Un tal Oliveri Serra i Codolar escriu cartes a un destinatari inconegut mentre recorre Europa a la recerca d'alguna cosa inconcreta, potser ell mateix. Dividit en tres parts –"L'esperit alífer del romanticisme", "L'espasa Excalibur" i "El país del mirall"–, Onades sobre una roca deserta, el títol de la qual és ja, si es vol entendre, prou metafòric del que és, una novel·la quasi experimental. Dedicada a Maria Aurèlia Capmany i Jaume Vidal Alcover, aquest segon llibre de Terenci Moix, un encara joveníssim Terenci Moix, seguia amb l'esperit, doncs, dels contes de La Torre dels Vicis Capitals (1967), de voluntat clarament renovadora en el panorama de la literatura catalana dels seixanta. Ell mateix explica en una entrevista:

"Vaig madurar la idea de fer coincidir la fugida pre-romàntica d'Oberman [el clàssic del segle XVIII de Senancour] amb la d'un jove barceloní de la meva generació. La fugida d'Oberman s'esdevenia quan la burgesia inaugurava el seu poder econòmic i la seva hegemonia moral. Em va apassionar de realitzar la mateixa epopeia precisamenten una dècada -els seixanta- durant la qual aquell poder i aquella hegemonia eren posats continuament en crisi. El tema inicial de les Onades... va ser, doncs, aquest: al jove burgès, neorromàntic, només li queda la solució de la fugida que no s'acaba mai, i, finalment, l'autodestrucció i l'alienació absoluta. Representava les impossibilitats de la burgesia per a superar les pròpies contradiccions. Em vaig pantejar quina fóra la millor estructura novel·lística per a objectivar tant l'esperit romàntic del protagonista com les seves inclinacions feixistes; vaig triar la forma epitolar perquè jo, com a autor, podia desaparèixer completament, deixant la paraula només a Oliveri (el nom era, al mateix temps, una referència claríssima a The Last Puritan, de Santayana, però suposo que demanar a la crítica que se n'adonés ja hauria estat demanar massa). Insisteixo que el plantejament d'aquesta estructura narrativa m'obligava a desaparèixer com a narrador, deixant el camp lliure a les contradiccions internes del personatge que parla sempre per a si mateix, però, paral·lelament, es va creant una altra estructura: Oliveri escriu contínuament sobre el món que l'envolta, i ho fa bé, però és incapaç de superar les contradiccions a què m'he referit i sabem que malgrat el seu talent, mai no arribarà a acabar una obra, mai no serà escriptor com no ha pogut ser pintor o músic."

Aquesta voluntat quasi experimental es fa pal·lesa a les paraules que encapçala Terenci al text:

"Al lector massa afeccionat a creure's els crítics:

Escarmentat de tantes classifiacions a ultrança, l'autor es doldria:

1r: que la presència d'una certa acció dramàtica en algunes parts del llibre fes pensar que es tracta d'una novel·la.

2n: que l'absència d'acció dramàtica en d'altres parts del llibre fes pensar el contrari".

Tota una declaració d'intencions.