"Offici de cavaller es la fi e la intencio per la qual fo començat l'ordre de cavalleria. On, si cavaller no usa del offici de cavalleria, es contrari a son ordre e a los començaments de cavalleria demunt dits: per la qual contrarietat no es ver cavaller, jassía appellat cavaller: e aytal cavaller pus vil que lo tixedor ne lo reompador qui seguexen lur offici.

2. Offici de cavaller es mantenir e deffendre la sancta fe catholica, per la qual Deu lo Pare tramès son Fill pendre carn en la verge gloriosa nostra dona Sancta María, e per la fe a honrar e a montiplicar sofferí en est mon molts treballs e moltes hontes e greu mort. On, en axí con nostro senyor Deus ha elets clergues per mantenir la sancta fe ab scriptures e ab probacions necessaries, preycant aquella als infels ab tant gran caritat que la mort sie a ells desirable, en axí lo Deu de gloria ha elets cavallers qui per forsa d'armes vences e apoderen los infels qui cada die punyen en lo destruiment de la Sancta Sgleya. On, per assò Deus té honrats en est mon e en l'altre aytals cavallers qui son mantenidors e deffenedors del offici de Deu, e de la fe per la qual nos havem a salvar.

3. Cavaller qui haja fe e no us de fe, e sia contrari a aquells qui mantenen la fe, es axí con enteniment d'ome a qui Deus ha dada rahó e usa de desrahó e de ignorancia. On qui ha fe e es contrari a fe, vol esser salvat per so qui es contra fe: e per so son voler se concorda ab descreença qui es contrari de fe e salvacio, per la qual descreença hom es jutjat a treballs qui no han fi.

4. Molts son los officis que Deus ha donats en est mon, a esser servit per los homens; mas tots los pus nobles, los pus honrats, los pus acostats soa officis qui sien en est mon, es offici de clergue e offici de cavaller: e per assò la major amistat que sia en est mon, deuria esser entre clergue e cavaller. On, en axí con clergue no segueix l'ordre de clerecia con es contra l'ordre de cavalleria, en axí cavaller no manté ordre de cavalleria con es contrari e desobedient als clergues, qui son obligats a amar e mantenir l'ordre de cavalleria.

5. Orde no tan solament está en los homens qui amen lur orde, que enans está en ells per amar altres ordens. On, amar un orde e desamar altre orde, no es mantenir orde, car null orde no ha Deus donat contrari a altre orde. On, en axí con alcú home religiós qui ama tant son orde que'n es enamich d'altre orde, no seguex orde, en axí cavaller no ha offici de cavaller con ama tant son orde, que'n menyspreu e n desam altre orde. Car si cavaller tenia l'orde de cavalleria desamant e destruent altre orde, seguir sia que Deu e orde fossen contraris, la qual contrarietat no pot esser."

("Part segona: la qual parla del ordre de Cavalleria e del offici qui pertany a cavaller", del Llibre de l'ordre de cavalleria)
 

* * *
 

"1. Obligat est, amable fill, a creure en la santa Trinitat de nostro senyor Deu, la qual trinitat es un Deu qui es en trinitat, so es a saber, Pare e Fill e Sant Esperit: e creure en un Deu es lo primer article, e creure en lo Deu Pare es lo segon article, e creure en lo Deu Fill es lo terç, e reure en Deu Sant Spirit es lo quart.

2. Deus Pare engenra de sí mateix Deu Fill; e de Deu Pare e Deu Fill, ix Deus Sant Esperit; e lo Pare e lo Fill e lo Sant Esperit son un Deu ten solament.

3. Infinidament eternal e ab tot compliment engenra lo Deus Pare Deu Fill, e ix Deus Sant Esperit de Deu Pare e de Deu Fill.

4. Lo Pare es un, e lo Fill altre, e lo Sant Esperit es ltre, e totes aquestes res persones son un poder, una saviea, una amor.

5. Fill, so quet dich de la Sancta Trinitat de Deu e de la sua unitat, es axí e encara molt mils que not pusch dir: e si tu en est mon per lum de fe assò creus, en l'altre segle ho entendràs per lum d'enteniment illuminat per la divinal intelligencia.

6. ¿Sabs perque tu, fill, no pots entendre e est obligat a creure so que no pots entendre de la Sancta Trinitat? es car la unitat e la trinitat de Deu es major que lo teu enteniment, e car yo not ho dich en manera que tu ho pusques entendre."

("De Trinitat", del llibre Doctrina pueril)
 

* * *
 

"88. Apartaren-se l'amic e l'amor, e tenien solaç de l'amat; e representà's l'amat. Plorà l'amic, e esvaneí's amor en l'esmortiment de l'amic. Reviscolà l'amat son amic con li remembrà ses faiçons.

89. Deïa l'amic a l'amat que per moltes carreres venia a son cor e es representava a sos ulls; e per molts noms lo nomenava sa paraula; mas la amor ab què l'avidava e el mortificava no era mas una, tan solament.

90. Entresenya's l'amat, a son amic, de vermells e de novells vestiments; e estén sos braços per ço que l'abraç, e enclina son cap per ço li do un besar, e està en alt per ço que el pusca atrobar.

91. Absentà's l'amat a son amic, e encercava l'amic son amat ab memòria e ab enteniment, per ço que el pogués amar. Atrobà l'amic son amat; demanà-li on havia estat. Respòs: –En absència de ton remembrament e en la innorància de ta intelligència.–

92. Digues, foll, ¿has vergonya de les gents con te veen plorar per ton amat?–. Respòs que vergonya sens pecat és per defalliment, qui no sap amar.

93. Sembrava l'amat en lo cor de l'amic desigs, sospirs, virtuts e amors. Regava l'amic les sements ab llàgremes e ab plors.

94. Sembrava l'amat en lo cos de l'amic treballs, tribulacions, llanguiments. Sanava l'amic son cos ab esperança, devoció, paciència, consolacions.

95. A una gran festa tenc l'amat gran cort de molts honrats barons, e féu grans canvits e grans dons. Venc l'amic a aquella cort; dix-li l'amat: –¿Qui t'ha apellat a venir a ma cort?–. Respòs l'amic: –Necessitat e amors m'han fet venir veer tes faiçons e tos capteniments.–

96. Demanaren a l'amic de qui era. Respòs: –D'amor–. –De què est?–. –D'amor–. –Qui t'ha engenrat?–. –Amor–. –On nasquist?–. –En amor–. –Qui t'ha nodrit?–. –Amor–. –De què vius?–. –D'amor–. –Con has nom?–. –Amor–. –D'on vens?–. –D'amor–. –On vas?–. –A amor–. –On estàs?–. –En amor–. –Has altra cosa mas amor?–. Respòs: –Hoc, colpes e torts contra mon amat–. –Ha en ton amat perdò?–. –Dix l'amic que en son amat era misericòrdia e justícia, e per acò era son hostal enfre amor e esperança."

(Del Llibre d'amic e amat)
 

* * *
 

"Evast stigué en gran pensament com descobriria a Aloma, sa muller, lo seu cor, ni com la poria induhir a entrar en ordre de religió, perquè molt duptava que ella lo volgués diffinir. En l'altre dia, aprés de la missa, Evast y Aloma romangueren en la capella, e ixquerense'n tots los altres; y Evast dix a Aloma estes paraules: –Aloma, amigua mia: per virtut de Déu lo nostre fill Blanquerna és dotat de gran saviessa, y té molt bones pràctiques y gentil criança, y és vengut ja a edat que nosaltres li podem comanar a si mateix e tots nostres béns e la procuració d'esta nostra casa; e temps és vengut que Blanquerna haja muller, e que nosaltres dos desenparem est món mesquí y que entrem en ordre de religió, per tal que vixcam en major sanctedat; e axí com per bona vida som estats fins açí llum e doctrina a aquells qui estan en ordre de matrimoni, que axí, per sanctedat de bona vida, donem exemple de açí avant a aquells qui estan en ordre de religió. E per açò cové que prenguam dels béns temporals una partida, la qual donem per amor de Déu als pobres de Jesuchrist, e que vós eligau aquell monestir de dones que més vos sia agradable, e que yo, ab vostra licència, pugua entrar en l'ordre de religió, la qual tant he yo desijada.–

Molt estranyes paregueren a Aloma estes paraules que Evast li deya, per les quals en gran manera de mudà de color, y en son cor duptà que Evast no hagués d'ella alguna desgrat per lo qual se volgués partir d'ella; e ans de respondre-li, començà entre si mateixa a pensar. Però Evast li dix estes paraules: –Aloma, com no'm responeu? ¿Què és això en què vós tant pensau? ¿Haveu enteses mes paraules?–. –Senyor– respòs Aloma–: vostres paraules he ben entesses, y en sospita me haveu posada que vós, per ventura, no tingau contra mi alguna mala voluntat o desgrat per la qual me voleu llexar. Si us par que en ninguna cosa yo haja fallit ni errat contra vós, prec-vos que en altra manera de mi prengau venjança, e que vós ara no'm desempareu en lo fi de mos dies, quant he yo més menester vostra ajuda e vostre govern que abans.

–Aloma– dix Evast–: saber podeu de cert que la mia voluntat en ningun temps no hagué desplaer ni ira de vós ni de vostres obres; ans vos faç a saber que, aprés que plagué a Déu que los dos fóssem ajustats en matrimoni, tots los dies de ma vida he fetes gràcies a Déu que me ha donat la vostra bona companyia; perquè entre los altres dons que Déu dóna als seus amadors en aquest món, de què li an de fer contínuament gràcies, és lleal y bona companyia. E per ço, Aloma, vós no penseu ni dupteu en alguna manera que yo vos tingua en desgrat de ninguna cosa que vós hajau feta, ans vos demane perdó si per ningun temps he fet contra vós algun deffalliment ni cosa que mal stigués en mi, a parer vostre. Mas, perquè nosaltres som a la fi de nostres dies, e perquè ordre de religió és de major sanctedat que no és l'ordre de matrimoni, en lo qual nós som, e los hòmens deuen acostar-se a Déu per bones obres, quant més podem més, majorment que havem nosaltres temps e disposició, per açò us pregue que vós, qui per ningun temps no fos desobedient a mes pregàries ni a les mies paraules, que obeïxcau ara a les preguàries que yo us faz, y que entrem los dos en vida contemplativa, e que lleixem del tot la vida activa per a nòstron fill Blanquerna. Per què, façam tot nostre poder com, per la gràcia de Déu, siam ensemps sens fi en la glòria perdurable de paraís.

–Senyor Evast– dix Aloma–: ab verguonya y ab temor me cové que responga a vostres paraules; y lo Déu de glòria sab bé que jamay en mon pensament ni en ma opinió fonc que yo, de ningunes coses, vos hagués a desobeir, ni que contrast volgués que fos entre ma voluntat y la vostra. Mas, perquè lo principi del nostre ajustament fon per ordre de matrimoni, e lo principi ha tostemps sguart a la fi, ço és a saber, que tots temps siam ensemps fins a la fi que la mort nos departeixca, per açò sapiau, senyor Evast, que yo per ninguna manera no vull ésser contra lo principi del primer ordre en lo qual Déu me ha possada y en lo qual Déu me ha conservada e guardada de fer deffalliment que sia contra la ordre de matrimoni. En totes les altres coses que vos vullau fer de mi, en les quals Déu ne sia servit y lloat e vós hi hajau plaer, consentiré yo molt volenterossament; mas de la ordre en la qual Déu me ha messa no eixiria per res, ni vós, salvant vostra honra, no'm deveu consellar que yo prengua altra ordre a la qual yo no tinga tanta devoció com a la ordre en què só, de matrimoni; car, per deffalliment de devoció, molts hòmens y moltes dones menyspreen son ordre, exint-se de aquell. E prech-vos que'm digau les rahons per les quals vós més amau ordre de religió que la ordre de matrimoni en què sóu."

("De l'altercació que hi hagué entre Evast i Aloma", del Llibre d'Evast e Blanquerna)
 

* * *
 

"Con los sarraïns entenen provocar llur llig ésser donada de Déu per ço car l'Alcorà és tan bell dictat que no el podria fer null hom semblant d'ell, segons que ells dien, jo Ramon Llull, indigne, me vull esforçar ab ajuda de Deu fer aquest llibre en qui ha mellor matèria que en l'Alcorà, a significar que en axí com jo faç llibre de mellor matèria que l'Alcorà, pot ésser altre home qui aquest llibre pos en axí bell dictat com l'Alcorà. E açò fa per ço que hom pusca argüir als sarraïns que l'Alcorà no és dat de Déus, ja sia que sia bell dictat; emperò deïm que aquest llibre e tot bé és donat de Deu, segons que dir se cové. Suplec, doncs, al sant paire Apostoli e als senyors cardenals que el facen posar en llatí, en bell dictat, car jo no li sabria posar per ço car ignor gramàtica. E si jo en alcuna nosa erre en est llibre contra la Fe, sotsmet lo dit llibre a correcció de la Sancta Esclésia Romana.

Los sarraïns sien que en l'Alcorà són noranta e nou noms de Deu e qui sabria lo centè sabria totes coses; per què jo faç aquest llibre de Cent Noms de Deu, los quals sé. E per tot ço no es segueix que sàpia totes coses; e açò faç a rependre llur falsa opinió: e en est dictat pos molts noms qui són pus propis a Deus que alcuns que los sarraïns a Deu aproprien.

La manera que propòs tenir en est llbre és que parle naturalment dels noms de Deu qui simplement a Ell se pertanyen, e que d'aquells noms qui a Deu se pertanyen parle segons esguardament de creatura e segons ço que als noms de Deu se pertany, segons Deu e creatura. En cascú dels cent noms de Deu preposam posar deu versos, los quals hom pot cantar segons que els Salms se canten en la Sancta Esclésia; e açò fem per ço cor los sarraïns canten l'Alcorà en la mesquita, per què aquests verses se poden cantar segons que els sarraïns canten.

Aquest llibre és bo a contemplar Deu e a conèxer Deus e a provar la Fe cristiana segons que en ell apar, e és llibre de gran consolació e plaer, e és bo a preïcar."

(Pròleg original de Cent noms de Déu)