Foguejat i molt prolífic, Andreu Martín és un dels patriarques de la novel·la policíaca catalana i espanyola. Com que ja és un gat vell, sap com ha de confegir una obra que satisfaci les expectatives dels aficionats al gènere. Societat Negra, el seu nou títol, té tots els elements distintius –temes, tipologies de personatges i ambients d'aquest tipus de literatura, cada cop més prestigiosa i popular.

Ambientada en la Barcelona multiètnica d’avui, Societat Negra explora el funcionament de la màfia xinesa que hi ha instal·lada a la capital catalana. O que presumptament hi ha instal·lada. Perquè, a diferència del crim organitzat procedent de Rússia, d'Itàlia o de Llatinoamèrica, la màfia xinesa és d'un secretisme i una endogàmia que la fan invisible. Per bé que el lector no sàpiga res del submón que se li descriu, en tot moment sentirà que l'autor sap de què parla, que s'ha documentat rigorosament i que la realitat és a la base de la ficció. És una garantia. […]

Com és habitual en el gènere, Martín va per feina, estilísticament. Tot i que som lluny del laconisme desèrtic d'un Chandler o d'un Hammet, la seva prosa és directa, funcional, a vegades abrupta i atrafegada. Amb tot, sap fer frases lúcidament lapidàries, i les gotes d'humor (negre) que de tant en tant esquitxen la història et claven un somriure glaçat a la boca. Guardonada amb el cinquè premi Crims de Tinta, Societat Negra és una novel·la eficaç i entretinguda. Per passar una bona estona. Res més. Però res menys, tampoc.

(Pere Antoni Pons. "Molt negra, i amb molt d'ofici", Ara llegim, 9 de febrer de 2013, p. 46)