"Mestres, que fou, a un mateix temps, poeta, dibuixant, compositor, jardiner i col·leccionista d'objectes d'art, intentà de realitzar el model d'artista pur i, més en concret, de l'artista que, com un nou rei Midas, transforma en art tot el que toca. I, per tant, provà de fer una síntesi de totes les formes d'expressió que tenia a l'abast i, alhora, convertí la síntesi en una veritable religió, i l'artista, en una mena de sacerdot que oficia enmig de la indiferència general. [...] Així promogué una vertadera revolució en el món del llibre, de primer, incorporant el dibuix en els seus reculls poètics no com a simple suport gràfic sinó com a forma paral·lela d'expressió i, en segon lloc, imaginant el llibre com un objecte artístic vàlid per ell mateix."

(Joaquim Molas. "El poeta", Apel·les Mestres en el cinquantenari de la seva mort, 1936-1986. Barcelona: Fundació Jaume I, 1985)

* * *

"L'Apel·les Mestres dibuixant té un doble paper: d'una banda el de la seva importantíssima aportació personal de creador, amb el que significà com a il·lustrador destacat de la tendència eclèctica pròpia del seu temps, com a gran figura de l'Esteticisme [...] i també com a artífex d'una obra mestra del Modernisme bibliòfil, la Liliana. Però de l'altra banda, aquell Apel·les Mestres adquireix també una dimensió singular pel paper que representà professionalment com a reivindicador, de paraula i d'obra, del valor artístic de la tasca del dibuixant, amb la qual ell, a part de totes les seves altres dedicacions, s'hi sentia plenament identificat."

(Francesc Fontbona. "El dibuixant", Apel·les Mestres en el cinquantenari de la seva mort, 1936-1986. Barcelona: Fundació Jaume I, 1985)

* * *

"La tasca d'Apel·les Mestres en aquests anys és la de fornidor de llibrets per a la tenaç experiència lírica en català que el vincula a músics tant significatius com Rodoreda, Morera o Granados. El seu posat musical s'acosta més, però, al d'Antoni Nicolau (1858-1933), contemporani director d'orquestra i compositor que mantingué una actitud de defensa de l'academicisme davant l'avantguardisme dels modernistes. [...] Apel·les Mestres contribueix, el 1922, amb la primera publicació de cançons a la vida musical catalana i se situa en un pla evidentment molt personal i centrípet. [...] la seva tasca musical a partir de la publicació de les cançons és completament marginal respecte al moviment musical barceloní."

(Xosé Aviñoa. "EL músic popular", Apel·les Mestres en el cinquantenari de la seva mort, 1936-1986. Barcelona: Fundació Jaume I, 1985)

* * *

Liliana, imprès el 1907, per Oliva de Vilanova a dues, o tres, tintes, la negra i la vermella, i subsidiàriament, en la coberta i en els crèdits de justificació, la verda, és la culminació de tot aquest procés i, sens dubte, constitueix la seva darrera obra important, síntesi, alhora, de poesia, il·lustració i grafisme, en aquest cas, no formant, com en el de Vobiscum, un artefacte travat, quasi retòric, sinó un d'obert, vull dir: que deixa en llibertat cada un dels components. El poema, amb l'excepció, com a mínim, del cant XI, 45, repescat de La selva, va ser compost en els primers anys del 900. Les il·lustracions que figuren a l’exposició permeten d’ajustar més aquestes dates. O, si més no, les de major productivitat. En efecte: la més antiga, molt genèrica i certament aprofitada, és del 12-VII-1888. Les de tipus floral i les d’animalons, potser algunes aprofitades o adaptades, porten, si en porten, dates que van del 6-V-1902 al 28-I-1907. I les lligades als atzars de l’argument, del 26-XII-1904 al 2-II-1907, amb una majoria, entre elles, la portada i la dansa dels elfs, del 1905. En conjunt, Liliana consta d’un pròleg i de tretze cants dividits per raons de contingut, en cinquanta-nou fragments, o seccions, de molt desigual extensió. El pròleg conta els orígens del mite de la selva, i per simetria, el cant XIII, que, més que un cant pròpiament dit, és un epíleg, conta el restabliment de l’ordre mític vulnerat per l’aparició d’una dona-flor. Des del pròleg fins a l’epíleg, Mestres utilitza, per a la narració, una narració que, en principi, és lineal, amb molt poques digressions o contrapunt (com els episodis de la vespa i de l’aranya, amb posta de sol i descoberta d’un gorg incloses, cant II,7-9, o l’elegia de la llebre, cant XI, 48), una sola estrofa, la quarteta alexandrina, amb els versos 2 i 4 aguts i rimats, i els altres dos, plans i sense rima. Aquesta uniformitat, però, que, en ocasions, resulta, si no mecànica, monòtona, la trenca, d’una banda, amb interrogacions, exclamacions i diàlegs, vius i col·loquials (el cant IV, 12, molt curt, és, tot ell, un diàleg). I, de l’altra, amb la inclusió de cants eminentment lírics, i per tant, de formes més líquides i variades. Per exemple: el cant IV, amb l’aparició de Liliana, font d’amor i de poesia, se serveix del decasíl·lab lliure; el VII, sobre la creació poètica, de l’estrofa sàfica i la cançó; el VIII, amb motiu del trasbals produït per l’amor i la desunió, i el X, amb l’aparició de Flor-de-lli, amb formes diverses. Altrament, en el cant XIII, un dels gnoms, Flok anota en el Llibre de la selva els esdeveniments de l’any i ho fa, de forma lapidària, en tinta vermella, una tinta que, fins aleshores, només havia estat utilitzada en el títol, en l’orla que emmarca la portada i, sospito que significativament, en la dedicatòria a la muller.

Per a mi, Liliana és una gran metàfora que sintetitza els ideals i les prevencions més arrelades de Mestres i que, per tant, gira al voltant de dos eixos, no sé si sempre ben fosos. O, almenys, ben fosos poèticament. Un, de filosòfic i moral, sobre la maldat de l’home, que serveix de marc. O de contrapunt. I un altre, de fantàstic o mític, el de la història de Liliana. [...] Amb trets propis d’una comèdia se Shakespeare, A midsummer night’s dream, per aquest univers mític, l’home no és sinó un referent negatiu llunyà fins que, de sobte, irromp, amb violència, en els cants XI-XII. [...]"

(Joaquim Molas. "Liliana: Introducció a una lectura", Liliana, el món fantàstic d'Apel·les Mestres." Barcelona: MNAC, 2005)