar i arrossega una gran maleta amb rodetes que va saltironant damunt les pedres del camí com un gos perdut i sense nord…

(Fragment d'"Una maleta molt pesada". Núvol, 2017)

* * *

Les quatre de la tarda del 17 d’agost de 2017.

Un raig de sol encén les butllofes de vidre que envolten l’escut de la Boqueria i l’entrada de la Rambla es guarneix amb una pluja de colors. El reflex fa la rateta a una noia que des de rere el taulell d’una parada de peix acaba de mirar l’hora al rellotge de la banda de la Gardunya.

Un mar de caps s’acosta a les platges de les parades sota la mirada protectora de l’escut amb els colors de la ciutat de Barcelona. El groc i el vermell projecten la claror tornassolada sobre els llobarros i els molls, fins i tot el gel picat agafa una tonalitat rosada. La xicota no havia vist una cosa semblant.

(Fragment d'"Escut", dins Escut i altres contes. Valls: Cossetània, 2021)