Publicada l'any 1969, aquesta obra és un enorme retaule de la vida barcelonina dels anys trenta i la Guerra Civil a través de la memòria. Aquesta segona novel·la de Terenci, després de les Onades a una roca deserta, suposaren la crònica d'una revelació anunciada. No en va uns anys més tard, "a l'època gloriosa de la seva arravatada carrera en català", per dir-ho en paraules del seu amic Josep Maria Benet i Jornet –Papitu en boca de Terenci– la revista Serra d'Or va fer una enquesta a una vintena de crítics per tal que escollissin els millors títols literaris apareguts entre 1964 i 1970. I la millor de tots aquells anys, segons onze dels vint crítics consultats fou El dia que va morir Marilyn. Els crítics no eren qualsevol cosa: Josep M. Castellet, Miquel Dolç, Pere Gimferrer, Domènec Guansé, Gonçal Lloveras, Joaquim Marco, Joaquim Molas, Francesc Rodón, Josep Romeu i Figueras, Maurici Serrahima i Emili Teixidor.

L'any 1996 se'n va fer una edició definitiva –la novena, totalment revisada per l'autor– amb un pròleg explicatiu d'Enric Cassany.