Ma cansó

"Soch aucell de bosc, may aucell de gavia,
lliure m'ha fet Deu, lliure m'he crïat;
ma cansó es humil, ma cansó no es sabia,
però es tota amor, tota llibertat.

Ma cansó es humil, es el maridatje
d'un cantar d'aucell y un perfum de flor;
rústica d'accent, aspra de llenguatje,
surt del fons del cor y va dret al cor.

Ma cansó es la veu d'eixa lira immensa
que per cordas té terra y cel y mar;
hont la vida neix ma cansó comensa,
hont batega'l cor se la sent vibrar.

Ma cansó es un mot d'eixa poësía
que la nit escriu amb estrellas d'or;
ella resumeix la filosofia
qu'els aucells boscàns saben tots de cor.

Ma cansó es el crit qu'el primer poëta
va juntar un jorn al concert etern
d'onas de la mar, d'alas d'oreneta,
de brunzits d'estiu, de sanglots d'hivern.

May ha fet son niu dintre una academia
hont esglaya al cor un ambient de gel;
oració per uns, pels demés blasfemia
vola en llibertat entre terra y cel.

Yo no tinch senyor, yo no tinc Mecenas
qu'am cadenas d'or lligui mon cantar,
però volo hont vuy, lliure de cadenas,
com el falsïot a través del mar.

No hi ha al món magnat que conega encara
la cansó qu'ardit canto en alta veu;
però aucell de bosc no he tingut fins ara
d'ajupir el front ni besar cap peu.

Ma cansó es humil, ma cansó no es sabia,
es un crit perdut en l'immensitat;
es d'aucell de bosc, may d'aucell de gavia,
y es tot'ella amor, tota llibertat."

Enigma

"L'ángel de alas blancas,
el company de ma infantesa,
com un borrelló de neu
s'ha aturat a ma finestra.

S'ha aturat y ha alsat els ulls
y m'ha signat las estrellas
caminant cel a través,
caminant, caminant sempre,
fent son curs camí del sol,
resplandint entre tenebras.

L'Ángel blanc m'ha sonrigut
y ha partit darrera d'ellas."

Inter nos

"Escolta això que't dich, creume o no'm creguis
mes no'n digas un mot:
–D'homes sabis, al món, n'hi ha una dotzena,
y un'altra d'homes bons.

Llevat d'aquestos bons y aquestos sabis
¿Sabs què'n queda del món?
una cova de lladres en quadrilla
y un hopital de boigs."

(Del llibre Vobiscum)

* * *

II

"¿Fa massa temps qu'en las entranyas duras
del roch estéril que la terra abriga,
en ríus petrificats lo plom reposa?
¿Fa massa temps qu'en abrassada estreta
l'eura y la parra pel mural s'arrapan
y ombrejan lo teulat hont amorosas
de prmavera en primavera nihan,
missatjeras de pau, las orenetas?"

III

"Extén, oh Humanitat, la vista altiva
pels plans en flor, per las frondosas serras,
y admira la conquista dels que foren
abáns que tu, y abáns que tu lluytaren
per doblegar la Mare-Terra al noble
jou del treball, per arrencar la sava
d'aquell germen de vida inacabable
que va sembrarhi Déu al primer día."

IV

"Ompla de flors, ompla de flors la terra;
pensa qu'un jorn –no gayre lluny tal volta –
deus baixar á dormir en sas entranyas
la pau sens fi que'ls sufriments compensa,
y qu'es més grat als morts, en l'hora augusta,
descansar en la terra assahonada
ab la suhor del treball, que no en la terra
qu'han sadollat ab sanch l'orgull y l'ira."

V

"Breu es la vida, breu... ¿No ho es bé massa
per malversarla en esmolar lo ferro
qu'ha d'escursarla encara més? –Recorda
que breu com es y dolorosa y dura
pot l'amor prolongarla y ferla bella,
com bellas y amorosas se prolongan
las garlandas de murtra qu'entrellassan
les columnas graníticas del temple."

(Del llibre La garba)

* * *

Cançó de taverna


"A la taverna d’en Mallol
s’hi riu i plagueja;
a la taverna d’en Mallol
molts hi entren amb lluna i en surten amb sol.

A la taverna d’en Mallol
s’hi beu i s’hi juga;
a la taverna d’en Mallol
dels diners que hi entren no en torna ni un sol.

A la taverna d’en Mallol
s’hi canta i s’hi balla;
a la taverna d’en Mallol
tal hi entra donzella que en surt com Déu vol.

A la taverna d’en Mallol
hi ha hagut punyalades;
a la taverna d’en Mallol
diuen que eren quatre contra un home sol.

A la taverna d’en Mallol
no tot són rialles;
a la taverna d’en Mallol
han tancat les portes en senyal de dol."

(Del llibre Apeles Mestres: poesies. Barcelona: Assoc. d'autors de la ploma, 1924)