"L'efecte ullprenedor cercat del cinema italià no es limitava solament a la fotogènia dels intèrprets, sinó que aquesta no era altra cosa que el resultat d'una actitud purament plàstica que trobaríem, com a constant, tot al llarg de la història de l'art italià. La idea bàsica del Renaixement tornà a prendre cos en el cinema i la producció es dedicà, tota amatent, a buscar aquell ideal de bellesa propi d'un Leonardo, sense oblidar que en els segles que separaven el Cinquecento i el cinema l'art ja havia passat pel barroc i el modernisme. L'obsessió plàstica afavoriria un retorn italià a la recerca de l'antiguitat i, així, hom donà lloc a un reguitzell inexhaurible de temes històrics que introduïen en el cinema dues dimensions oblidades a França i als països nòrdics: la dimensió pictòrica i, sobretot, l'arquitectònica. El cinema danès fou de tendència expressionista; el francès, ja ho hem vist, basculava en el realisme narratiu i la representació teatral. El cinema italià, en girar els ulls cap a l'antiguitat, havia de cercar per força aquella dimensió arquitectònica de la qual mancaven les altres cinematografies i, per això, va haver de descobrir un nou tipus de decorat cinematogràfic. El decorat de cos sencer, recreador arquitectònic de les formes vives, substituïa el decorat de tipus teatral emprat a França. Base de tot un sistema de decorat específicament cinematogràfic, aquella concepció del volum havia de desenvolupar-se, precisament, en una terra on escultura i arquitectura havien estat, durant molt de temps, dues arts fonamentals."

(Del llibre Introducció a la història del cinema (1895-1967). Barcelona: Bruguera, 1967, p. 17)

* * *

"El cinema americà comença amb esperit d'aventura i no és gens estrany que el primer film important de la seva història, El gran robatori del tren (1903), d'Edwin C. Potter, s'empari d'aquestes característiques. És, de fet, el cinema que corresponia a una col·lectivitat que encara tenia molt recent tot un passat de lluita per afermar-se en una terra nova. L'inconscient col·lectiu engreixaria aquest esperit d'aventura -escaientment burocratitzat- fins a establir-ne una mitologia que determinaria tot un gènere: el western. Nat d'una confrontació de l'home i el paisatge, enlairant l'home a l'alçària dels titans, el primer western cerca sobretot l'epopeia, i la seva elementalitat dóna una èpica, en la millor accepció del vocable, que no manca d'una sòlida ètica universal. El western adquireix, a partir de les primeres mostres, un sentit d'itinerari en l'interior de cada pla i tot al llarg de llur successió: d'aquí el seu element ritual quant a acompliment d'actes ontològicament entroncats: justificació, alhora, que tot el seu univers temàtic estigui permanentment dominat per l'ètica. Cal notar l'enorme importància de la investigació espacial que és característica del western en el desenvolupament de la sintaxi cinematogràfica, la qual alliberaria duna bona part de les convencions expressives adquirides en l'art d'estudi i laboratori que fou el cinema europeu, per tal de tornar-lo a la seva condició primigènia d'explorador de la realitat envoltant. Si trobem en aquesta exploració un gran predomini de la natura, no serà gens gratuït d'atribuir-ho al sentiment romàntic que impregna tot el gènere, així com al neo-victorianisme que transpua la producció general del primer cinema americà. Com observava André Bazin: "El western ignora pràcticament el primer pla i quasi el pla americà; tendeix, tanmateix, al travelling i a la panoràmica, que neguen el marc quadrat de la pantalla i reintegren la plenitud de l'espai.""

(Del llibre Introducció a la història del cinema (1895-1967). Barcelona: Bruguera, 1967, p. 21-22)

* * *

"A casa nostra hom sol demanar als autors de llibres la difícil misericòrdia d'arreglar el món amb quatre lletres; en aquest aspecte, l'escriptor seria el perfecte manyà de les consciències, aquell que la dreta i l'esquerra solen invocar per anar tapant, amb l'excusa de la cultureta i del "fer país", forats que els mateixos combatents en la brega no han sabut tapar en molts anys d'anar-s'hi posant fulles. Nosaltres no demanem un text sinó una bugada privada; si pot ser a tot risc millor i, si no, també va bé. Segons això, molts crítics mostrats no servirien per a esmicolar l'obra literària i proposar-la al públic en termes d'una certa claredat, sinó per a treure al sol els drapets més secrets de l'escriptor, les seves motivacions, les amagades frustracions que el poden haver empès a escriure allò en comptes d'una altra cosa. La crítica, tal com la fan alguns a casa nostra, és una mena de safareig on hom xafardeja sobre les característiques pregones de l'escriptor, on hom el mitifica més que normalment no crèiem. Si l'obra de l'escriptor respon a allò que ell s'ha encarregat d'explicar que volia fer, la crítica pica de mans i s'exalta al seu favor: podrà victorejar o destruir aquesta obra, però sempre ho farà amb un ampli estat de tranquil·litat, satisfeta de veure que els esquemes no han fallat. Si és el cas contrari, si l'escriptor treu el seu producte sense avisar, fetus inexplicable de la seva pròpia necessitat, angoixosa i tot, de fer un quelcomot, la crítica es posa immediatament a l'aguait i demana explicacions. La primera misericòrdia que els meus crítics em podrien exigir podria restar fàcilment decebuda a partir d'allò que aquest llibre vol ser, i que en qualsevol cas mai no serà misericordiós, almenys en aquell aspecte que hom podria esperar. Fóra cosa ben enutjosa que jo hagués d'exposar, a hores d'ara, les meves "raons" per a apropar-me a Egipte, i que poguessin ser capaces d'acontentar ensems dretes i esquerres, ambdues fàcilment acontentadisses quan un escriptor amb un punt de picardia els sap tocar el voraviu. La misericòrdia que els caldria fóra, simplement, que jo pogués exposar unes motivacions, que els assegurés un llenguatge tranquil·litzador (noucentista per a les dretes, rodoredià o salesià per als esquerrans), que els esbrinés per sempre més la problemàtica de la guerra entre els àrabs i els jueus, que els escatís, en resum, per què m'allunyo del Priorat i descric Minieh o per què substitueixo les torrs dels xiquets de Valls pels balls de bastons dels fellahin, a l'Alt Egipte. ¿Per què un llibre sobre faraons, en resum, tenint tant a prop l'heretatge patufetista? ¿Per què un encisament enfront del Pare Nil, si Lukács no s'hi ha deixat caure mai? Teòricament, aquesta manca de misericòrdia envers els meus crítics corre el risc de fer caure damunt meu l'allau d'insensateses que ja acolliren l'aparició de La Torre dels Vicis Capitals o de Onades sobre una roca deserta: seré decadent per a uns i dogmàtic per als altres; massa biogràfic per als d'ambdues bandes, i també massa trampós. Continuaré tanmateix sense donar misericòrdia i caure en el risc amb les quatre potes, ben conscient que, en aquest món, acontentar els uns o els altres és tan difícil com acontentar-se a un mateix."

(Del llibre Terenci del Nil. Barcelona: Selecta, 1970, p. 17-19)

* * *

"Per dintre, la piràmide de Kefrèn presenta un temps completament indefinit: tot hi és llis, essencial, sense els adornaments d'una vegada; hom en diria la primera construcció veritablement pràctica de tota la Història de l'arquitectura. Les rampes que baixen a la cambra reial tenen una utilitat, les inclinacions són útils, cap pedrassa no està col·locada sense un propòsit totalment utilitari. I, al marge de les proposicions religioses que han estat objecte de tants estudis, en qüestions encara irresoltes, allò que més sorprèn de les piràmides és la intuïció estructuralista del món que revelen.

Malauradament, els guies moderns que posseeixen l'exclusiva d'ingrés a la piràmide semblen desconèixer el sentit més elemental de la utilitat i de l'estructura fins i tot per al turista menys exigent. Són ideals per a informar que el solitari sarcòfag de granit del rei Kefrén pertanyia a Snefrú; i encara poso un faraó de la mateixa dinastia (IV) per tal de no fer-los quedar tan malament. Són ideals, a més, per a fer-te amortitzar la "Guide Bleue", que en casos tan repetits com aquests adquireix la seva veritable dimensió de company entranyable. Tanmateix, són homes orgullosos de llur saviesa o, més que no pas orgullosos, cabuts. Saben un grapat de paraules angleses mal pronunciades (la major part de les quals paraules tenen alguna cosa a veure amb la lliura i el dòlar) i se'ls escapa l'accent àrab en pronunciar el nom del faraó, que solen repetir moltes vegades mentre acaricien el sarcòfag de granit en forma indicativa. Si el viatger, emparat pel record llunyà de lectures privades, gosa afirmar que el sarcòfag de la piràmide de Kefrèn podria pertànyer al rei Kefrèn, el guia s'enfada molt, continua insistint i, si el viatger no es deixa convèncer, desvia el seu gest indicatiu cap a les parets i li fa veure les innombrables signatures dels visitadors que, al llarg dels anys, volgueren escriure el record viu del dia que descobriren com Snefrúi Kefrèn van poder compartir, tan amicalment, una mateixa piràmide."

(Del llibre Terenci del Nil. Barcelona: Selecta, 1970, p. 72-73)

* * *

"(MONTSERRAT, VENTURA i TARTAN.)

TARTAN: Oh. Bwana escanyolit i Mensahib carregada d'orgues venir a selva a fer porqueries... Vostès! Conducta! Selva no ser casa de barrets!

MONTSERRAT: Oh, quin moc! Vostè no m'ha mirat bé, jove.

TARTAN: Ni ganes. Ser molt seca, Mensahib. Esgrogueïda.

MONTSERRAT: La vida urbana crea aquest tipus de dona, ignorant.

TARTAN: Dona urbana, nyap de dona!

VENTURA: Que bescanten els seus encisos, Montserrat?

MONTSERRAT: De quin pa fer rossegons, vostè?

TARTAN: Pa de pessic.

(La pessiga. MONTSERRAT li clava una plantofada i, tot seguit, dues més.)

MONTSERRAT: En nom del meu honor! En nom de l'honor del meu marit! En nom de la societat que... (TARTAN li pega un cop de puny tan fort, que VENTURA l'ha de recollir.)

TARTAN: Tartan, mascle.

MONTSERRAT: Oh! Què tenia aquesta bufa que m'ha fet veure una sense fi de paradisos colorívols?

TARTAN: Mensahib Montserrat necessitar corretja.

MONTSERRAT; Ai, dèria que em puja i em baixa pel cos, com l'ascensor de can Jorba un dia de rebaixes! Ai, somnis pertorbadors que em tornen engegats a cent per hora!

VENTURA: Això és vici, senyora Lluch. Pari compte.

MONTSERRAT: No he d'estar encisada, oi? Què faig? M'enciso? Escalo pinacles d'esgarrifança mai coneguts fins ara? Nenes fadrines: què faríeu?

VENTURA: Si amb mi s'ha ofès, amb aquest salvatge s'ha d'ofendre el doble. I si no, no jugo.

TARTAN: Mensahib Montserrat tenir ra´. (Abraçant-la.) Ella sentir dintre seu "la llamada de la selva".

VENTURA: Als meus temps, d'això se'n deia d'una altra manera.

MONTSERRAT: El nom no fa la cosa.

VENTURA: I tant si fa. Perquè vostè es perd, Montserrat, es perd. I tot per culpa d'aquest caníbal...

TARTAN: Bwana escanyolit no faltar Tartan, eh!

VENTURA: Ta mare!

TARTAN: Mare, no esmentar-me-la! (Cop de puny a VENTURA.) Mare de Tartan reivindicadeta. Tartan no explicar secret de bwana Tomeu i espatllar-los safari."

(De l'obra de teatre Tartan dels micos contra l'estreta de l'Ensanxe. Barcelona: Edicions 62, 1974, p. 54-55).

* * *

"MONTSERRAT: Ja ho ha sentit, jove. De batadonga! M'ha tocat venir fins a aquest coi de selva per entendre que tota la meva vida ha estat poblada de substitutius. Sí: pegots. Que si el calaixet, que si Ràdio Eva, que si el diccionari... Germanes del meu segle: ¿quan entendrem que ja n'hi ha prou, de substitutius, que Barcelona només serà bona si la batadonga sona? Ai, esclato nou anys després de la nit que hauria d'haver esclatat, però ara el faré gros, el pet! Pobre de mi, pobre "vestidita de tul", pobrissona "palomita torcaz"... Jo, sí, la donzelleta delicadívola d'aquella nit fatal! Ai, l'esperançada! Ai, la pura per arreu! Acabadeta de sortir de les "madres", jo conreava somnis sense fi ni aturador. Seré rosella de la prada; ell, mon galant, serà gentil borinot que, tot ensumant-me la corol·la, m'hi dipositarà dolcívol, l pol·len que engendrarà floretes noves. Ai, d'aquesta imatge de jovenesa en sortí el pseudònim amb el qual vaig anar explicar a la senyora Rovell tots els ets i els uts del meu prometatge. Flor que fecunda, sí, perquè era això que jo esperava ésser, alliçonada per la mamà, les "madres" i el "padre" Fernandu... Veus exemplars que em deien que, per al meu marit, jo havia d'ésser, abans que res, un camp on ell hauria de llaurar. I si, a sobre, jo en treia algun plaer, doncs ganga. Ai, però; heus aquí que arribà el moment en què la idea d'aquesta possibilitat s'emparà de mí amb una força que no gosava comunicar a mon dolç promès, delicat i tendre com els cavallers d'antany. Així era ell, i així l'estimava: un Romeu pur immaculat, tancat sempre entre els seus llibres... no se'n sortia per dir-me: "Poncellina, patufeta del meu cor"... Però, insisteixo: el fet de saber que existia una remota possibilitat de gust, em féu pecar sovint. I, penedida de correspondre a les delicadeses d'en Tomeu amb un punt de vici, me'n confessí.

VENTURA: I... ¿la renyaren?

MONTSERRAT: Em recordaren que, a les calderes d'en Pere Botero, sempre hi ha lloc per a aquelles mullers que confonen el matrimoni amb el desig.

TARTAN: Tartan no entendre res.

MONTSERRAT: Perquè Tartan ser un pagà repel·lent, un ateu. Jo, no. Jo covava principis acreditats. I la reconeixença de les meves picardies, em féu plorar. Dels meus somnis fadrins me n'acabà de desenganyar una amiga molt "pizpireta", que anava a la Universitat i es feia amb Maria Aurèlia Capmany. Ja està tot dit. Una bohèmia. El Tomeu ja pujava a casa, la mamà ja ens brodava els noms als llençols i, a l'Ateneu, ja en començaven a fer broma i tot... "Apa, Tomeu, que aviat t'encetaran..." I en aquelles dates idíl·liques dels preparatius, vingué la disbauxada de la Cristina Riudepedrers, i m'assabentà de quatre "quisicosas" que m'esglaiaren. Ai, com m'esgarrifí! Gust, dieu? I ca! Un carnisseria, un xàfec de sang, podia ser allò. I què era bruta, la Cristina, de saber-ho. Vés que li ensenyaven, a la Universitat! M'indigní. Veritat, no ho podia ésser. Desonfiadívola, li ho retraguí. Se'n rifà, i em digué si jo era la Shirley Temple o què. Orgullosívola, li contestí: sí, roja, més que roja, vull ésser Shirley Temple i, si mai tinc la desgràcia de fer-me gran, que sigui la senyora Míniver. Ai, formosa il·lusió! Ésser sempre nena, candorosa, amb tirabuixonets dauradívols i xauca ficada en el més pregon de la "xaveta"."

(De l'obra de teatre Tartan dels micos contra l'estreta de l'Ensanxe. Barcelona: Edicions 62, 1974, p. 67-69)

* * *

"TOT MÉS GRAN QUE LA VIDA

Un dia que creuava el pas interior del City Hall, a Filadèlfia, em van caure al cap unes calces de plàstic, plenes de glaçons. Em sembla molt poc seriós. O deu ser que em torno massa primmirat. Però és que eren unes calces de senyora, brutes de sang i d'una qualitat més tost vulgar, ni que servissin de nevera. No eren aquells sostenidors de la senyora Raquel Welch al film Myra Berkindridge (uns sostenidors que representaven la bandera americana), ni l'eslip del noi Mark Spitz, el qual eslip, per molt suat que estigui a hores d'ara, també duia la bandera famosa, aquella que brodà, a la senyorívola Filadèlfia del segle XVIII, l'encisera damisel·la Betsy Ross. No idealitzeu el meu incident. Eren unes calces-nevera i pareu de comptar. Ni tan sols protesto. Podia ser l'últim model industrial de cara a festes (però, ¿model de calces de nevera o bandera?). Podia ser que un bon dia ens ho anunciessin per televisió, en el punt culminant del consum organitzat. Igual pot passar que hom comenci a intel·lectualitzar el disseny i els arquitectes de la gauche divine organitzin un encuentro al Col·legi d'Arquitectes de Barcelona, per a discutir-lo en tant que semiòtica. Calces-nevera que et cauen al cap quan passes sota l'estàtua del senyor William Penn, prohom d'aquella vila. Gran país. Terra de calces que fan de nevera i de neveres que poden servir per fer l'amor, ja que tant ens mecanitzem. I, sobretot, els sostenidors de Na Raquel i els eslips de Mark Spitz. Do it yourself. Triomf de l'onanisme nacional. [···]
Aquell moment, però, no m'ho vaig prendre com una premonició, ni tan sols a tall d'amenaça o d'avís que em calia abandonar la ciutat del senyor Penn (ell, dom Guillem, quàquer prestigiat, dominant la ciutat de la seva bola estant, altiu i comprensiu alhora, com la Bíblia que et trobes a la tauleta de nit de tots els hotels). L'atemptat, ho repeteixo, no em féu por. Em recordà, això sí, socis dels meus dos gremis principals -el dels escriptors i el dels europeus-, als quals els agafà una depressió i un esfereïment insuportables, el segon dia de trobar-se a Nova York, i van haver de tornar a corre-cuita a l'antic continent. Noms famosos, no us penseu. Us n'estranyaríeu.
Però jo ja havia passat la meva prova de foc (Nova York) amb l'heroisme i la paciència que fan al cas. Sé que viure en aquella ciutat deu ser l'última possibilitat d'aventura salvatge que queda en el món d'avui. Amb la selva i el desert colonitzats, el perill que era privilegi de les novel·les i les pel·lícules d'exploradors s'ha d'anar a cercar en un carreró de Nova York, o, simplement, entrant i sortint del metro. És una garantia de safari sense que calgui moure's d'allò que hem anomenat civilització. Amén. [···]
Els meus lectors saben que generalment, en les meves cròniques de viatges, tinc el mal costum de fer un gra massa de tons lírics esperonats, que escauen a països i a experiències que, d'alguna manera, se m'han fet entranyables. Terres i històries que estimo, com ara Itàlia o Egipte. Quan en parlo, empro un to elegíac, que no em fóra possible d'utilitzar quan parlo d'U.S.A. Diré que, després d'haver-ne vis una part, encara em sento ple de perplexitat, però amb la consciència claríssima que no és, precisament, el tipus de civilització que més m'agrada. Hi ha el fet que, d'aquesta Xauxa tan plena de descobriments que em nodriran durant molt de temps; d'aquesta Wonderland, país del mirall inclús, dedicada a Alícies desprevingudes, jo n'he tret qualsevol cosa llevat d'amor. Seré clar: m'ha estat impossible d'estimar la imatge rutilant, esplèndida, daurada i abassegadora dels U.S.A. triomfals; i l'admiració que per força, m'han produït algunes coses, serà una admiració eixuta, asèptica, d'arxivador. Recolliré llavors petitones que no seran, amb tot, les que pretenen sembrar els U.S.A. tradicionals, els de gran prestigi, els de la grandesa sense parió en tot aquest segle i, probablement, en molts de segles. Els U.S.A. imperials, els U.S.A. carolingis, els U.S.A. mandarins del món. Treuré, ho sé perfectament, moments de tendresa d'uns U.S.A. mítics que, alienadors malgrat tot, m'arribaren, de petit, a través del cinema; o d'uns altres U.S.A. subterranis, no classificats, encara, en el gran catàleg de les felicitats de supermarket: aquells estats, insòlits i marginats, que intenten desprestigiar la felicitat acreditada del poble ianqui, ben conscient que aquesta felicitat és un ultratge a tots els pobles de la Terra. Mario Savio, un dels capdavanters dels moviments estudiantils a Berkeley, ho resumí en una frase molt concreta: "Actualment, la cosa més excitant d'Amèrica són els moviments que intenten canviar Amèrica"."

(Terenci als U.S.A.. Barcelona: Proa, 1974, p. 7-10)

* * *

"Però, al mateix temps, la solitud física dels carrers de Nova York, en contrast amb el negoci col·lectiu dels dies feiners, introdueix un tema que, cosa estranya, no ha estat ben tipificat: el tema de la solitud humana autèntica plaga de totes les parts de vida de relació ianqui. A cap lloc del món he vist tants solitaris de cafè a qualsevol hora del dia, tanta gent que parla sola pel carrer, o asseguda en la taula d'algun bar, tants espectres que avancen el cap cot, errabunds entre la multitud, amb la mirada perduda i les mans fent tics neguitosos. No cal que siguin, necessàriament, éssers marginats de la societat; no cal invocar l'infern de la droga, la bogeria o la borratxera. A Nova York, he vist molts homes de vestit gris, impecables, que dinaven sols en una taula i, de cop i volta, revelaven una situació interna atroç, agafada per sorpresa en una explosió de tanta solitud continguda. És com una neurosi nova, extensa, en la qual la gent no es fixa. Els homes sols, que no revelen cap marginació, les velles enfonsades en un banc de Central Park, les dones de rostre inexpressiu que miren les novetats d'una llibreria, no han d'estar necessàriament tarats per a descobrir-nos, de cop i volta, aquest infern estimulat des de fa tants anys per una ciutat violenta. Un bon observador sabrà descobrir tics insospitats en la gent normal... aquesta gent que al mateix temps, no se solen adonar dels tics del solitari habitual. Nova York es va convertint en un gran museu de tics nerviosos, però el problema de la solitud -que tornarem a tocar- es dóna a totes les ciutats americanes, i crea un altre tipus de marginats socials. Exemples patètics, arraulits sota l'aparença d'una felicitat perfecta."

(Terenci als U.S.A.. Barcelona: Proa, 1974, p. 31-32)

* * *

"Hi ha altres esglésies amb voluntat d'antigor, a Nova York, però alguna cosa de llurs pretensions ens les fa antipàtiques: he après a estimar la línia concreta, essencial, puríssima, dels blocs de metall resplendent, i detesto -situada a Nova York- la pedra i els agullams gòtics, que m'agradaven a casa meva. Aquí, no puc suportar l'absis espectacular de Riverside Church -imitació del gòtic francès més genuí-; detesto amb tot el meu cor les pretensions romàniques del Temple Emanuel, darrera Central Park; odio les arquivoltes de la catedral de St. John the Divine, que diuen que és "the largest Gothic style cathedral in the world". Fujo, corrents, de tots aquests pastitxos, perquè acabo de sentir la impressió única, ferotge, de passejar sota l'esperit més genuí d'aquesta terra, la forma que en condensa tota la grandesa, tota la misèria, tot el bé i tota la poca-solta. Aquesta forma és el gratacels, i m'agrada que m'emborratxi, si és que el ciment i el metall ho poden fer.
Passejant pels carrer de Nova York, és impossible de no tornar constantment sobre les impressions -fins i tot a nivell de pressentiment futurista- que aquestes grans construccions tecnològiques han hagut de produir en el sentiment de tota una col·lectivitat. Ésser neoiorquí ha de voler dir una submissió constant a l'emotivitat arquitectònica, o no entenc què vol dir ésser neoiorquí. El mite té, realment, unes bases: Nova York és una realitat de formes geomètriques pures, que t'aclaparen, que et condicionen fins i tot els sentits. Hi ha una sensació d'anar constantment amunt, però no en el sentit de l'elevació mística que volia el gòtic, sinó en el purament material d'eixamplar els límits d'actuació de l'home; no pas per apropar-lo a cap divinitat, sinó per afavorir nivells cada vegada més alts, cada vegada més poderosos, d'actuació quotidiana. Treballar en el pis més alt de l'edifici Chrysler, o viure en un apartament del famós Marina City de Chicago, ha de tenir, per força, el significat de superació constant dels límits de la raça. Sentir-s'hi un Sigfris, fóra natural.
Al mateix temps, però, sento que les formes geomètriques m'amenacen, i aleshores em deixo deprimir. Vistos del mar estant, els gratacels de Mahattan són inofensius, diries que els domines; tan bon punt et deixes perdre entre les avingudes que es formen als seus peus, no hi ha força humana que et doni seguretat si no és, potser, el fet de ser neoiorquí, i el costum que se'n segueix. I penso, cada vegada més convençut, que el neoiorquí és d'una raça especial: un ésser que domina i ensems es deixa dominar."

(Terenci als U.S.A.. Barcelona: Proa, 1974, p. 35-36)