L'ADOLESCENT DE SAL

La traumatització del meu jo per aquesta organització anomenada família ja començà en el ventre de la meva mare. No és cert: va ésser molt abans; quan un òvul fecundat s'aferrà amb ferotge violència a la mucosa uterina, bullent de venes i rels. No és cert: va esser molt més abans; quan un ínfim espermatozou avançà amb el moviment de la seva tremolosa coa cap als confins de les trompes de Fal·lopi, a la recerca d'un òvul, per un oceà de viscoses boires, fins que, amb una atracció fisiològica, aficà el seu cap dins el rodó volum. No és cert: la traumatització m'arribà de molt, molt més abans encara: en festejar, el dia que vos coneguéreu, quan el meu nom no existia ni dins el desconegut projecte.

La mare de l'adolescent llegeix, en veu alta, la dedicatòria que hi ha a la primera pàgina de la plagueta:

A TOTS ELS QUI LLUITIN (INFANTS, AL·LOTS, PROLETARIS, DONES, VELLS, GAIS, NEGRES, ESTUDIANTS, ETC., ETC.) PER EXPRESSAR LLIUREMENT ELS SEUS DESITJOS, PER ALLIBERAR-SE DE L'OPRESSIÓ (FAMILIAR, ECONÒMICA, SEXUAL, NACIONAL, SOCIAL, ESTATAL, RELIGIOSA, DE CLASSE JURÍDICA, ETC., ETC.), PER VIURE, ARA, AQUÍ I TOT D'UNA, EL PLAER.

A Josep-M. S.G

(Del llibre L'adolescent de sal, 1975, p. 365-366)

* * *

EXCELSIOR O EL TEMPS ESCRIT

"Son Maraldí, 27 de juny de 1995"

Ahir vespre va morir mumare.
He escrit aquestes cinc paraules d'esma. Va ser ahir vespre?
Quan comença l'ahir?
Quan acaba el vespre?
Necessit escriure aquests mots moltes vegades amb lletra cal·ligràfica per poder témer-me que expressen un fet ver.

He agafat el bot just abans de sortir el sol. Només he dit a la senyora-àvia: 'Me'n vaig a la cova Verda. No puc pus'. Ella tenia els ulls, tan blaus, como molt aigualits i lluents. 'Has de ser aquí abans de migdia. Ja ho saps', m'ha dit mentre li besava la galta esquerra i li feia un pessic a la dreta.

El llit, entorcillat i amb cobricel de domàs vermell, de la senyora-àvia Maria Ignàsia, és un altar. Havia estat d'un avantpassat canonge. Quan era petit, la senyora-àvia m'havia contat que a aquell sant home li agradava dormir amb set matalassos. Ara, quan la veia encarmellada al centre de les columnes salomòniques, em feia pensar en el cadafal de la Mare de Déu d'Agost morta. La mare morta. La mare és morta. Mumare morta. No em treia aquests dos mots del cervell quan desfeia la corda del bot, encenia el petit forabot i partia ran del roquissar de la marina de Son Maraldí.

(Del llibre Excelsior o el temps escrit, 1995, p. 9-10)

* * *

DOI

Tot plegat una extravagància

Rapinyava la barbeta estel·lada d'un verd fosc mentre tenia la llengua salivosa dins les arrugues de l'esfínter anal. Et menjaré tot el forat del cul, mormolava entre convulsions d'una violència lleu, i un pèl arrissadíssim el feia tossir entremig de les cames afaitades del corredor de bicicleta, que contestava entre rialles: Menja'm per de dins.

El capaltard s'enfonyava per les capçades dels pins, amarava el rosa fosc dels brucs on aquelles dues figures d'homes s'envestien en posicions i equilibris d'una fragilitat extrema. Ara xuclaré els dos ous fins a la gargamella, i sense cap pausa ajuntava frase i escrot entre les dents.

(Del llibre Doi, 1990, p. 181)

* * *

XICARANDANES AL CONTRALLUM

Escriure una llengua estrangera amb les paraules de la tribu

MARGALIDA, LA PROFESSORA DE LITERATURA, m'ho va dir ben a les clares: «Andreu, ets un alumne excel·lent emperò un poc raret. Això no és dolent ni bo. Més aviat bo. Emperò com que et veig tan apassionat amb la recerca sobre l'obra de Manuel Boldú i Montaner, et vull cridar l'atenció de les dificultats d'aquest autor. No hi ha biografia, no hi ha arxius. Quasi no hi ha res publicat directament. Tot són poemes, fragments de novel·les, articles i textos perduts en diaris, revistes o algun assaig generalista. Hauràs de fer un feiner. Potser seria més fàcil que cercassis un escriptor més conegut». Estic segur que Margalida passava pena perquè em veia fent allò que no em convenia, corrent darrere un fantasma, un escriptor sense obra. I no es temia que allò, la fosca, la boira i el misteri que envoltava aquell nom i dos llinatges, era el catalitzador primer de les meves investigacions. De Manuel Boldú totes les informacions eren poc precises i contradictòries. Alguns crítics en parlaven com si fos escriptor sense llibres. Fill d'un banquer català que s'enamorà als anys vint d'una mallorquina de família aristocràtica amb la qual tingué dos fills: Manuel i Elisenda. Habitaven una vil·la del Terreno i els nins no anaren mai a cap escola. Els educaven professors privats sota la direcció de la mare, donya Dionísia, que estava considerada com una de les dones més belles i elegants de Mallorca. Alguns comentaristes la comparaven a Louise de Vilmorin. En els salons de Vil·la Nausica es reunien les figures més significatives de la intel·lectualitat palmesana (escriptors, metges, pintors, científics), una representació avantguardista de la colònia estrangera i els visitants il·lustres (el comte Keyserling, D. H. Lawrence i Gertrude Stein foren tres dels convidats més coneguts). Als anys trenta, Manuel va participar en alguns Jocs Florals de Barcelona i, cop en sec, el 1936, es va fer falangista i deien que fou conseller àulic del comte Rossi i dirigent dels «Dragones de la Muerte». Desaparegué a la batalla de Portocristo i no trobaren mai el seu cos. Només es coneixen fragments d'una obra autobiogràfica: Me Mòria, en què conta les relacions incestuoses amb la seva germana. Vaig anar a la Vil·la Nausica. Estava envoltada d'un mur d'heura sobre el qual, com una constel·lació de núvols blaus lilosos, sobresortien les capçades d'un bosc de xicarandanes fosforescents al contrallum. Vaig estirar una campaneta. Havia parlat per telèfon amb una senyora de companyia de donya Elisenda, la qual que m’havia donat hora per aquell horabaixa. La vella dama que m'obrí la barrera em digué que la senyora estava malalta i que m'enviava una carta. Amb paraules plenes de cortesia em deia que no podia rebre'm i que m'adjuntava una còpia del darrer text del seu germà. Era el final de Me Mòria: «Sóc en una cambra vasta i obscura; dia rere dia faig feina per omplir-la de víbores i de serps. En arribar a l'habitació les serps s'ensopeixen acaramullant-se les unes damunt les altres de tal manera que em permeten colgar-m'hi damunt sense que em piquin ni em facin cap mal; aquest estat, que dura molt de temps, fa que m'hi acostumi i no tingui cap por d'aquest caramull d'ofidis; emperò, quan menys hi pensava, s’obren de sobte les finestres d’aquesta cambra i deixen entrar la llum del dia. Com empeses per un mecanisme solar totes aquestes serps es desperten de cop i se'm llancen damunt; les serps em destrossen i no n’hi ha cap que no em faci sentir el seu verí. Per terrible que sigui aquesta imatge, no és més que un dibuix feble d'allò que fan ordinàriament els humans i del que els succeeix el dia de la mort». Vaig llegir aquest fragment i vaig mirar de bell nou les xicarandanes al contrallum: eren núvols bellíssims i tremolosos de color violeta, d'un cel violeta.

(D'Els detalls del món, 2005, p. 217-219)