"Han transcorregut vint-i-set anys des de l'aparició d'El dia que va morir Marilyn (Edicions 62, desembre de 1969), la novel·la de Terenci Moix generalment reconeguda com una de les més significatives aparegudes en la literatura catalana d'ençà de la guerra. L'entrada de Moix en la narrativa catalana a finals dels seixanta produeix, com és sabut, un gran efecte. En ràpida successió, tres obres -les narracions de La torre dels vicis capitals (1968), la novel·la Onades sobre una roca deserta (1969) i la mateixa Marilyn- l'instal·len, no sense polèmica, en un primer pla de l'atenció pública i el revelen com un narrador poderós, impossible d'ignorar. Es fa de seguida evident que aquestes fabulacions, construïdes sobre un tramat d'experiència vital i cultural -la de l'autor, que parla a tota una generació amb signes compartits, fins aleshores absents en la nostra literatura- i armades des de la consciència de la crisi de les convencions d'art que les fan possibles, posen una fita en la narrativa catalana.

Rebuda com una espècie de manifest generacional, com una crònica social que venia a fer la liquidació a l'engròs de l'ordre burgès de la postguerra barcelonina, i com una confessió moral que entrava al dret, amb implacable sinceritat i amb un llenguatge cruel si convenia, en les zones prohibides o silenciades de la vida personal i col·lectiva, El dia que va morir Marilyn contenia els elements d'experiència i de cultura que propiciaven la complicitat amb el lector. Complicitat sens dubte establerta, però no pas reduïble, com bé es dedueix de l'acceptació que ha tingut al llarg del temps per lectorats ben diversos, "als qui tenien si fa no fa vint anys el dia que va morir Marilyn" [···]

L'arranjament de l'original català es beneficia ara d'aquella primera revisió de la novel·la i, tot i que no s'hi acara, segueix la mateixa pauta. L'esmena lingüística s'orienta a fer el llenguatge més precís i l'explanació més clara. Així, es rebaixa o elimina l'èmfasi en el mot i el discurs -l'èmfasi que sovint obria la porta a una poesia més aviat deletèria-; cauen mots rars o llunyans, fruits d'una fascinació davant l'arcana llengua literària; es fa la llengua més coherent amb el personatge que l'usa. El resultat global dóna una aproximació entre els registres lingüístics, una disminució de la distància, que podia semblar barroca dissonància, entre el registre col·loquial -per altra banda, esplèndidament absorbit, perquè era el més autènticament posseït- i la veu dels personatges narradors, i, en fi, una atenuació del per altra banda intencionat efecte del pastitx. Pel que fa al contingut, Moix, conscient que la dèria d'explicitar tots els sentits de la narració acabava debilitant-la, retalla amb prodigalitat. Elimina, doncs, passatges discursius, poc funcionals o reiteratius -i fins algun de dislocadament distanciador-, així com els que dificultaven seguir el joc dels punts de vista o atemptaven contra la veritat dels personatges.

Tal com ara la trobem, El dia que va morir Marilyn confirma la seva condició realista, des de la qual integra els materials de la crònica social i de la novel·la de formació moral (indestriable del vell model romàntic de les confessions; confessions, com en les Onades, d'un enfant du siècle). Com a crònica, deixa una de les evocacions més vastes i intenses de la vida barcelonina en els anys 40 i 50 (completada anys a venir amb el Peso de la paja, un altre extraordinari retaule de la Barcelona d'aquells anys), que recula al temps de la República i la Guerra i s'allarga en els 60. Per bé que centrada en una classe social –aquella menestralia popular que en la postguerra voldrà a tot preu fer-se benestant i improvisar-se de burgès–, aquesta crònica es desplega amb ambició totalitzadora i captura una atmosfera vital que afecta tota una ciutat condicionada pel signe de la Història. Els mateixos personatges es constitueixen en cronistes, i el concert de les seves veus organitza la novel·la. Amèlia i Xim -els grans, o els pares-, Bruno i Jordi -els joves, o els fills- són els vehicles d'una reconstrucció que dissimula l'esforç arqueològic de l'autor, l'àrdua evocació amb el sol ajut de la memòria i el fràgil mecanisme del record, per arribar-nos viscuda. I, sobretot, filtrada pel subjecte que parla, per la seva imaginació, que absorbeix de l'entorn (del cinema, la ràdio, els tebeos, l'art o la literatura) allò que li serveix per a entendre o entendre'ns, per a vèncer la vida o mentir-se-la. I és precisament per aquí que la crònica de fets es fa crònica de l'imaginari col·lectiu -que és, potser, al capdavall el fet que més importa i, sens dubte, un dels grans actius de la novel·la.

Aquesta polifonia és, doncs, un recurs que l'autor posa en joc per objectivar el propi record o la imaginació dels fets. Un recurs, certament, que dóna entitat als personatges, però no l'absoluta independència. Perquè una veu, la de Bruno, interromp aquí i allà els monòlegs i, encara més, la seva "consciència" els sobrevola o s'hi infiltra insidiosament. Tot el sentit de la novel·la com a confessió, com a relat de l'edificació personal, es concentra en aquesta consciència. Descoberta en la mateixa obertura, ens obliga a emmirallar-hi tot el que segueix a llegir-ho des de la perspectiva d'un desenllaç moral ja decantat. És per ella -perquè és la consciència d'algú, i d'algú compromès a fons en l'afer- que el relat es fa reflexiu, paròdic i autoparòdic, i que n'hem d'acceptar fins l'excés narcisista. Per la força d'aquesta perspectiva, que és la de la lluita per fer-se lliurement i plenament –la lluita, despullats dels orígens, tutelats pel silenci o la mentida, contra el desordre–, les figures del calidoscopi (l'amor, l'amistat, la religió, l'art o la cultura) prenen unitat de sentit en l'univers d'un viure personal."

(Enric Cassany, al pròleg de El dia que va morir Marilyn. Barcelona: Edicions 62, 1998, p. V-IX)

* * *

"Terenci Moix ha sido un escritor importante, tanto en catalán como en castellano. De todas maneras, estoy seguro de que en estos momentos el sentimiento que predomina entre los que le conocimos ­entre la larga nómina de amigos que tenía­ es precisamente el de apreciar su gran sentido de la amistad. Ésta era tal vez su principal virtud humana. Desde el punto de vista literario, El dia que va morir Marilyn representó una innovación importante en la literatura catalana porque transmitía una sensibilidad generacional formada por la introducción de la estética pop, la moda camp, la memoria de la imagen y el cómic. Concretamente, nos presentaba la imagen de la historia vista a través de los péplum. Y todo ello cimentado sobre una base cultural muy sólida, formada a través de infinitas lecturas de literatura. Pero no sólo fue importante aquella novela ­a la que siguió "Siro o la increada consciència de la raça"­, sino también los libros de cuentos en catalán de sus comienzos, que son, tema a tema, transgresores en el aspecto erótico, sexual, y no sólo en este aspecto, sino también en el literario. Terenci representa una ola nueva y diferente, una sensibilidad generacional que entra en la literatura catalana. Después se produce su paso al castellano. Más que enfrentarse a un dilema lingüístico, él se dio cuenta de que escribiendo en castellano se podía ganar más dinero que haciéndolo en catalán. Pero llega un momento en que se mezclan ambas cosas, el hecho catalán y barcelonés y la opción de escribir en castellano, lo que produce su mejor obra en mi opinión, las memorias El peso de la paja. Creo que los volúmenes de su autobiografía constituyen la memorialística catalana escrita en castellano del más alto nivel de finales del siglo pasado. Representan la culminación de la vida y la obra de un gran escritor que, evidentemente, tuvo altibajos. Esta obra espléndida que son sus memorias nos lleva también a una reflexión, que no es nueva y que no gusta a todo el mundo: que hay una literatura catalana escrita en castellano que es profundamente catalana en sus contenidos."

(Josep Maria Castellet: "Una ola nueva y diferente", El País (Barcelona), 3 d'abril de 2003)

* * *

"La torre dels vicis capitals és una explosió, de l'ona expansiva de la qual participa “Assassinar amb l'amor”; La caiguda de l'imperi sodomita és un brillant i bellíssim castell d'alta pirotècnia. El primer llibre és fonamentalment tràgic; el segon és irònic principalment. No crec casual que el primer llibre hagi estat redactat a la segona meitat dels anys seixanta (que són els de la “gauche divine”, certament, però també els de l'estat d'excepció a Espanya i els de la guerra del Vietnam) i el segon llibre sigui del període terminal de l'autocràcia (fins i tot amb un conte datat el 20 de novembre del 1975) i de la transició: el pas de la tragèdia a la tragicomèdia. Hi ha, altrament, tres coses que avui ens sobten de manera immediata: que fos possible, encara que n'hi hagués de bandejats, publicar els contes sobrevivents de La torre... a la Barcelona del 1968; que tots els temes i totes les maneres de l'obra narrativa coetània i futura de Terenci Moix es trobin en aquestes narracions, i, al capdavall, que el català literari de Terenci Moix, potser més accentuadament que la seva temàtica, resulti avui encara atípic i sorprenent, insular i reptador. De dues maneres, en efecte, Terenci Moix reptà la literatura catalana: d'una banda, per la irrupció cabalosa d'un devessall de motius que n'eren absents i que semblaven contradir-ne la tradició (i el fet que Salvador Espriu i Joan Oliver hi sintonitzessin tot d'una els honora); d'altra banda, per la voluntat, difícil a voltes, de maldar per obtenir un català literari del tot creatiu i del tot inventiu: fer, si és que això era possible (i, en el projecte de llavors, calia que ho fos), amb el català una cosa semblant a la que, aquells anys, feia Lezama Lima amb el castellà. Ningú de la nostra generació no havia rebut una educació filològica que el deixés ben pertretxat per a aquesta comesa; però l'eventual marge fronterer entre l'agosarament verbal, les mancances aleatòries i la troballa artística que les ultrapassa no té res d'inesperat després dels casos de Maragall i de Salvat-Papasseit (i, més llunyanament, de la narrativa de Jeroni Zanné, d'esperit més afí al de Terenci Moix). Hi ha hagut, indubtablement, en la literatura catalana posterior, d'una banda una evolució, indefugible sempre, i, d'altra banda, sovint una veritable claudicació lingüística, correlativa a una claudicació estilística: ser inventius en l'expressió era el mínim que els escriptors catalans es demanaven a si mateixos, i ara és una cosa que només de tant en tant hi ha alguns autors que es demanin. Però també és del tot cert que la puixança abassegadora, de torrentada, dels llibres inicials de Terenci Moix és un fet del tot insòlit, que no s'esdevé gaires vegades en cap literatura. El dramatisme de “La torre...” neix de la seva condició essencialment metafòrica: en l'absència d'un acompliment en el món real, els relats se centren en l'acompliment en el món fantasiat i oníric. Inversament, a La caiguda de l'imperi sodomita, l'acompliment en el món real es comença a albirar com a possible (en part pel nou temps històric i biogràfic, en part per l'anterior experiència romana) i, conseqüentment, la visió metafòrica esdevé, més que no pas imatge del desig no assolit, crítica de si mateixa i del món real vist com a teatre d'ombres. La matèria (verbal, visual, referencial) és tan abundosa, canviant i suggestiva que molts cops l'entrellat del tapís ens ullprèn de manera més imperiosa que no les figures que s'hi dibuixen: abans ens trobem enlluernats pel seguici que no pas imantats per la figura principal. Això, naturalment, vol dir que la figura principal és l'autor i no pas els protagonistes aparents de cada història. De tan enèrgic i virolat, l'erotisme, altament intel·lectual, es fa projecció de la voluntat d'heure tot el món circumdant, de manera simultània, en els mots escrits. Temps a venir, cada plegall d'aquests contes pot generar algun dels diversos llinatges de novel·les de Terenci Moix: la paraula essencial i inaugural ja hi era, i és impossible de no retrobar-hi la sotragada del dia primer. En aquests contes, germinativament, en un múltiple mirall prismàtic, hi ha tota la llavor del que arribarà a ser el llegat d'un autor únic, que ho fóra ja tan sols pel fet d'haver-los escrit. "

(Pere Gimferrer: "La puixança abassegadora dels llibres inicials ", La Vanguardia (Barcelona), 3 d'abril de 2003)

* * *

"Terenci Moix, l'escriptor que ens ha deixat aquesta setmana, es feia dir Terenci, però molts l'hem conegut per Ramon-Terenci i, fins i tot, per Ramon a seques: així és com el van batejar, mentre que Terenci és el nom que ell s'autoimposà sense passar per l'Església. En el trànsit de Ramon a Ramon-Terenci, quan li abellia, explicava que canviava perquè no el confonguessin amb un escriptor d'una altra generació: Ramon Moix i Cusidó (Sabadell, 1910-1983). Era difícil de saber el que hi havia de veritat o de boutade en aquesta explicació, que ell donava amb un punt d'ingenuïtat, una ingenuïtat que no acaba de lligar amb l’escriptor que tot just començàvem a conèixer.
Alguns dels meus companys del jurat del Víctor Català del 1967 –Calders, Espinàs, Nonell i Ruiz Calonja– van tenir poc menys que un ensurt amb ell. I no pas amb ell precisament, sinó amb les narracions de La torre dels vicis capitals (1968), que li vàrem premiar. Aquella, ja des d’aquell primer moment, era una veu diferent: potser no sabíem encara si millor o pitjor, però sense cap mena de dubte, diferent, molt diferent. Els temps, definitivament, havien començat a canviar. De vegades es pontifica que la nostra societat no va ser conscient del canvi o del que, per ell mateix, representava el nou escriptor: és una afirmació feta des de la nebulosa de la història, però sense coneixement de la realitat. Per entendre-ho, només cal resseguir aquesta cronologia, que dono, només com a mostra d'un èxit evident: 1967, premi Víctor Català per La torre dels vicis capitals; 1968, premi Josep Pla per Onades sobre una roca deserta (1969); 1970, premi Crítica Serra d'Or de novel·la per El dia que va morir Marilyn (1969); 1971, premi Prudenci Bertrana per La increada consciència de la raça, obra publicada amb el títol de Siro o la increada consciència de la raça (1972); 1973, premi Crítica Serra d'Or de novel·la per aquest mateix Siro; 1977, premi Crítica Serra d'Or de conte per La caiguda de l'Imperi Sodomita i altres històries herètiques (1976).

És fàcil de veure que es tracta d’una dècada prodigiosa autèntica (1967-1977), poques –o cap?– vegades repetida en la nostra història literària. [···]

Però no tot era provocació i transgressió: els sis premis ressenyats en una sola dècada no van ser fruit pas d'aquesta marginalitat escollida, sinó de la qualitat d'unes obres que, fins i tot quan palesaven problemes d'aprenentatge, mai no deixaven de testimoniar personalitat i geni creador. Per això El dia que va morir Marilyn continua essent una de les nostres grans novelles, una gran novel·la que mereixia amb escreix l'edició revisada del 1996. Aquesta excel·lència literària indubtable apareixia en una societat amb problemes: per això, la presentació de l'obra, amb parlaments previstos de Josep Maria Castellet i Joan de Sagarra, que s'havia de fer a la Cucafera (Brusi, 37) el 29 de desembre del 1969, va ser suspesa a causa de les dificultats que, en aquells moments, afectaven Edicions 62. [···]

La personalitat literària de Terenci Moix, des del mateix moment que es va presentar entre nosaltres, ha tingut crosses importants en el cinema, els còmics i l'homosexualitat. L'ha caracteritzat un afany d'introspecció crítica en la nostra realitat amb tendència a la caricatura fàcil, perquè la seva posició intel·lectual i humana era, permanentment, la de la iconoclàstia. De forma permanent i sistemàtica, és a dir, amb raó o sense."

(Josep Faulí: "Terenci o la provocació", Avui (Barcelona), 6 d'abril del 2003)

* * *

"El Terenci va ser un personatge públic de vegades incòmode però sempre seductor i una mica teatral, un tipus literalment singular. A la vida privada era frívol a estones i intel·ligent en tot moment, a dies gandul però molt més sovint treballador incansable, de caràcter jovial, contradictori però afectuós i més que planer amb els seus, i amb una teatralitat deseixida, de barri, que poc tenia a veure amb la de l'escriptor afectat que responia preguntes davant d'una càmera de televisió. Ara, el que de debò el caracteritzava en qualsevol moment i a qualsevol banda, davant del públic o en la intimitat, era un comportament personal compulsiu, era la fúria de les seves passions, potser peregrines i sempre irrefrenables... [···]

Havia començat escrivint en espanyol -hauria preferit fer-ho en anglès i assegurava, els primers i més bojos anys, que acabaria fent-ho-, però es va donar a conèixer en català i va ser en català que va fer una fulgurant primera part de la seva carrera. Després va venir el salt lingüístic i una segona carrera ja de nou en espanyol. Avui, acabada la història, tothom està d'acord en un punt: Terenci Moix se sabia vendre molt bé, i algun grau d'envejosa recança mai s'amaga sota aquesta ambigua consideració. Ara, una reflexió conseqüent hauria de decidir no pas si se sabia o no vendre, sinó quin és el valor real dels productes que tan bé ens va arribar a vendre.
Quan va irrompre, i mai més ben dit, en el món de la literatura catalana, aquesta a penes començava a sortir tímidament d'unes posicions de resistència, lògiques, necessàries i salvadores durant anys, però que passada la meitat dels anys seixanta ja no eren sostenibles ni desitjables si volíem abastar una mínima normalitat i equiparar-nos amb les altres literatures occidentals. I va ser Terenci Moix -sobretot ell-qui va comparèixer de sobte amb uns models i unes formes diferents d'escriptura que qüestionaven aquells altres que encara eren vigents entre nosaltres; va incorporar als seus escrits, decididament, unes tècniques que tenien en compte tota l'àmplia varietat de la cultura pop, i també, en coherent conseqüència, una temàtica heterodoxa que esmicolava qualsevol tabú moral. Amb títols com ara La torre dels vicis capitals, Onades sobre una roca deserta, El dia que va morir Marilyn, La increada consciència de la raça o Món mascle, Terenci Moix es va constituir en el primer, el més radical i el més important renovador d'una literatura catalana que necessitava amb urgència aquest revulsiu. Després, de seguida, altres escriptors joves van ampliar i assegurar el camp conquerit. Però ell no només va ser el primer a llançar-s'hi: segurament va ser també, i això cal subratllar-ho una vegada i una altra, el de l'alenada més ambiciosa, el que s'atrevia a plantejar interrogants bàsics sobre la identitat, la grandesa i la misèria dels catalans en particular, i sobre la identitat, la grandesa i la misèria dels homes en general."

(Josep Maria Benet i Jornet, dins Material d'enderroc. Barcelona: Edicions 62, 2010)