"Confident eficaç
i taciturn, el mar.
No suporta el llepat
lament sentimental,
ni la melancolia,
si és només covardia.
Lluny d'on ets, vora l'aigua,
hi ha algú amb un gos que salta
i intenta, a mossegades,
destrossar les onades.
¿A quants haurà parlat
d'enganys i desenganys
una platja d'hivern?
¿A quants el propi infern
els haurà atret amb força
des de la sorra inhòspita?
És dur l'hivern. La fam
d'amor al bosc gelat
fa domèstic el llop,
que gira entorn d'un pou
mirant al fons la pura
imatge de la lluna.
El llop sempre vigila
com va fugint la vida
entre pactes morals
fets de subtils enganys.
Matrimoni i família,
mai no han fet poesia,
són una coartada
de fera solitària
que es llepa i dissimula
els sentiments de culpa
seguint amb el cap cot
aquest camí de gos.
A vegades udola
i, en silenci, recorda.
Llavors es vol salvar.
Ferotge, vell, cansat,
grunyint, mostrant les dents,
salta al coll del present.
Primer és un gos perdut
que el solitari acull,
però és el mateix llop,
cruel, melangiós,
sempre amb els ulls lluents
de tants somnis pendents.
Aquesta és la parella
-la persona i la bèstia-
que veus en la distància
passejant per la platja."

(De Els motius del llop, dins de Els primers freds. Poesia 1975 – 1995. Barcelona: Proa, 2004, p. 165)