Escena II

"(Els mateixos i JOAN DE L'ÓS. Vesteix simplement una pell d'ós i du un garrot de la mà: barba i cabellera hirsutes; aspecte digne i entonació jovial.)

JOAN: Molt bon dia tothom.
PRIMER: D'on surt aquest estripaqüentos?
SEGON: Vaia una fatxa d'assotacristos!
JOAN: ¿Sabríeu dir-me si el vostre amo necessita un home?
PRIMER: Per espantar criatures podria ser.
JOAN: O per alguna cosa de més profit, tal vegada.
SEGON: Si volguéssiu llogar-vos per aplegar olives, no ens n'estalviaríeu poca, de feina!
JOAN: Tot podria ser.
SEGON: Jo crec que només de la feresa de veure-us totes les olives caurien a terra.
JOAN: No foren les primeres.
TERCER: Vós no deveu ser de per aquestes terres!
JOAN: (Somniador) No... Vinc de lluny..., molt lluny! Ni ho sé, d'on vinc.
SEGON: (Escarnint-lo) Ja! I aneu lluny..., molt lluny! Ni ho sabeu, on aneu.
(Riallada general.)
PRIMER: Lo que em sembla és que se'ns espera un hivern que serà d'aguantar-nos les orelles si no les volem perdre.
JOAN: (Amb molta senzillesa) Per què ho dieu, això, bon home?
PRIMER: Perquè veig que ja baixen els óssos de la muntanya.
(Altra riallada.)
JOAN: (Molt jovial) Doncs, mireu –vós, l'eixerit–, potser no fóra per demés que comencéssiu a aguantar-vos-les ara que encara fa bon temps.
PRIMER: El què?
JOAN: Les orelles; perquè podria ser que les perdéssiu abans de venir les glaçades.
PRIMER: (Burleta) Que m'ho dieu a mi... vós, el pelut?
JOAN: Feu-ne el supòsit.
PRIMER: ¿No seríeu pas vós qui me les voldria fer perdre?
JOAN: Qui sap!
PRIMER: (Rient) Faria de bon veure!
VEUS: Ben dit, Jeroni!
JOAN: De més grosses de n'han vistes!
PRIMER: (envalentonat) No pas per aquestes terres.
VEUS: Molt ben dit, Jeroni!
JOAN: Es coneix que per aquestes terres no heu vist mai un ase volar.
PRIMER: I a fe que donaríem per veure-ho.
(Riallada més estrepitosa.)
JOAN: (Amb molta calma) Doncs no us caldrà desdinerar-vos. ¿Veieu el cim d'aquell turó on hi voleu les àligues? Ara hi veureu volar un ase.
(L'agafa pel clatell i carpó i el llença; l'home desapareix com una fletxa per les bambalines. Les dones arrenquen un gran xiscle i fugen en totes direccions. Els homes queden petrificats.)
SEGON: Bufa!!
TERCER: Ira de bet, quina grapa!
JOAN: (Somrient) ¿Hi ha algú que vulgui anar a veure si ha fet bon viatge?
SEGON: (Aterrat) Vaja... Bon home... Déu vos do salut... que nosaltres tenim feina. (Disposant-se a sortir)
TERCER: Anem minyons, anem. (A part) Vet-en aquí un que si el sol li fa nosa, d'una grapada el posa a l'ombra.
SEGON: (Saludant cerimoniosament) Que Déu vos guard de mal... (A part) I a mi de tornar-te a veure les fesomies.
(Tots van saludant fins a terra, al passar per davant de Joan, i desapareixen)
TERCER: (Al SEGON, tot sortint) Reïra, reïra! Jo me'n vaig a donar-ne part al batlle.
SEGON: Sí, sí; que se les manegui amb la justícia!

Escena III

(JOAN sol. Després de mirar-los partir amb llàstima i despreci, s'arronsa d'espatlles i exclama amb amargor:)

JOAN: Sempre lo mateix!... Pertot la burla, pertot l'escarni... i pertot obligat a servir-me de la força, jo que voldria servir-me només de la raó!... (Pausa) Jo sols demano tractar a tothom com a germà, i tothom me tracta com una bèstia; jo els allargo la mà d'amic, i pertot arreu no trobo més que la puntada de peu amb què es treu de casa al gos foll. (Redreçant-se) Oh, però el gos no la du de naixença, la ràbia; sou vosaltres qui la hi poseu al cor; i cada vegada que li allargueu el peu ell vos reganya les dents... i en veient-se aquissat, mossega! No és culpa meva, però heus-e aqui –bèsties amb pell d'home!–, heus-e aquí a què obligueu a l'home amb pell de bèstia!

(De sobte cauen amb estrèpit un parell de pins que queden atrevessats a l'escena.)"

(De l'obra En Joan del Ós: Qüento a la vora del foch.)

* * *

Escena II

Liliana, Flok, Mik y Puk

FLOK
"Jo't saludo Liliana! El Sol que's lleva
no és tan hermós com tu;
la túnica esplendent que posa en tes espatlles
és un humil tribut.
Ni sa llum val la llum de ta mirada
ni té'l foch de tos ulls;
son present és ben pobre; ta bellesa
fereix el seu orgull.
Accepta de bon grat, gentil Liliana,
el present que jo't duch:
és el més bell tresor que té la terra,
son ornament més pur.
(Llensa el mantell que'l cobria y li presenta una superba garlanda de flors.)
Són les flors; són sos besos, ses rïalles,
sos amors, sos perfums;
festen ab ella esplendorosa túnica,
la més digna de tu.

LILIANA
(Prenent la garlanda)
Mercès, oh Flok; aquestes flors me semblen
les més belles del món.
De tot cor mil mercès. Que'n són d'hermoses!
y qu'aromoses són!

MIK
(Ab arrogancia)
Aquestes flors Liliana, són ben tristes,
ben indignes de tu,
aquest tribut, que Flok gosa oferirte,
és un pobre tribut.
Ni les roselles valen els teus llavis
ni'ls blauets els teus ulls;
la blancor de les blanques margarides
s'enmoreneix d'enuig.
Accepta de bon gran, sublim Liliana,
el present que jo't duch:
és el més bell tresor qu'en ses entranyes
la terra guarda ocult.
(Llença el mantell y li presenta dos punyats de joyells)
Són els diamants... y és l'or! sanch de ses venes,
foch qu'en son pit rebull;
festen ab ell diadema de regina,
la més digna de tu.

LILIANA
(prenentho)
Mercès, oh Mik! Els teus diamants me semblen
lo més preuat del món.
Mil mercès de tot cor!... Que'n són d'hermosos!
Que lluminosos són!
(S'entortolliga graciosament al cos la garlanda de flors, se cenyeix la diadema y's posa el collaret de diamants, acostantse a l'aigua a enmirallarse)

LILIANA
Aquestes flors esplèndides
cayent per mes espatlles, flotant d'ací, d'allí,
me fan hermosa! hermosa!...
Es el mirall de l'aigua qui m'ho diu.

FLOK, MIK y PUK
(Extàtichs)
Ets tu qui fas semblarles més hermoses
donantlos ton encís!

LILIANA
Aquestes pedres màgiques
cenyint la meva testa, lluhint sobre mon pit,
em fan hermosa! hermosa!...
Es el mirall de l'aigua qui m'ho diu.

FLOK MIK y PUK
Ets tu qui fas semblarles més hermoses
donantlos ton encís. [...]"

(De l'obra Liliana: Episodi lírich-dramátich.)

* * *

"Platja. A dreta, formant bastidor, les popes de vàries barques assegudes sobre de pals, amb les veles esteses a assolear-se. –A esquerra la barraca dels palers, rústicament miserable però pintoresca. El mar, que se suosa a dreta dóna volta cap al fons a on se fa visible entre algunes barques d'últim terme.

Escena I

(GIBERT i QUIRZE. Estan recollint i cargolant la corda d'una barca que acba d'entrar. Quirze xiula alegrement l'hime de Riego.)

GIBERT: Calla una mica, si pots.
QUIRZE: Ara ho heu dit tot; si pogués.
GIBERT: Sembles un merlot, com hi ha dena! Ja et tinc ficat a les orelles.
QUIRZE: Potser sí, que vinc de nissaga de merlot.
GIBERT: Per mi, van fer-te xiulant.
QUIRZE: Per mi també. (Xiula) I mireu: si no pogués xiular, i tot lo que xiulo en un dia se'm quedés dintre del pap... no sé si ho pairia. No us diré sino que quan sóc a missa, mentre el rector celebre, Déu Nostre senyor sap lo que pateixo per aguantar-me la xiulera; però això sí, tant bon punt aixequen Nostre Amo, que romp a tocar l'orgue i no hi ha por de que el rector em senti... (Romp a xiular furiosament).
GIBERT: Res, algun mal desig que degué tindre ta mare. [...]"

(De l'obra La barca dels afligits)