El subtítol és prou gràfic: "Fantasia de la ceba, molt poc brechtiana, realitzada en Terenciscope i unes pinzellades de technicolor tronat. Tartan dels micos és una obra de teatre divertida com ella sola en què la Montserrat (Rosa Maria Sardà fou l'actriu) i el Sr. Ventura, el notari de la família, van a l'Àfrica a buscar el marit de la primera... i s'hi troben amb Tartan (interpretat per un desdoblat Enric Majó, que també feia el paper, transvestit, d'una caberetera Sra. Rovell). Com en altres ocasions, Moix fa gala d'un hilarant sentit de l'espectacle, situant els tipus burgesos fora de lloc i provocant així escenes totalment subvertides. Fou estrenada el dia 8 de febrer de 1974 al Teatre Romea.

Al pròleg, Maria Aurèlia Capmany hi diu: "Si el públic es distreia no se n'adonaria, del sarcasme, perquè amb una certa dosi d'incomprensió l'argument del Tartan es podria explicar així. Una vegada hi havia una senyora barcelonina que esperava el seu marit que se n'havia anat a fer un safari. La senyora, seguint els consells d'un dama que porta un consultori sentimental radiofònic, se'n va a l'Àfrica a buscar el marit. A l'Àfrica troba el Tartan i el marit mort –solució perfecta– i la senyora se'n du el Tartan a la civilització, que és Barcelona. I vet aquí un gat i vet aquí un gos, el conte està fos. Però a mesura que avança la història, més ben dit, així que s'inicia la història, en Moix, sense fer moixonies, ens va donant els punts clau perquè reconstruïm sense pietat la faula. Ni el Tartan és un Johnny Weissmuller parent de Rousseau, ni la senyora és una senyora, sino una femella desfermada que pretén realitzar-se, ni el marit era pròpiament el que s'entén per un marit. Cada un dels personatges, atrapat en l'ambigüitat ens va conduint a través d'una dialèctica implacable a la impossibilitat del Paradise now. Perquè l'assassí de la felicitat no és aquest o aquell paradigma, l'assassí el portem per escarni en nosaltres mateixos."

Terenci explicava a Juan Armengol en una entrevista apareguda a El Noticiero Universal del 6 de febrer de 1974 que Tartan... "és una mena de salvatjada, una follia organitzada en la qual, a ritme de pel·lícula dels germans Marx poso en pràctica aquella dita catalana de "riure's del mort i de qui el vetlla". Aleshores, és anar col·locant en pla crític tots els elements que caracteritzen una societat, començant per les seves fantasies alienadores."