"Ai las, el fullam sacsejat de cada tardor, la catifa de brossa que substitueix, en el terra, la resplendor de les branques estiuenques. Les tribunes closes de fa molts anys, les sanefes i fornícules i flors gegantines de cada façana, els vidres bisellats que puden d'una vella sentor de fracàs. Tantes llànties apagades en el vestíbul de cada escala, tantes pastoretes i faunes i jovencells romàntics -no oblidem els angelets- emmudits per sempre més en els sòcols de cada casa. I a cada escala, una família que el dimecres a la nit ja no arrossega la cua del vestit o bé la del frac sobre la catifa vermella, mentre hom espera que el xofer obri la porta del tílburi, que avançarà Passeig de Gràcia avall, camí del bon Liceu. Tanta resplendor rovellada!
Se la mirava, donya Raquel, des del salonet que comunicava la tribuna amb el menjador, més gros, de moblatge més enorme, cadires encatifades com de privilegi arnat. Llambregava la tardor de cada any des d'un autumne molt més ample, que comprenia moltes llànties exhaurides i molts quadrets amarats de secretívoles pàtines sense pietat. Ho veia, potser, de la seva pàtina estant, ja massa arcaica.
Havia estat la reina del bon Liceu, d'un petit cercle allí tancat que aspirava a massa coses i no aspirava a res. Tota l'ambició del Martí –sortosament mort– perduda, ara, en l'avenç d'una ciutat que no era, i mai no ho podria ser, com ell l'havia somniada. De cada amor per Barcelona, acostuma a sortir-ne la desil·lusió que esgarrapa sense matar. De tot desig de fer Barcelona justa neix, generalment, una desil·lusió que perllonga la vida.
Ullcluca, na Raquel Fornvidalta reprèn molts temps perduts per sempre més. Retroba una música privada, l'harmonia amagada d'uns carrers enguany transfigurats. Ella, com a classe històrica i social, sorgí de l'enderroc de la muralla, llavors que la ciutat s'engrandia rica i blanca, exultant de mil escultures diverses i altrament lletges destinades a enfarfegar les façanes de la gent de bé. La muntegada de néts i nétes no compensa a donya Raquel això de saber-se viva després que l'alegre Barcelona del Gran Somni perí entre temps molt irreals i sense un bri de reialesa. És la mòmia desmembrada del museu col·lectiu, la moneda romana col·locada a lluir en el braç d'una senyorassa de Sabadell si fa no fa pervinguda. ¿Com explicar-ho sense riscar de trair la confiança que donya Raquel m'ha volgut atorgar? [···]
Ara, a l'altra banda dels vidres bisellats, quasi plou. Més enllà de les sanefes de pedra, vull dir. Si fos diumenge, aquest color plom del terra faria una tonalitat groguenca: a Barcelona, els diumenges sempre han tingut un color groguívol. També per a donya Raquel. Per alguna raó estranya, aquesta mòmia capblanca, que assisteix a l'espectacle de la quasi-pluja, recorda tots els seus diumenges com un conglomerat de tons grocs. També una mica verdívols, tanmateix. Fins i tot en arribar l'hivern. La llum dels diumenges barcelonins és així: rococó, retallada com en una llanterna màgica sobre les avingudes amples -Cerdà versus Marceau?-, com ara una carícia més o menys ferma, segons la intensitat del sol. L'amor groc d'aquests diumenges de llum fa així: malenconia de temps que passa i flors que esdevenen pedra per a guarnir façanes de la gent de virolles. Diumenges de donya Raquel, que va néixer bressolada pels arbres de l'Eixample i espera enguany que s'escolin els dies mentre fita el desfullat alentit dels arbres de l'Eixample contemporani."

(Del conte "Eixample", de La Torre dels Vicis Capitals (1968), reproduït a Tots els contes. Barcelona: Columna, 2003, p. 37-39)

* * *

"Valençay, 7 de gener

Sembla com si els papers s'haguessin invertit: en arriscar-se a una primavera abans d'hora, la Loire i les seves valls s'han amarat d'un to tardorenc, que no em puc estar d'estimar, no pas malgrat ell, sinó a causa d'ell, precisament. No hi ha res que m'agradi tant com la tardor. Valençay, una mica allunyat del tou dels castells que tot pelegrí té l'obligació de recórrer, ho ha entès de manera exquisida -diplomàcia de les estacions de l'any!- tot deixant que l'hivern quedi ben enrere, cap al Nord o potser cap al Sud, però no pas aquí. Aquest castell, colpidor sota tants aspectes, és immaculat de parets però blau de cúpules, i les de les dues torres davanteres semblen cascos de batalla mal engiponats entre uns redols de jardins geomètrics, concebuts assenyaladament per al plaer quotidià de la passejada i dels jocs cortesans. Només això, però ja és molt. Cal veure com els flamencs, malgirbats, avancen entre els herbeis retallats en formes ordenades; com els paons, en un gest d'absoluta correspondència estètica, estenen tota l'amplària de cues virolades, amb gravats que recorden el xal d'alguna coblejadora de l'Arnau; com els cignes blanc neden pels estanys d'aigües mai brutes, a l'entorn d'estàtues centrals i centrífugues, de noiets mitològics completament nus, que miren al cel tot insinuant sap Déu quins jocs perversos; cal veure tot això per a arribar a l'afirmació que Valençay no és únicament deliciós, sinó que és insuperable."

(Del llibre Onades sobre una roca deserta. Barcelona: Proa, 1969, p. 24-25)

* * *

"París, 8 de març

Només vaig al cinema. Tant se val, el programa. M'embriago amb pel·lícules, Atès que són evasió, per què defugir-les?
Són ficció d'actituds sobreposades que es repeteixen simptomàticament tot forjant una mitologia de veritats últimes. Verí medicinal que reprodueix una activitat sovint onomatopeica, nascuda generalment de la metamorfosi vulgar i grollera que hom no aconsegueix mai de portar a bona fi. Assassinat de la lletra. Mort de l'esperit. Cada pel·lícula és una genial engarjoladora de voluntats que no són massa fortes: amalgama de suggeriments que no acaben amb la pel·lícula, ans comencen, precisament, a partir del final, llavors que Gene Tierney s'aixeca de la butaca del costat i s'esdevé que també hi teníem Linda Darrell, que hi eren totes dues en comptes d'aquest senyor rabassut, de mirada polserosa, llavors que el drama o l'aventura interromputs per la mort de la imatge es reprenen en la voluptuosa aturada de la ment, consagrada al tedi i escapada del tedi mercès a la nova Pasqua dels personatges que hem estimat, odiat, avorrit, que ens han excitat d'alguna forma probablement incopsable fora d'aquest temple "pop", enfront d'un altre sagrari, a la menja d'una hòstia diferent. Pel·lícula: opi, droga que agraeixo...

Cossos que cada nit s'obren de cames per tal que jo en sigui rei. Cossos pel·liculaires, cossos literatura, cossos que em fastiguegen. On sóc?

París, 12 de març

Diuen que cada dia porta un demà, però jo sé que tots els dies contenen un ahir molt vast, d'una amplada que no arribo a abastar completament, en una pèrdua absoluta de tota distància, cap a un temps enorme, que sempre té un enllà. Si obro la mà en cerca del futur, descobreixo que aquest enllà no m'interessa; no conté cap fascinació a la qual em pogués aferrar amb la força d'allò que demano, d'aquell gran misteri que tant em cal. Darrera meu, sobre el terreny dels ahirs a descobrir, la memòria lluita per abastar tot un món que ja és meu, en una mena de manera difícil d'explicar, en la qual començo i que l'esdevenidor no pot compensar perquè, ara, ja ho sé, no sóc un home per al futur.
Vet aquí què he decidit: cercaré aquest ahir, que els altres humans considereu impossible com a habitacle, i en faré el meu redós. En la nostra societat trontolladissa, quina altra cos podria fer?"

(Del llibre Onades sobre una roca deserta. Barcelona: Proa, 1969, p. 52-53)

* * *

"De sobte es va sentir soroll d'avions. Els milicians van manar que tothom apagués les llanternes. Tots ens vam quedar quiets, com si ens haguéssim tornat de pedra. El cel era tot blanc, i aviat seríem Nadal. Dels vellets que s'havien escapat de l'hospici, ja no me'n recordava, però de sobte, es van fer presents. Començaven a jugar i a barallar-se entre ells. Els uns anaven a coll-i-be dels altres, i les velletes jugaven amb les ulleres d'alguns morts, que, segons em van contar més endavant, encara no eren capellans sinó seminaristes. Vells i velles semblaven més i més folls a mesura que s'acreixia el soroll dels avions. Feien un quadre molt ridícul, aquells cossos menuts, que es vinclaven, feien gestos obscens, mastegaven paraules inintel·ligibles amb veu de criatura. Es van començar a encendre els reflectors: dibuixaven sobre el cel una creu molt ampla, que semblava la de la Fira de Mostres de Montjuïc, en temps de pau. Els canons disparaven de valent. A un carrer de molt a prop, hi va caure una bomba. Un dels vellets va agafar una velleta tota calba, amb el cap ple de crostes grogues, i es van posar a ballar una masurca mentre els altres bojos picaven de mans i la gent, espaordida, corria cap als refugis. Les bombes s'acostaven. Jo vaig llençar la cosina Remei a terra i li vaig que fes com a les pel·lícules i no aixequés el cap per res del món. La gent xisclava i els vellets continuaven ballant sobre els morts. Sonaven les sirenes, la blancor de la nit s'anava trencant amb els feixos de llum groga. La paret de l'hospici es va ensorrar sobre els cadàvers seminaristes. Un dels bojos, que era el més geperut de tots i duia calçotets llargs, va agafar en braços una velleta que anava en camisa de dormir i, així de carregat, va anar saltant d'una banda a l'altra, tot trepitjant els morts i cantant a tota veu una cançoneta de bressol. La vella era molt grossa, anava pintada com una mona i movia molt els braços, de manera que van perdre tots dos l'equilibri i van rodar per terra. Dos vells arrossegaven un seminarista pels peus; a un altre, el més jovenet de tots, gairebé una criatura, l'arrossegaven dues velletes estirant-li el sexe; però, abans d'arribar a la porta de l'hospici, van ensopegar amb el cos agenollat d'una altra vella i van rodar per terra, tot rient, xisclant i cantant. Tan bon punt va caure una altra bomba sobre els bojos, allò ja tornava a semblar la carnisseria de l'hospital vell. I jo tremolava i tenia moltes ganes de xisclar, i la Remei em va tapar els ulls, però jo volia mirar. Miraria fins que m'ho tingués ben aprés, fins que aconseguís que res més no em fes por a partir d'aquella visió, una visió que barrejava cossos esmicolats, sang i trossos de car, tot barrejat amb bocins de paret i cossos nus que en sortien. I pensava que potser el Xim seria a l'Ebre, convertit en un bocí de carn nua, el seu sexe confós entre molts d'altres, tan inútils com els dels seminaristes afusellats. I l'amor i el desig es mesclaven amb la por i semblava veure Barcelona des de molt lluny, com de dalt d'un avió. Tota pura, la meva ciutat, tal com l'havia vista des d'aquell pujol de Pasqua. I entremig de bombes, crits, plors i cançons, sentia les paraules joioses d'aquelles caramelles perdudes. I, sota el ressò de l'alegria d'abans, els vellets bojos van començar a matar-se els uns als altres i fins i tot es mossegaven els cossos nus, arrencant-se bocins de carn, sexes sencers que resplenien entre les dents sangonoses a mesura que les bombes anaven caient i pels carrers del voltant sorgien fogueres molt altes, feréstegues, enlluernadores, però sense la vida d'aquells focs passats, de totes les nits de Sant Joan..."

(De El dia que va morir la Marilyn (1969). Barcelona: Edicions 62, 1996, p. 54-56)

* * *

""Alguna hora de l'hivern, els llums de la badia s'emboiren, el món tangible s'arrauleix sota d'una cortina blavenca traspassada, a dalt de tot del cel, pels estrips impossibles d'un sol massa feble. En dies clars, aquest sol és pàl·lid i esvaït (un gran contrast amb els forns de l'estiu, feia), però quan es veu obligat a combatre contra els dominis de la boira emet una llum desesperada: frenètica com la segona capa de pintura d'una columna barroca; vençuda, tot seguit, com una miserable aurora boreal que no s'acaba de realitzar.
El sol no reïx a obrir la cortina embulladissa, i la badia queda aclaparada, sense cap definició, tot de plans aïllats, ensorrats rere aquella enorme planxa, com ara d'aram, en conjunció malaltissa que arriben a formar el mar i el cel. I encara que l'atmosfera és funesta, el mar enganya, pot ser pla i àdhuc alba, com en el dia més plàcid de la bonança. Per això sobta més. Per això intimida la calma afeixugada del teló de la boira, pitonissa. [···]
Les barques humils no han sortit, avui; descansen, immòbils, a la platja; però la boira els va deixant com un mantell de mullena que rellisca sobre els noms casolans, pintats sobre una fusta gairebé podrida; un ruixim que s'estén cap a les cantonades espectrals i rellisca sobre la imatge de Nostra Senyora de Mar, protectora, guaita inútil en la seva capelleta del moll, amb la llàntia encesa entre un pomell de crisantems que ja s'han podrit. La mateixa humitat fa que la sorra, esquerpa i mascla, tingui el to fosc que hi deixen, en dies de tempesta, les onades invasores. La mateixa humitat fa que la sorra, esquerpa i mascla, tingui el to fosc que hi deixen, en dies de tempesta, les onades invasores. La mateixa humitat fa relliscosos els còdols dels carrers, apaga els focs que il·luminaven ahir les cantonades, regalima sobre tota una immobilitat que s'interromp, només i a penes, amb la fumera de les xemeneies, tothora feineres. A dintre de cada casa hi ha el silenci, tenyit del blanc de les parets; a l'entorn dels llums d'oli, potser la veu d'una pregària o la canterella ancestral amb què el més gran de cada família proclama rondalles prestigioses, imbueix històries antigues a uns pocs escoltes apassionats, vora la llar de foc."

(Començament del conte "L'últim d'una raça vella ovvero. Una història romàntica", dins La caiguda de l'imperi sodomita (1976), reproduït a Tots els contes. Barcelona: Columna, 2003, p. 354-355)

* * *

"Li he de dir que els premis com a recomanació absoluta d'un escriptor no em mereixen cap mena de confiança. Reconec, això sí, que dins la nostra precarietat cultural han servit perquè persones de vàlua que no tenien accés al món editorial trobessin una oportunitat, i dues i tot. Els temps eren molt durs, amic meu, i en aquesta ciutat coneixerà molta gent que li'n podran fer cinc cèntims. Amb totes les portes de la normalitat tancades, fins i tot el fet de publicar, aquest primer dret de l'escriptor, era una quimera. Així, van sorgir els primers premis literaris de la postguerra: un estímul necessari, un cert ajut. Després els premis es van anar convertint en un món tèrbol, manipulat, un safareig d'intrigues i d'escàndols dels qual tothom li podrà parlar millor que jo, perquè, voluntàriament, n'he estat al marge, i si alguna cosa me n'arriba és a través de la premsa i per aquella tafaneria inevitable de què m'he acusat al començament i amb la qual, si més no, hom connecta amb l'exterior per fer-se la il·lusió -la mísera il·lusió- que la vida continua."

(Del llibre El sexe dels àngels (1992). Barcelona: Edicions 62, 2008, p. 57-58)

* * *

"(LA CASTELLONA: "Francament, tinc motius per estar tipa de crítics, teòrics, ordenadors culturals i manipuladors en general. Posa't en el meu lloc. Passes els anys difícils sotmesa als dictats d'en Marcel Franquesa i els de la seva escola: el bon pensament de la dreta, que regna ben ample i segur de si mateix, de vegades agressiu, d'altres condescendent, però amb un punt de paternalisme que els obliga a no menysprear-te del tot encara que siguis d'esquerres, perquè, almenys, escrius en català. I a ells els podràs acusar de moltes coses, però la seva catalanitat és ben provada. S'organitzen un pensament crític coherent amb les idees dels noucentistes, que tendien a considerar la novel·la un gènere menor en relació amb la "bella lírica". És lògic que et descartin del seu panorama. De tota manera, es permeten una mica de comprensió, i accepten de considerar-te una promesa. Quan comences et fa il·lusió, et fa creure que les patums et respecten, però un bon dia, quan ja has publicat la sisena novel·la, et canses de veure que no es decideixen a dictaminar una opinió precisa. ¿Quants anys t'has de passar demostrant coses? Sense recórrer al terme consagrat, que el trobo francament estúpid, acaba per descoratjar-te que encara no et tractin com un escriptor adult, digne de rebre una crítica que et podria servir d'orientació. Et comences a emprenyar: contestes a una crítica, t'ataquen, contraataques, i, sense adonar-te'n, et trobes immersa en la "polèmica de la cultura". Hi participes, de primer entusiasmada, després una mica decebuda, finalment fastiguejada, perquè fastigueja parlar clar i català i que no t'entenguin, o que els altres es pensin que parlen clar i català i, en canvi, no els entenguis tu. Et passes els dies pensant: "No és això, no és això", i aguantes. Saps que existeix un remei que altres escriptors han escollit: la solitud absoluta, seleccionar la gent, fugir esperitat de la polèmica de Barcelona. Però això és mentida, perquè una generació com la meva, amb el franquisme partint-nos pel mig, no es pot quedar a casa, esperant la visita de les muses. Hi ha una conducta que és imperiosa. No sols la lluita civil: hi ha la necessitat d'enriquir-te culturalment. Necessites el contacte amb els teus companys d'experiència, l'intercanvi civilitzat, la coneixença dels seus problemes, amb la construcció, en l'ús del vocabulari, en la resposta dels seus missatges a una necessitat col·lectiva i privada. ¿I on busques? Et parlo dels anys quaranta, en l'erm absolut que era aquesta ciutat, en la mancança absoluta de les necessitats culturals més primàries... Com que ara és tan de moda parlar de generacions, m'hi acullo i col·loco la meva com la víctima propiciatòria de les posteriors. Quan els pocs novel·listes de la meva generació ja ens trobàvem una mica instal·lats, van arribar els joves intel·lectuals dels anys cinquanta, els que invocaven idees esquerranes com nosaltres. I, quan pensàvem que les coses canviarien, vet aquí que ells decideixen fer creu i ratlla amb el passat i inventar-se el món a la seva mesura. Eren els mandamasos de la teoria, dels quals han derivat les capelletes d'avui. Si els senties, resultava que, abans d'ells, ningú no havia llegit un llibre, ningú no s'havia oposat al franquisme."

(Del llibre El sexe dels àngels. Barcelona: Edicions 62, 2008, p. 145-147)

* * *

"Però, maco, a mi no me les foten. Jo, de petit, en comptes de melindros ja sucava cultura superior en la xocolata desfeta. Jo l'he mamada, la cultura, i a mi no me la foten, amb la collonada de la cultureta. ¿Ho vols més clar? Doncs mentrestant, remulla-ho, que cinc uisquis no són res. Mira: de la impostura que representa fer passar per noble heretatge del millor intel·lecte humà els productes mimètics dels escriptors casolans, jo en dic cultureta, encara que hi fiquin premis, com el pernil entre dues llesques de pa amb tomàquet. De l'estafa que significa representar els grans autors universals sota esquemes copiats, ideologies prefabricades, formuletes mal apreses a Itàlia o Alemanya, i que per postres els vulguin considerar troballes originals dels botiguers del país (sí, els nostres directors teatrals són botiguers disfressats d'estudiosets de Brecht o de Meyerhold o de Grotowski i del que toqui demà), de tot això jo en dic cultureta i em fa petar de riure, i si em vénen a fer el numeret de la respectabilitat els faig ha-ha-ha a la cara, ¿m'entens?, una bona riallada, els foto. I encara hi ha més, en queda pel nen i per la nena. De la revolució amb tapes de pell i lletretes d'or al llom, de la revolució que s'endrapa com una costellada amb allioli en un foc de camp d'esquerranets-caputxins-montserratins, i de la resistència vista des de la taula de l'Òrgan Cultural i del proxinisme Greenwich Village, propi de l'underground, jo en dic cultureta, sí senyor. I com que sí que em sento més català que els tarongers de la Diputació, i sí que la cultura l'he mamada des de petit, i la tinc molt ben païda, i els meus déus s'aguanten des de fa tants segles, perquè són senyors molt seriosos, doncs em pixo en la cultureta i en els que la pareixen cada dia, mentre gasten butlla d'intocables. M'estimo més engegar-los a dida i anar-me'n a passejar pel moll, ben de matinada, a veure com es barallen les putes de debò, no les de la Gauche Dorée, que aquestes són postisses, pedants i avorridotes. Vaig a veure com passegen els macarres, sí, a ensumar la ferum de la meva ciutat, i em prenc un pastisset al bar de l'Encarna, que m'explica de quan xuclava titoles a Marsella i em posa el disc de la Piaf, que sempre em fa venir esgarrifances. I un cop a la setmana me'n vaig a un llibreter de vell a vendre'm el paquetet de la cultureta que m'envien les editorials nostrades per aconseguir que en parli als meus articles. Els llibrets que no són res i es pensen que ho són tot. La salvació del país, carall. Me'ls venc a pes. Perquè no jugo, no senyor, no jugo. Demano aire, que, si no, m'asfixio."

(Del llibre El sexe dels àngels. Barcelona: Edicions 62, 2008, p. 198-199)

* * *

"El Lleonard va escriure que som fills d'una terra cruel, però jo no sóc tan líric i penso que és la crueltat dels poca-soltes i dels impotents. No, no amago l'ou, però com més m'ho miro, més m'adono que aquí ha fallat un cromosoma bàsic: que s'ha fos, o s'ha dissolt, o ha explotat, i tots els altres cromosomes naveguen aïllats, esbatussant-se contra la història. Si el Lleonard va tenir algun mèrit -la seva botifarra en té, no hi ha dubte- "va ser el de recórrer a tota velocitat els itineraris típics d'un intel·lectual del país i descobrir que eren inviables. Però, sobretot, com a jove, va demostrar que la desorientació d'aquells cromosomes nacionals no podia bastar al talent de debò, l'incontaminat, el que ha d'alimentar-se cada dia, el que ha de respirar. Es devia adonar d'una evidència molt dramàtica per algú que havia començat tan de bona fe: que tant si agredeixes com si defenses, al capdavall, només hi ha la desesperació.
Seguíem, però, amb atacs i defenses i la cuirassa sempre a punt, perquè no saps mai a quina hora del dia et poden fotre la ganivetada. Seguíem suportant les dues Barcelones del pensament, entre uisquis i modes ara atractives, ara no tant, i una mica més de llibertat el juliol i llibertat més restringida el setembre. Així, en aquest pla, tres anys seguits d'ara t'estires, ara t'arronses. Però em sembla que ja eren molt pocs els que creien que tractàvem amb una cosa viva, i cada vegada queien més desil·lusionats. I és ben cert que el poble, el famós poble, ni se n'adonava, i era com si ja fos mort. I, encara que és evident que conec les causes històriques d'aquesta mort, no per això em faran creure que tota la culpa la té l'enemic. Ni els optimistes ni els escèptics, ni els oportunistes ni els del possibilisme, no podien ignorar que tots havíem fracassat en alguna cosa que anava molt més enllà dels problemes teatrals, literaris, econòmics; alguna cosa que s'estenia a tota una societat en curs de transformació. Sí, amic William: Barcelona ha anat canviant i nosaltres no hem parat de discutir les mateixes coses: "El escritor nacido en Cataluña que escribe en castellano ¿puede ser considerado parte de la cultura catalana?". ¿El teatre és un arma política? ¿Es pot considerar cinema català el que es fa a Barcelona, parlat en castellà? ¿Hi ha crisi a la novel·la catalana? ¿Significa la fi de la nostra cultura, que el premi Roger de Llúria quedi desert? ¿Som una cultura burgesa o la cultura preferida per tots els obrers del món? And so on, so on, so on...
Ja ho veus, noi: tants anys discutint sobre el sexe dels àngels, i encara no hem entès que l'únic important de la polèmica és que els àngels tinguin uns collons com un toro. Precisament el que ningú no ha tingut, en aquesta cultura."

(Del llibre El sexe dels àngels. Barcelona: Edicions 62, 2008, p. 222-224)