—Reivindica que la seva manera de parlar és la seva manera d'escriure…
—Hi ha dues maneres d'escriure. Tu pots escriure com l'Espriu o escriure com el Carner. El Carner, com deia el Pla, no escriu en català, escriu en provençal. S'inventa una llengua que no és la del carrer, no és la que parla ell quan demana un cafè, quan discuteix amb la dona. Jo no dic que aquesta manera de fer meva, d'escriure amb la llengua que parlo i que és la mateixa del carrer sigui la bona. Jo dic que és la meva. En aquest país, quan tu expliques com fas les coses, per molt que avisis, tothom té por que li imposis que s'ha de fer així.

—L'amoïnen, com diu en l'epíleg del llibre, els funcionaments gregaris?
—Els nostres ministres d'Educació es creuen que la cultura és un ornament. És una eina tan seriosa com pot ser l'energia nuclear per fer electricitat. I és l'últim que s'ha de retallar. Si no resols això, tots gregaris. I si tots gregaris, saps què vol dir? 10.000 milions de gigues buides. Això és catastròfic. Això sí que és un terrorista, perquè vol dir que qualsevol cosa que hi entri pot fer el que vulgui. Només té l'antídot de la cultura.

—Ara com ara Barcelona no li agrada?
—Mai no t'agrada la ciutat, sempre t'hi baralles. La relació és dialèctica. Constantment la disfrutes i t'hi enfades. Acabo de fer la reedició d'un llibre que vaig fer als anys 90 que es deia Barcelona, amor final. Eren els poemes sobre Barcelona fins al 90 i més. El llibre d'ara agafa aquesta Barcelona que només parla, com a temes fonamentals, de les botigues, de l'horari de vendes, si s'ha venut més que l'any passat, si hem tingut més turistes... El concepte turista, que no és ni el visitant ni el viatger, és una cosa més tronada. Tot això va creant una Barcelona que m'atabala i em va acorralant.

—Veu aquí diferències respecte d'altres llibres seus? Hi ha un esforç d'intentar no repetir-se?
—Aquest hi és sempre, però no sempre ho assoleixes. És molt difícil separar. Hi ha una cosa teva que la vida no dóna perquè siguin dues, tu ets la mateixa persona i aquesta persona té unes característiques que afloren sempre. Jo crec que no hi ha problema ni de repetició ni de no repetició. Aquí hi ha 50 poemes, són bons o no? El problema fonamental és que tu els llegeixis i diguis: sóc jo.

(Anna Ballbona: "No conec cap bon poema que no estigui fet bàsicament de sentit comú", El Temps, 10 de febrer de 2015)

* * *

Joan Margarit (Sanaüja, la Segarra, 1938) publica a Proa el poemari Casa de Misericòrdia. El seu anterior llibre era Càlcul d'estructures (2005).

—En el poema que dóna títol al volum proclameu que un bon poema, per bell que sigui, ha de ser cruel. La crueltat seria un dels trets que identifiquen el llibre?
—Jo diria que això té una primera contestació molt senzilla, allò que ens deien les nostres mares i àvies, que "el que pica, cura". O que el que no val un esforç, no val res. I en el poema, i per extensió en l'obra d'art, el que no et fa mal amb la primera topada, no et pica, segurament és que no et fa efecte. Això no vol dir, però, que la tasca artística sigui un acte masoquista.

—El que sí que busqueu, em sembla, és que l'entrada del lector en el poema, la primera lectura, sigui fàcil, llisqui de manera suau, oi?
—El poema, al meu parer, ha de tenir dues condicions. La primera, que el lector ha de poder llegir-lo moltes vegades perquè cada vegada li ha de fer més profit. I la segona, que el poeta té l'obligació de donar l'opció de la primera lectura a tothom, fins i tot a la persona menys preparada. El bon poema sempre té una primera lectura a l'abast de tothom. Un poema es tanca en ell mateix si nega una primera lectura.

—La Casa de Misericòrdia us permet recordar que no hi ha una veritat única, o que les coses no tenen una sola lectura: els hospicis eren durs, hi dieu, però més dura era la intempèrie.
—El poema sorgeix de la instància, exhibida en una exposició, d'una dona que li havien afusellat el marit i demana que hi acceptin els seus fills. Fora de la Casa de Misericòrdia era molt pitjor. Era la intempèrie. No hi ha res pitjor que la intempèrie. Un poema no és gran cosa, però la intempèrie sense poema és infinitament menys, és infinitament més dura. Per això dic que la poesia és l'última Casa de Misericòrdia, l'últim aixopluc, l'última empara contra aquesta intempèrie.

—Per què tanqueu el llibre amb una confessió de la vostra idea de la poesia, potser perquè hi ha molts malentesos?
—Sí. N'hi ha molts. Els poetes han caigut durant molts anys en l'absurd plantejament de que la poesia és difícil. Això ha donat pas als poetes dolents que poden fer un poema difícil, i això s'ha de trencar. Penso que la cosa més fàcil en poesia és fer un poema dolent i que no s'entengui; gairebé igual de fàcil, però un pèl més difícil és fer un poema dolent que s'entengui. Molt més difícil, infinitament més difícil, és fer un bon poema difícil d'entendre. I un bon poema que s'entengui només ho fan els clàssics.

—En aquest epíleg dieu que els avantguardes són aquesta herència conservadora cristiana que pensa en el futur com a única manera d'enfrontar-se amb un passat que no pot, o no vol, entendre. Però el més greu no és que no volen fer l'esforç d'entendre el present, tot el que els envolta?
—Sí, és clar. Ja vull dir això. És que el present no és l'inici del futur, sinó la culminació del teu passat. La camisa que portes avui és la culminació del passat. Cometen l'error de creure que la vida ha de ser com la poesia, i com la poesia que fan ells, evidentment. I és clar, el fracàs, personal i literari, és total.

—En general, no us agraden les etiquetes, posar adjectius a la poesia.
—La poesia és molt senyora. És ella la que et porta on vol. No pots fer poesia social o poesia religiosa. La poesia només és útil quan va sense adjectius. Aquest és el gran misteri, és clar. En el fons, jo crec que la poesia és útil. En aquest sentit sí que estaria a prop dels poetes socials. La poesia no només serveix. És una de les coses que serveix més del món. En canvi, no crec que se li puguin posar adjectius.

—Els vostres poemes, més llargs o més curts, tenen un pes semblant, no hi ha poemes més densos que els altres, no combineu un poema de pes amb un de més lleuger. És una exigència?
—Sí, i una exigència que s'ha enfortit amb els anys. La unitat poema és molt important. Com més gran em faig més li demano a un poema que comenci i s'acabi en ell mateix, malgrat que formi part d'un llibre. L'autonomia del poema s'imposa cada cop més. No és el capítol d'un llibre. Els poemes s'han de llegir i pair d'un a un o de dos en dos.

(Lluís Bonada: "La poesia és una Casa de Misericòrdia, l'últim aixopluc contra la intempèrie", El Temps, 6 de març de 2007, p. 80)

* * *

[...] —Com s'ha plantejat fer aquestes obres completes?
—Hi ha dos estils de fer-ho: un que és considerar sagrat el que s'ha fet, com Eloy Sánchez Rosillo, que ja al pròleg advertia que no ha canviat ni una coma de tot el que ha escrit. No és el meu cas: jo crec que la vida d'una persona, d'un poeta, és prou complexa perquè hi hagi de tot, i hi ha un moment que s'ha de veure quines coses has fet millor i quines pitjor, quines has fet francament malament i si n'hi ha alguna que has fet francament bé. Jo sóc partidari de fer net, i és una bestiesa mantenir un mal poema si l'has reconegut, o un poema repetitiu, també.

—De tot el que va escriure en castellà només salva quatre poemes.
—A una persona bilingüe no li és fàcil escollir una llengua per a segons què. Potser tant se val per al càlcul d'estructures, fins i tot potser per escriure una novel·la –que no l'escriuré mai, no pateixin–, tant em seria. Ara, en poesia és difícil saber com ho has de fer, perquè et pots equivocar, que és el que em va passar a mi. Et pots enlluernar per la part cultural: jo tenia vint anys i tota la meva cultura l'havia feta en castellà, i el que sabia era en castellà, i vaig pensar que la poesia era la cultura, i em vaig equivocar. Fent aquest raonament no l'espífia Rilke, que era txec i acabà escrivint en alemany i fou un gran poeta en alemany. Jo em vaig equivocar, perquè la llengua materna, per fer poesia, era el català. Això només passa en poesia. Fixi's en Nabokov, que venia de Rússia i va acabar escrivint en anglès, el Cioran va escriure en francès... En prosa no hi ha tantes pegues.

—Què va suposar per a vostè el canvi de llengua?
—El canvi de llengua és una qüestió traumàtica, s'hi juguen coses molt interiors teves, i alhora t'il·lusiona. És com canviar de marit o de dona, té els dos vessants: la tristesa pel que deixes enrere i la il·lusió pel que comença. Després, quan ja has passat per les dues la cosa es tranquil·litza, i l'únic tema de fons és que les llengües te les estimes totes. Te les estimes i les odies, perquè no deixa de ser aquell instrument amb el qual has de batallar molt seriosament. Una llengua sempre et porta al desastre, si la deixes fer. Per a un poeta la llengua és barallar-se fins a fer que la llengua digui el que tu vols que digui, perquè de primera instància no ho diu, diu tots els tòpics que ha anat acumulant durant la seva història.

—¿Va veure's forçat a canviar també de referències literàries?
—No, perquè per a mi la literatura i la vida han coincidit sempre. No concebo la literatura al marge de la vida, en poesia. Segurament en narrativa deu ser a l'inrevés, has de mirar el que passa fora i explicar-ho, amb totes les connotacions que es vulgui, però el més important és el que passa fora. En poesia el principal és el que passa a dins; això no vol dir que no expliquis coses que passen a fora, però amb molt de protagonisme del teu interior. Jo, escrigui en castellà o en català, he escrit sobre el meu interior i el que veia de fora passat per mi, no he canviat de temes ni res. Dit això, quan canvies de llengua poèticament canvies tota una estructura, i fas un altre poema. Quan faig els poemes en català i castellà alhora de fet estic fent dos poemes, d'alguna manera.

[...]

—Potser els poetes catalans haurien de preocupar-se més per traduir-se o ser traduïts.
—Jo una cosa que com més vell em faig menys m'atreveixo és a dir el que han de fer els altres, i menys en aquest ofici. Tot el dia vas sentint veus que et diuen el que has de fer, et diuen com has d'escriure un poema, quin poema has d'escriure, com has de llegir, i t'ho diu tothom. I com més dolents i més maldestres són més t'ho diuen. És espantós. Escriure un poema, com pintar un quadre, és molt difícil. El més probable és que de tot el que escrivim ara en quedi molt poc. No pots dir com s'ha de fer una cosa tan difícil: ho fas com pots! I gràcies! El que passa és que jo tinc en compte el lector, no me n'avergonyeixo, jo no escriuria pas, per a mi mateix. I per a mi és tan important un lector d'aquí com un de Jaén, els agraeixo a tots dos que em llegeixin, i m'impressiona que tots dos puguin emocionar-se amb el mateix que jo m'havia emocionat i intento transmetre. I el que tinc a prop és Espanya, l'Estat espanyol o com en vulgui dir, i naturalment Catalunya. Però a Catalunya som uns 7.000 lectors habituals de poesia, i en canvi a la Península diria que són uns 40.000: algun en guanyes. I faig més recitals a fora que a Catalunya.

—El crític Sam Abrams ha reivindicat que un sector de la crítica l'ha menyspreat, potser per la seva relació amb els poetes en castellà o potser fins i tot per vendre molts llibres. Se sent menyspreat?
—Gens ni mica. Ja sap que en aquest món hi ha molts taurons. Pobre de mi si em sentís menyspreat perquè no em donen un premi, estaríem fotuts. A mi el que em fa feliç és anar a un recital i que aparegui gent amb el llibre i preguntin, llavors veus que serveix per a alguna cosa. Al fet literari hi ha una cosa terrible i misteriosa i és que com menys coses materials hi ha en joc més sanguinari és el combat. Les coses reals són les que manen, però en aquest cas no hi ha res més que fum, però la gent és capaç de barallar-se molt per fum, o per dir com s'ha de fer un poema. Com pot ser això? És terrorífic, dramàtic i ridícul alhora.

—Què pensa sobre la musicalitat de la poesia?
—La poesia no l'ha perduda mai, tot i que un excés de posar l'accent en la musicalitat porta cap a una poesia que no diu res, i perquè sigui només música jo prefereixo Beethoven o Bach, sens dubte els prefereixo al poeta més musical. No oblidem que la poesia ha de dir coses. En canvi a la música li passa al contrari: que no en digui gaire, de coses, la música descriptiva em molesta profundament. Ara, una poesia sense cap mena de musicalitat és possible que no fos ni un poema. Ha de ser el punt just, tot i que de vegades no saps on és la musicalitat: hi ha vegades que sona bé i és evident, com Bécquer, però hi ha vegades en Machado que no queda gens clar d'on ve la musicalitat, i fins i tot grinyola, de vegades, però quina grandesa en canvi! La dissonància també existeix, en aquests casos. De tota manera, crec que mai t'has de deixar arrossegar fora del teu territori: desconfio profundament, encara que les respecto, les escapades, vull dir, el circ que vol ser poètic, la poesia que vol ser teatral, el teatre que vol ser circ d'"em despullo, m'arrossego i crido". Totes aquestes anades em sembla que sempre amaguen una incompetència. Per fer un bon poema s'ha de fer des de la poesia.

—¿No ha canviat res de fa molts anys, doncs?
—Les arts fa molt que no canvien gaire... S'hi ha afegit el cinema i poc més. Les arts per a què serveixen? Per fer front a la misèria humana. A la vida et passaran moltes coses més aviat desastroses, i per fer-hi front no serveixen el futbol ni els entreteniments, serveixen les arts de sempre i potser la filosofia i la religió, entesa com alguna cosa més que ritu. Però això ja se sabia al segle XVI, i no hi ha res nou. Si perdem la familiaritat amb tot això ens quedem sense eines per fer front a una cosa que no desapareixerà que és la garrotada, el mal. I anem perdent els recursos dient que són antics. I quins són els nous? La societat s'ho ha de plantejar, perquè és perillós que cada vegada la formació de l'individu es llenci més per la borda, perquè vol dir que no té accés a aquests elements que són l'únic remei per a la persona. Si ara se't mor algú que t'estimes molt o tens una malaltia molt greu, quin filòsof llegiràs per consolar-te? Kant? Potser acabaràs llegint els presocràtics, o Marc Aureli, o només la Bíblia. Això és terrorífic, perquè vol dir que estàs abandonant una eina humana. I no n'han aparegut de noves: no em tregui l'aixada si no em dóna un tractor!

(Francesc Bombí: «Joan Margarit: "La sinceritat i l'originalitat no tenen la més mínima importància en l'art"», Avui. Cultura, 23 de setembre de 2004, p. 1-3)