JO SÓC LA VEU

Jo sóc la veu que han fet la veu d'uns altres
desteixint balbucejos, remors i altres consignes,
i si em tremola el llavi com li tremola a uns altres
és per haver admès l'eco d'un esperit-diable
que ha corsecat el coll amb tanta i tanta cendra.
Sóc la veu i la cendra, i ja m'hi fot
no poder encomanar cap altre encant més alt,
tanmateix puc jurar que encara em vibra amb força
el puny quan s'afaiçona pel nervi i per l'espasme,
vull dir, no he mort del tot, no he diluït encara
la veu entre les veus, la cendra entre les cendres,
i mastego encenalls per escopir l'incendi:
jo sóc la veu d'uns altres que frisa per cremar-se
i per cremar els ignífugs fragments de morals fetes.

(Del llibre Tavernàries. Alzira: Bromera, 2016, p. 25)

* * *

IN VINO VERITAS

Amb tot el que he begut potser ja va sent l'hora
que ho aneu fent vosaltres, lectors, no us penseu pas
que l'encert vertical dirà gaires més coses
que aquesta tombarella que academitza el cercle,
no vull pas la raó, i encara menys la meva,
però és cert que em recluta de ple un neguit de corbes,
d'esmenar una esperança de coartades sòbries:
la raó rectilínia, la veritat més alta,
no us la podreu mai creure, disculpeu, ni borratxos.
Si a penes si podem saber que som qui som,
que més enllà del ventre nominal de la mare
tenim poques certeses, tret de les voluntàries
–aquelles que ens convenen per pura sanitat,
com l'absència dels déus, que vés tu a saber si...,
com que no hi ha un infern, que pensa que si no...–,
la certesa és el crim que endormisca l'estrèpit,
que apaivaga l'instint cabdal de la recerca;
tot, amb tanta certesa, ja hauria esdevingut
un fet reproductiu del més alt conformisme,
no ja el geocentrisme, que, al capdavall, n'hi ha,
ni tan sols el fruir de la carn i el peix cru:
la certesa impedeix de somiar altres òrbites
i aquest deler mestís dels àpats i del foc,
la certesa convoca les raons cap endins
com el bacteri audita els glòbuls blancs ineptes.

Beveu, beveu, lectors, abans d'escrutar l'ànim
amb què el vi inventaria verins i altres pregàries,
no deixeu que l'estat ben mirat de la raça
us estalviï el pols accelerat del dubte,
és ara que hi ha el corc que us esmena les pàtries
que heu de pensar d'on sou, i d'on voldríeu ser
i d'on ja heu palesat que no us volen pas d'ells,
i així tindreu l'empenta necessària i tan útil
per tibar les fronteres cap a l'abast dels braços.

Amb tot el que he begut potser ja va sent l'hora
que ho aneu fent vosaltres, lectors, que sigui el vi
qui restauri el llindar del que voleu sentir
o d'allò que voldríeu dir en un moment de febre,
reclameu que un espasme sincer us esmeni els dogmes
sense embolcalls amables. Collons, planteu-hi cara
al seny fossilitzat! Beveu, i destruïu-lo!

(Del llibre Tavernàries. Alzira: Bromera, 2016, p. 26-27)