—Ataca Mallorca des de dintre. Em fa l'efecte que, en el fons, en aquests textos hi ha més amor que autoodi cap a l'illa. M'equivoco?
—Atacar Mallorca? Mentida! Dinamit Mallorca, la faig volar dins aquesta relació sadomasoquista que és l'amor vertader en un conjunt de fragments verbals, en una mala fi de tesel·les d'un mosaic fet de mots, en una simfonia de miradors de lletra que volen mostrar d'aquesta manera indirecta que és la gran energia sàvia de la literatura un més enllà de qualsevol ideologia, un més enllà de qualsevol sermó, un més enllà de qualsevol mirall: el panorama esmicolat, múltiple, bell i terrible d'un món local i rodó dels tres darrers anys del segle XX. I que aquesta lletra local, perquè és de bon de veres, vull que pugui tocar qualsevol llegidor del planeta.

[...]

—La seva és una prosa per ser escoltada. És una musicalitat buscada?
—No he escrit res mai que no hagi llegit i rellegit en veu alta durant el procés d'escriptura. O no és la música verbal condició alta del plaer de llegir? I el plaer de llegir no és la veritat de la literatura?

—La seva manera d'escriure pot agradar més o menys, però diria que no deixa indiferent. Això deu ser l'objectiu de tot escriptor.
—Una parella amiga meva s'ha separat. Una part m'ha confessat que l'altra ja li és indiferent. És la fi de l'amor. I tot escriptor es romp les xarxes neuronals del cervell perquè un lector estimi la seva lletra. L'estimi?

—Té la sensació d'haver trobat un estil propi?
—Sí.

—L'única veritat possible és la mentida. És una frase que apareix dues vegades en aquest llibre. Per què? La literatura és veritat o mentida?
—La literatura que venç el temps amb mentides, amb invencions, amb jocs de mots i amb les mil i una feines intel·ligents i dures de l'escriptor sempre és veritat. La veritat queda penjada damunt el temps com si fos un conte.

—La majoria d'humans no sabrien res d'ells mateixos ni del món si no fos que la literatura els ho ensenya. Segur? I què passa amb la majoria d'humans que no llegeixen?
—Hi ha tants d'interrogants dins la matèria literària, hi ha tantes d'exploracions lleugeres cap a territoris humans insospitats i inacabables, hi ha tanta recerca del coneixement i del misteri a través dels mots, que el lector pot veure's des de molts de punts de vista, pot descobrir-se des de miradors insospitats, pot sentir coses que sense la lletra no hauria experimentat mai. La literatura fa sentiguera, fa intel·ligentera, ens fa més savis, i la saviesa és font de gust. Aquells que no llegeixen són com llenguabaldats. Escriure literatura bella en una pàgina de diari obre camps a gent a qui no se li ocorreria mai llegir un llibre, entres dins molts més ulls que a d'un llibre.

(Eva Piquer: "Entrevista", Avui Cultura, 5 de juliol de 2001)

* * *

—Hi ha elements que es repeteixen, com introduir els protagonistes de la mateixa manera...
—Pot ser un poc leitmotiv meu, és clar, hi ha els meus tics i el meu estil. Fa poc Maties Vallés, a la presentació del llibre a Palma, va parodiar una altra presentació d'una escriptora mallorquina que va anar a Madrid i l'escriptor periodista que presentava el llibre li va dir que no tenia estil... De mi, Vallés va dir que aquest llibre té un greu problema: té massa estil, té estil a tot arreu, és horrorós. Sebastià Perelló va dir que m'he inventat un gènere nou, la novel·la urgent, i el Perejaume en va dir una col·lecció d'arguments... ho trob molt excitant, i vol dir que aquí hi bull alguna cosa, que és el que jo vull: que la literatura sigui una font d'irradiació amb una fosforescència, amb encanteri, amb possibilitats que cada lector hi trobi allò que cerca. La literatura és una de les meves raons de viure, ho he sabut sempre però quan més gran torn més content n'estic, de ser escriptor. Escriure és una raó de viure, i en aquesta societat on hi ha tant de fill de puta, tanta de violència, on tot és competitivitat, on la bondat és com un rar bé inexistent, jo cerc crear espais en blanc que donin coses bones.

—La bondat no està de moda...
—A la primera part del llibre hi ha una vindicació de la bondat, també hi ha mals rotllos però és perquè a la realitat n'hi ha molts més i jo dic com veig el meu temps... En la correspondència de Flaubert i George Sand surt el tema de la bondat. He cercat i no hi ha massa estudis sobre la bondat en la literatura, un dels temes que m'apassionen. Sobrevisc gràcies a la bondat i a la gent que estim i que m'estima, i als lectors, que em donen feedback. La meva literatura vol ajudar en la solitud dels humans i en aquesta por que tenim, la literatura n'és un antídot.

—Hi retrata un món alhora obert i tancat, molt cosmopolita...
—L'escriptor ha agafat un microcosmos, una illa, i no ha fet una visió d'un escriptor de l'illa sobre l'illa sinó que ha fet una visió complexa perquè crec que s'ha convertit molt en estranger, com un visitant. L'escriptor ha de tractar els seus materials com un estranger, una visió rica, oberta i curiosa. Els indígenes no veien el paisatge. Jo sóc l'estranger i me'n vaig als miradors, que són perspectives que em mostren coses, i mir les autopistes i les urbanitzacions que destrueixen, i l'economia salvatge, i ho mir des de perspectives diferents. Tot és matèria verbal de relat i la literatura té aquesta cosa: si és de bon de veres, si el llenguatge agafa els detalls i els dóna versemblança diu la veritat, i la feina de l'escriptor és una indagació de la veritat, com una novel·la policíaca.

—Amb un llenguatge potent...
—El llenguatge s'ha de tensar, i la vulgaritat del llenguatge el desgasta i fa que quedi sense caires, una cosa arrodonida que ja no diu res, queden els tòpics. L'escriptor ha de fer caires, ha de tensar, que allí quedi com la corda d'un arc i pugui sortir-ne una energia cap al lector, que la paraula sigui la fletxa. La llengua és inacabable, tot el dia consulto el diccionari, els savis i els gramàtics, tinc problemes de construccions... però veig més clar la importància del risc i que l'obra ben feta és aquella que intenta lluitar contra el temps, que sigui un monumentum verbal que pugui servir tant als teus contemporanis com també als que l'any 2700, si encara hi ha humans i alguns encara entenen el català, puguin llegir Els detalls del món com si fos una crònica de principis del segle XXI, igual que jo puc llegir avui Plató o les gran epopeies índies.

(Francesc Bombí-Vilaseca: "Entrevista" Avui, 1 de febrer de 2006)