—Contra qui estàs?
—De bell antuvi estic contra tota mena de falsedats i mistificacions. Contra les dominacions injustes. Contra la manca de llibertat. Em sembla que tot això ja engloba moltes coses.

—Tan malament t'ha anat?
—A mi particularment no, tot el contrari; a nivell professional la cosa m'ha anat estupendament. Però també m'interessa molt de precisar que m'ho he guanyat jo, mentre d'altres, que ara em critiquen, s'estaven en un Pub sense fer res o engolint "vodka amb taronjada", que sembla ser la beguda típica dels contestataris falsos. I jo, mentrestant, em feia fúmer treballant dotze hores diaris, omplint fulls de paper o traduint de l'anglès per quatre rals. Ara bé, encara que la cosa m'hagi anat molt bé a nivell professional, no vol dir que jo sigui el melic del món? tot i que alguna vegada caic en l'error de pensar-m'ho. Lògicament hi ha una experiència col·lectiva a la qual he d'arribar en tant que ésser en el món. Si he de fer literatura vàlida, he d'arribar a això.

—I arribar a això vol dir enfonsar-te en una joventut confusa?
—No. Jo sóc confús perquè sí, perquè en sóc i prou. És un problema humà, principalment. D'altra banda, en la joventut com a ofici no hi crec. [···]

—Quan vas néixer?
—El 5 de gener del 1943. Va ser gairebé al cinema Avinguda de la Llum. La mama estava veient Luz de Gas i li va tocar sortir-ne corrents i, al cap de pocs minuts vaig néixer al carrer de Ponent, número 36.

—Esperes que algun dia hi hagi una placa amb el teu nom?
—La placa que m'agradaria foren trenta volums d'Obres Completes de Terenci Moix.

—I les escriuràs?
—Mira, ja en tinc un volum i mig.

—No corris tant. Ja ets al món. ¿El teu primer record d'ésser viu?
—No sé si deu ser el primer, però jo em recordo sempre d'un fet molt concret. Fins fa pocs anys jo era un fanàtic de muntar pessebres (i fixa't que dic muntar, com si fos una funció de teatre, ja que la part religiosa i tradicional no tenia cap importància per a mi). Bé, jo feia el pessebre i després el desfeia dues o tres vegades cada dia. El tornava a muntar. Les figures es trencaven i me n'havien de comprar de noves. Quan s'acabaven les festes, agafava les figures i organitzava circs: col·locava la Mare de Déu de trapezista, i el bou el feia fer de lleó i coses per l'estil. Una vegada, quan ja devia tenir cinc o sis anys, vaig insultar la mama: li vaig engegar una paraula molt grollera, sembla ser, i aleshores la mama va a agafar totes les figures i me les va llençar a una claveguera del carrer de Ferlandina, davant de la casa de Caritat. Això em va deixar un record molt profund, i cada vegada que passo per aquest carrer me'n recordo i, a més, veig que d'aquella claveguera en surten rates enormes. A més, els meus primers records són cinematogràfics, ja que a casa meva em duien cada tarda al cinema, des d'abans que aprengués a parlar. [···]

—Quan te'n vas de Barcelona i per què?
—L'any 1963 me'n vaig anar a París, amb un permís militar, ja que estava fent el soldat, de voluntari, a la Brigada Topogràfica de l'Estado Mayor Central.

—I què hi vas a fer, a París?
—De tot. De netejar xemeneies i de fer gigoló... ja m'explicaràs! Per a mi, París va ser un fàstic, més que no pas una festa. M'ho vaig passar molt malament. En tinc, però, algun record divertit: com quan dormia a la llibreria "Shakespeare and Company", amb bohemis i bohèmies americans. Ens hi deixaven viure a condició que, l'endemà, netegéssim el local. Vaig conèixer uns quants beatniks i planejàvem donar la volta al món. Però jo vaig haver de tornar a fer el soldat.

—M'estàs resultant un cínic.
—M'agradaria molt ser un cínic. En el fons, o potser no tant en el fons, sóc un sentimental com una catedral. L'any 1963, com t'he dit, ja les havia passades molt fotudes.

—Ja havia sorgit l'escriptor?
—Havia publicat dues novel·les de lladres i serenos, amb el pseudònim "Ray Sorel", i havia escrit una novel·la de vuit-centes pàgines que es deia Sodoma i després, quan la vaig revisar, La Orgía. Ja et pots imaginar de què tractava. Tenia divuit anys i ja somiava en estranyes manifestacions d'un erotisme que ni tan sols havia ensumat de lluny. La novel·la va anar a censura i la van deixar reduïda a la meitat: van treure molts personatges. Bé, en aquell cas, i mai més, la censura em va fer un favor. [···]

—No ets creient, és clar...
—Gens ni mica. I això que, en algun moment de la meva vida, he intentat de ser-ne.

—I la mort? Et fa por?
—Als moments que em vaig voler liquidar no me'n feia, perquè significava un alliberament absolut. A part d'aquests moments, la mort em fa una por terrible. És l'única cosa que m'espanta, que m'obsessiona. Això i els sentiments.

—L'escriptor salva l'home?
—No hi ha cap raó per la qual l'home hagi de ser salvat per l'escriptor.

—En tant que home, et veig completament perdut.
—En tant que home em busco a mi mateix. Ja em trobaré un dia o altre. Sóc una acumulació de totes les contradiccions de la meva època: de les seves coses bones i dolentes.

—¿Et trobes content dins d'aquesta època o t'hi sents incòmode?
—Simplement, l'assumeixo.

—Abans has dit que vols deixar trenta volums d'obra literària. I quin record vols deixar?
—Això mateix. Això pot ser el testimoni de la meva època i de mi mateix. Perquè, al capdavall, cal no oblidar que sóc molt egocèntric.

—Posa't l'epitafi que mereixes.
—Va viure.

—I ningú no ho posarà en dubte.

(Manuel del Arco: "Los personajes son de carne y hueso", Tele/eXprés (Barcelona), 26 de desembre de 1969, reproduït a Preguntar no és ofendre. Barcelona: Proa, 1975, p. 27-33)

* * *

"— Vaig viure molts mesos a Madrid, l'any 66. Aquí vaig escriure la primera versió de la Marilyn en català; podríem dir que, trobant-me tan lluny de casa, em vaig convertir. Sí, a Madrid vaig venir-hi a causa d'un afer sentimental. De primer va ser meravellós, un amor absolut. Després es va trencar i jo em vaig quedar enfonsat. Com pots veure tenia motius sentimentals per a evitar aquest nou viatge.

—Hi ha poca gent que coneix l'existència d'un Terenci madrileny. Què hi feies, aquí?
—L'any 62, molt abans del que t'he dit, hi feia la "mili". Bé, la instrucció: voluntari del servei topogràfic del Estado Mayor Central, etc... L'any 65, a causa d'aquella història d'amor, vaig venir a treballar. Vaig fer molts amics, sí. Tot de gent que, després, no he tornar a veure... o els he trobat massa canviats o sóc jo, qui ha canviat massa. Érem un grup de joves escriptors de cinema, vivíem una bohèmia molt peculiar i ens sublimàvem, d'alguna manera, escrivint vint o trenta folis, de franc, per al "Film Ideal" o "Nuestro Cine" d'aleshores. Ens deien "la crítica joven" o "la crítica independiente" o una cosa per l'estil.

—Els qui heu quedat i que us dediqueu ara a fer obra de creació formeu potser la primera generació d'escriptors influïts pel cinema. A què ho creus degut?
—Bé, jo no crec que siguem la primera: Lorca i Alberti, sense anar més lluny, havien escrit poesies a figures del cinema del seu temps, com Harold Lloyd i Buster Keaton. Encara que potser tens raó: potser en aquell cas la influència cinematogràfica queia sobre algunes individualitats, i nosaltres som tota una generació influïda. (Ara recordo el Martínez Sarrión, el Vázquez Montalbán, els dos Molina Foix, Juan Tobar, Brasé, etc...) Jo crec que això es deu a que la nostra primera aproximació a la cultura superior fou feta a través dels cine-clubs. Als anys 50, descobrir d'amagatotis una pel·lícula neorrealista em donava o ens donava una sensació d'ingrés a una forma cultural important, sí. Ara, però, quasi no escric res sobre cinema. Per a la meva secció de "La Vanguardia", en la qual parlo de tot, em permeto d'escriure de tant en tant sobre alguna pel·lícula determinada. Però no és la dedicació obsessiva de la meva etapa madrilenya: aleshores no ens movíem del cinema. [···]

—¿Quin ritme de publicació portes?
—Sis llibres en tres anys. Ara en tinc dos a la impremta. I espero acabar algun dia El sexe dels àngels, que és el més complicat i ambiciós que he fet fins ara. Tan bon punt l'hauré acabat, tornaré a Roma.

—"Com explicaries, amb objectivitat, si és possible, el boom d'aquest infant terrible de les lletres que es diu Terenci Moix?
—D'antuvi potser pel fet d'haver guanyat tres premis molt importants de la cultura catalana. Però, sobretot, perquè treballo com una bèstia de càrrega fins al punt que arribo a renunciar a la meva vida privada. I, després, per a molta gent, hi ha la imatge falsa dels "numerets" que he sabut muntar-me. De tota manera, tant si ho he fet com si no, jo he sabut recolzar el número amb feina neta, que és el que al capdavall importa i el que quedarà.

—I vols dir que el "numeret" no té a veure molt amb la moda? ¿No serà que tu tens un nas finíssim i saps ensumar "allò" que es portarà? ¿No has gaudit d'una gran sensibilitat per a intuir allò que el públic demanava durant aquests anys?
—Depèn de com t'ho miris. Jo escrivia sobre còmics quan era l'únic que ho feia. Després, va sortir tanta gent escrivint sobre el tema, que ja em deixà d'interessar. Vaig agafar la Marilyn com a objecte catalitzador de les confessions històriques dels meus personatges, amb una profunditat que no té res a veure amb la frivolitat de molts escrits que surten ara. Més ben dit: quan, a propòsit del cicle Marilyn a T.V. em van demanar que escrivís unes paraules sobre ella en un llibret, ja no em va interessar de fer-ho, perquè em semblava oportunisme. Quan vaig escriure El sadismo de nuestra infancia, vaig utilitzar coses viscudes, amb les quals s'ha identificat tota una generació. Ara bé, aquestes coses ja figuraven a La Torre dels Vicis Capitals, llibre en el qual, dit sigui de passada, utilitzava tot un món camp quan, a Espanya, no en parlava ningú. I això són coses que es poden comprovar. Fixa't-hi bé: jo m'he avançat a moltes coses que, després, s'han convertit en moda; però, quan això ha passat, jo ja les havia deixades i estava parlant, poso per cas, del Caravaggio i d'Egipte. [···]

—¿Vols dir que ara no varies lleugerament la teva imatge pública?
—És que no evoluciono. I la imatge, naturalment, varia. Però les coses que m'han interessat d'una manera fonamental no les abandono: si de cas, les vaig enriquint amb aportacions noves. Jo, el que no vull, és caure en el parany del temps que vivim. No puc passar-me la vida parlant del "pop", de la sub-cultura i tot plegat. Terenci del Nil, per exemple, és una recerca en la qual, tot partint de l'estètica del llibre de viatges romàntic, començo a parlar de mi mateix, em formulo preguntes sobre la meva problemàtica concreta (¿què vols que hi faci, jo, si com a escriptor em capfica el problema de la meva pròpia solitud?). Tothom té dret a evolucionar i, en aquest aspecte, estic molt content del llibre: és subjectiu com jo volia que fos. ¿Que si els meus "fans" quedaran decebuts? Filla, jo no crec que els meus "fans" (i consti que la paraula és teva) em puguin prohibir d'escriure un llibre de filosofia o de cibernètica, si a mi em ve de gust. I, a més, això que dius d'infant terrible em comença a fastiguejar una mica... Ja sóc una mica grandet per ser considerat "enfant". I, a més, ser "terrible" en aquest país és molt fàcil.

—¿Què en penses dels teus llibres traduïts al castellà?
—Estic molt content de la traducció del Velloso. Sobretot de la traducció de la Marilyn, perquè representa un esforç enorme per al traductor degut a que hi ha un argot molt concret, de diverses barriades de Barcelona. Pensa que el llenguatge, en aquesta novel·la, és utilitzat com a forma distintiva dels personatges, de llur condició social i fins i tot d'un temps determinat. Amb les traduccions he patit força, sí. Traduït a l'alemany o el suec, la cosa canviaria perquè són llengües que no entenc i no podria adonar-me de les diferències. Ara bé, en castellà o qualsevol altre idioma dels que conec pateixo perquè m'adono que la traducció, per bona que sigui, no arriba a agafar completament el clima, la melodia de l'estil. Definitivament, m'agrado més en català. I escric molt millor en català que no pas en castellà quan es tracta de literatura de creació. Si he de fer articles o assaigs tant em fa una llengua com una altra."

(Juby Bustamante: "Terenci Moix de pas per Madrid", Madrid (Madrid), reproduït a Preguntar no és ofendre. Barcelona: Proa, 1975, p. 41-47)

* * *

"—Per què et consideres un autor consagrat?
—Ah, no, no: jo, de consagrat només m'hi considero a nivell de "numeret", és a dir: de portes enfora. D'imatge pública, que diuen ara. El "numeret" m'ha estat de molta utilitat, sí, tot i que en el fons del fons tant se me'n dóna. (O potser mento, i resulta que m'agrada i em diverteix.) Bé la consagració, de tota manera, és de tipus superficial: aixeco un dit i em fan entrevistes i surto fins i tot a les revistes del cor. De vegades, la gent em coneix pel carrer o entrant en un cinema o un restaurant. Venc molt bé els meus llibres i no tinc problemes per a publicar, sinó més aviat al contrari: la feina és meva per a negar-me a fer totes les coses que em proposen (llibres, teatre, cinema o TV) i fins i tot per a complir els contractes que ja tinc signats... i cobrats i tot. Que tot això és pedanteria? Mira, noi, ho sé. Però si tenim en compte els milers de pedants que circulen pel món i que se senten reis pel sol fet de posseir un cotxet i de treballar d'executius en una empresa del boom, no veig per quin motiu jo, que algun mèrit tinc, m'he de fer ara el modest. El lloc que ocupo me l'he guanyat a pols, no me l'ha regalat ningú, i més d'un i d'una qe jo sé me'l fotrien, si podien. D'això que tu dius de la consagració o la punyeta me n'adono pels enemics disfressats que tinc distribuïts per Barcelona: me n'han sortit tants, que tinc l'entreteniment garantit per uns quants anys. [···]

—Quines circumstàncies participaren en el teu sorgiment com escriptor?
—En el meu sorgiment públic va participar un premi: el Víctor Català, que me'l donaren per La Torre dels Vicis Capitals. Això em va donar a conèixer d'una manera més aviat bèstia: fins i tot amb escàndol i tota la resta. Sí, em vestia d'hindú quan ningú no s'hi vestia, feia alguna extravagància... però, sobretot, hi havia l'obra, que tenia algun mèrit, altrament tot això només m'hauria servit per a triomfar al Molino. (Tot i que els llibres de narracions es venen poc, La Torre... es va exhaurir, tant en català com en castellà.) Però abans d'això, d'aquesta sortida literària, jo ja tenia dos àlbums plens dels articles que havia publicat durant quatre anys sobre cinema, literatura, política, viatges, etcètera, a molts diaris i revistes de Barcelona i de Madrid. [···]

—Ara la meva pregunta es refereix a la relació entre ofici i vida personal. És a dir: ¿fins a quin punt pots divorciar la teva vocació literària de la teva vida quotidiana?
—Mai no ho he pogut fer. Dintre meu, la vocació literària és com un acte esquizofrènic, una masturbació obsessiva... o, si més no, ho va ser quan començava, fins i tot abans de començar. Quan tenia setze anys i treballava de retolista en una editorial, vaig escriure un patracol de 800 fuls, que es deia d'una manera estrambòtica, i que, tretze anys després, va ser l'origen de La increada... Aquest monstre ja contenia els meus temes principals, totes les coses que m'hauria agradat ser, tots els actes eròtics en els quals m'hauria agradat participar (actes que, naturalment, encara no havia tingut temps ni d'ensumar). Era una bestiesa. Després, mira, les coses han anat com han anat. Jo volia ser actor, vaig estudiar per actor, però no ho vaig poder ser. Em vaig posar a escriure seriosament, com a forma de vida, a partir de 1964. Progressivament, escriure i viure es van convertir en una mateixa cosa. [···]

—Per què parles sempre dels premis? ¿Per què t'interessen tant? Qualsevol despistat podria pensar que només escrius per a guanyar premis... ¿Són una reafirmació o bé la compensació d'alguna mancança?
—Els que tu anomenes despistats, jo els anomenaria escurçons. Sí, sí: escurçons vulgars, pobres impotents que se les heuen amb mi, tot i que jo, en realitat, sóc una pobra criatura indefensa. M'importen set vegades set raves. Sé que estic envoltat d'escurçons, però com que jo, quan surto al carrer, porto verí de cobra reial, veurem qui guanya. De tota manera, i malgrat que considero insultant la teva pregunta, et diré per què m'han interessat tant els premis és perquè tinc una adorable persona que he de mantenir; es diu Terenci, i té el vici de menjar calent un cop al dia.

—¿Però no et sembla una mica frívol això dels premis i tot el to de promoció social que impliquen?
—Això de la promoció social no m'ho he plantejat mai. En tot cas podríem parlar de promoció comercial, que sí que l'he buscada, perquè jo sé què vol dir anar d'editorial en editorial amb un manuscrit sota el braç i que ningú no te l'accepti perquè no ets conegut. Això no és el meu estil. D'entrada, l'estructura editorial està formada per uns interessos comercials o d'uns criteris de qualitat naturalment subjectius. També hi ha l'afer de les capelletes: els grupets que es recomanen, es promocionen, es publiquen i es fan crítiques els uns als altres (només aquest esperit de confraria pot explicar les autèntiques merdes que les nostres editorials "progres" han anat publicant, fent-ho passar per revolucionari o avantguardista). No sé per què havia de tenir cap escrúpol de presentar-me a un premi que sabia d'antuvi que era un sistema de promoció molt segur. Així, doncs, no solament vaig assumir la necessitat dels premis, sinó també la de la publicitat, per la senzilla raó que considero molt més útil per a mi i per al país un tiratge ben alt dels meus llibres que no pas anar d'un castell a l'altre, com un trobador, llegint fulls a la comtessa Matilda mentre ella va teixint el seu tapís. [···] Surto als diaris molt més que qualsevol escriptor català dels darrers trenta anys. Hom parla de "revelació" però, en el fons del fons, jo me'n foto, perquè sé que a revelació hauria estat publicar abans la Marilyn, que era el meu primer llibre. I, mira si és curiós: ara me'l demanen cinc editorials alhora. Encara hi ha faltes, al llibre, i això ho sabem tots; però vés per on, ara resulta que són fàcils d'esmenar. [···]

—¿No et sembla que la teva actitud enfront del castellà en tant que llengua és molt semblant a la dels hispano-americans que van començar a expressar-se en una llengua manllevada, la del senyor, la del conqueridor, com diu Carlos Fuentes?
—En aquest aspecte no tinc problemes especials. Jo escric en català perquè és el meu idioma, perquè m'agrada i perquè, si n'hagués d'agafar una altra, agafaria l'anglès, que s'avé més amb la meva prosa que no pas el castellà i perquè això fora l'única cosa que m'interessaria d'aquest canvi... a part naturalment, d'una difusió més ampla; i, posats a tenir-la, val més anar directament a la més poderosa. T'he de dir que m'angunia molt això de les traduccions. No les faig mai jo mateix, però tinc el costum de corregir-les fins a l'últim detall: l'original quan ha passat pel corrector, proves, galerades i compaginades. A despit de tot això, he escrit directament en castellà un parell de llibres i una pila d'articles.

—Segons tu, en una conversa amb Pasolini, ell et deia que envejava la "virginitat" del català...
—Pasolini es referia nostàlgicament al català i a d'altres llengües romàniques que encara no han estat contaminada pels hàbits de la civilització industrial. En el volum de Medea hi ha un vers en el qual això es veu molt clar i, sense anar més lluny, fa vint anys Pier Paolo va traduir al friulià alguns poetes catalans. [···] Bé, privada d'aquests mitjans de difusió, la llengua catalana no ha estat sotmesa a tantes degradacions com les altres: permet a l'escriptor que reinventi constantment un llenguatge no adulterat; i, en aquest aspecte, i comptant que jo em considero amo i senyor de la meva obra, mai no he dubtat a fer totes les heretgies gramaticals que els correctors i els puristes han qualificat de traïcions gravíssimes a aquesta cosa tan ambigua que es diu "geni de la llengua". [···] He buscat el meu codi de valors lingüístics sempre d'acord a aquelles necessitats, i no pas les que puguin dictar uns senyors de l'Institut, d'acord amb lleis generals que, de cara a l'escriptor, considero inviables. Si cada escriptor és un món, cada escriptor també és un llenguatge. De vegades, les paraules me les he inventades, traduint-les directament d'altres llengües, concretament de l'anglès, que permet jugar amb l'ambigüitat de la paraula o, si ho prefereixes, amb la ubiqüitat conceptual de la paraula. [···] De tota manera, la meva discussió amb Pier Paolo Pasolini arrencava del fet que ell veia la situació del català d'una manera una mica romàntica, si hem de ser sincers. Allò que dèiem de la virginitat, si bé és un avantatge per a l'escriptor també és un parany perillosíssim per a l'idioma: si la llengua arriba als mass media corre el risc de deformar-se, però també es converteix en reflex del seu temps (un reflex tal vegada repugnant, però si més no genuí); si no hi arriba, es queda en un material bellíssim, per a ús de poetes exclusivament, i hi ha el perill de que s'extingeixi, perquè jo no sé de cap llengua que hagi evolucionat partint només de la poesia. La situació, com pots veure, és summament complexa. [···]

—Si en una època determinada tu defensaves la novel·la social i en Gimferrer les novel·les que estiguessin "ben fetes"... ¿ha millorat en alguna cosa el teu criteri?
—Això és fals. Jo no he establert mai una diferència entre novel·la "social" i novel·la "ben feta"... la qual distinció, a més, ha estat una de les aberracions més notables de la nostra crítica. Jo distingeixo entre novel·la bona i novel·la dolenta: la resta són bròquils. Si la novel·la és bona, em pot interessar tant allò que hi ha de testimoni històric vàlid com allò que pugui tenir d'investigació estètica. No fem més bromes, respecte a això. Des de L'Educació Sentimental, del senyor Flaubert, a Conversación en la Catedral, del Vargas Llosa, hi ha tota una tradició de grans novel·les que han reflectit una societat i, al mateix temps, han investigat sobre la seva estructura en tant que gènere. [···] Vaig madurar la idea de fer coincidir la fugida pre-romàntica d'Oberman amb la d'un jove barceloní de la meva generació. La fugida d'Oberman s'esdevenia quan la burgesia inaugurava el seu poder econòmic i la seva hegemonia moral. Em va apassionar de realitzar la mateixa epopeia precisament en una dècada -els seixanta- durant la qual aquell poder i aquella hegemonia eren posats contínuament en crisi. El tema inicial de les Onades... va ser, doncs, aquest: al jove burgès, neorromàntic, només li queda la solució de la fugida que no s'acaba mai, i, finalment, l'autodestrucció i l'alienació absoluta. Representava les impossibilitats de la burgesia per a superar les pròpies contradiccions. Em vaig plantejar quina fóra la millor estructura novel·lística per a objectivar tant l'esperit romàntic del protagonista com les seves inclinacions feixistes; vaig triar la forma epistolar perquè jo, com a autor, podia desaparèixer completament, deixant la paraula només a Oliveri (el nom era, al mateix temps, una referència claríssima a The Last Puritan, de Santayana, però suposo que demanar a la crítica que se n'adonés ja hauria estat demanar massa). Insisteixo que el plantejament d'aquesta estructura narrativa m'obligava a desaparèixer com a narrador, deixant el camp lliure a les contradiccions internes del personatge que parla sempre per a si mateix, però, paral·lelament, es va creant una altra estructura: Oliveri escriu contínuament sobre el món que l'envolta, i ho fa bé, però és incapaç de superar les contradiccions a què m'he referit i sabem que malgrat el seu talent, mai no arribarà a acabar una obra, mai no serà escriptor com no ha pogut ser pintor o músic. [···]

—Abans parlaves del teu llibre i dels crítics.
—Ah, sí. Jo no em puc queixar: he estat bastant ben tractat per la crítica. Ara, a l'hora d'explicar el significat de la meva obra, molts han portat l'aigua al seu molí. N'hi ha ben pocs que hagin interpretat exactament allò que jo volia dir i que he dit. [···]

—Et resulta molt difícil d'escriure sabent que existeix la censura o per a tu significa quelcom semblant a l'auto-censura de l'escriptor?
—Per a mi resulta difícil i angoixador no solament escriure, sinó viure sabent que algú, sigui qui sigui, em pot censurar alguna cosa."

(Federico Campbell: "Terenci Moix o la consagració", al llibre Infame turba. Barcelona: Lumen, 1971, reproduït a Preguntar no és ofendre. Barcelona: Proa, 1975, p. 71-88)

* * *

"—¿Com i quan vas aprendre a llegir i a escriure en català?
—A escriure'l, l'any 1966-67, quan em vaig decidir de traduir de l'anglès al català La Torre dels Vicis Capitals, i del castellà al català El dia que va morir Marilyn (que, aleshores, es titulava El Desorden). Fou clarament un cas de conversió. De llegir català en vaig aprendre molt de temps abans; més ben dit, no en vaig aprendre sinó que, conscientment, potser relacionant-ho amb el català que sempre he parlat, vaig identificar de seguida els signes escrits amb la meva forma de parlar. En aquest aspecte, em sembla que no vaig tenir problemes. Després sí, i molts, pel que fa al vocabulari, que encara he d'anar polint i ampliant a hores d'ara. [···]

—De quin llibre en català tens un record més antic?
—Recordo tebeos i revistes d'abans de la guerra. De llibre, L'Atlàntida, de Mossèn Cinto, al qual, atesa la meva educació nul·la en la cosa catalana, em vaig apropar pel ressò mític del títol. També recordo primordialment els poemes i les comèdies de Sagarra, però que, en un principi, no associava amb cap vehicle de cultura, sinó com a poeta preferit dels meus pares, que en solien recitar trossos.

—¿Quin escriptor català creus que és el més decisiu del segle XIX
—Em guio per gent més autoritzada que jo i dic Verdaguer.

—¿I del segle actual, fins a 1939?
—Diversos. De primer, i per raons que ultrapassen el camp literari, Pompeu Fabra. Tot seguit Maragall, Ruyra, Sagarra, Carner...

—¿I de 1939 ençà?
—L'Espriu, Pere Quart, Maria Aurèlia Capmany, Villalonga, Pla, Rodoreda...

—¿Quin és el problema de la cultura catalana en aquest moment?
—Dos summament greus i que, per extensió, afecten i condicionen la societat catalana en la seva totalitat: l'ensenyament de la llengua i, tant o més important, la manca d'accessos del català als mitjans de comunicació de masses, la qual cosa n'impossibilita tant la difusió com la normalització.

—¿Què és el que et sembla millor de l'Institut d'Estudis Catalans?
—No en tinc ni idea. Aquesta institució respectabilíssima queda allunyadíssima de mi. Als antípodes.

—I el pitjor?
—Això mateix: que en quedi tan allunyada, com el castellet del senyor Kafka.

—Les tres editorials més significatives d'ara?
—Edicions 62 per les seves innovacions. Destino per les obres completes d'en Pla i el premi que porta el seu nom. Proa per la persistència de la col·lecció "A Tot Vent". Selecta, per la continuïtat. (Cal recordar, però, que parla un novel·lista i que s'està referint al camp literari que més l'interessa).

—I les tres col·leccions més importants?
—Insisteixo que em refereixo al món novel·lístic. Així, doncs, "A Tot Vent", "El Balancí" i "El Club dels Novel·listes". Després, són d'una importància capital, des de sempre: la "Bernat Metge" i "Els Nostres Clàssics".

—Els tres escriptors actuals més detstacats entre els nascuts abans de la guerra?
—Els que ja he esmentat. I algun altre, naturalment.

—I entre els que han nascut després?
—Pere Gimferrer, Porcel, Gabriel Janer Manila i, potser, Jordi Coca.

—Què opines del Diccionari General?
—Una peça de treball d'un valor inapreciable. En certa manera, l'obra magna del pensament català d'aquest segle.

—I del treball dels correctors?
—No em cansaré mai de repetir-ho: que em deixin la meva llibertat i, si em dóna la gana, el meu llibertinatge. El meu dret a equivocar-me. Al capdavall, els llibres que faig són meus.

—Ets soci de l'Òmnium Cultural?
—Ni de l'Òmnium ni de cap altra associació d'aquí o de la Xina."

(Josep Faulí: "Que els correctors em deixin la meva llibertat i, si em dóna la gana, el meu llibertinatge", Diario de Barcelona, 16 de setembre de 1972)

Altres entrevistes, no recopilades al volum, de l'any 1975, Preguntar no és ofendre: