Amb aquesta obra, Andreu Martín –el cap de cartell del gènere policíac a casa nostra, tant per a joves com per a adults, amb sèries tan reeixides com la d'en Flanagan, de la qual n'és autor juntament amb en Jaume Ribera– aconseguia el premi Bancaixa de literatura juvenil. Una novel·la amb un ritme i una agilitat trepidants, farcida d'acció, amb escenes al límit, al més pur estil de les pel·lícules de James Bond, i amb ingredients tan transcendents com l'amor, la infantesa i la mort, i amb d'altres de tan foscos i tan d'actualitat com les societats secretes i la maçoneria.

Si sovint s'afirma que la literatura, en especial la infantil i juvenil, actua de mirall del que succeeix al món del seu voltant, aquesta novel·la s'erigeix com un bon exemple. La Wendy Aguilar és probablement la primera mosso d'esquadra que es converteix en protagonista principal d'una novel·la policíaca –no en va fou de forma oportuna presentada pel Conseller d'Interior, Joan Saura. […]

L'autor, amb habilitat d'expert, sap cosir tots els fils que va encetant al llarg de la novel·la, que són gairebé tants com personatges van apareixent al llarg de la trama, amb un gran exercici de documentació del tema que es tradueix en l'argot policial utilitzat i en el domini de l'organigrama del cos.

La nit que Wendy va aprendre a volar és una novel·la més aviat breu, però intensa, en la qual s'hi reuneixen l'enorme experiència de l'autor en el gènere amb la seva destresa per barrejar i sintetitzar tots els ingredients necessaris i genuïns. El resultat és un d'aquells llibres amb la capacitat per captivar els lectors més bregats i que gosen pujar als trens d'alta velocitat de la literatura, i als lectors més escadussers, que només gosen pujar de tant en tant als oblidats i descuidats trens de rodalies de la literatura.

(Pep Molist: "Policia... i acció!", El País. Quadern, 27 de setembre de 2007, p. 5)