"Tornant ara a l'aproximació literària als escrits alternatius lul·lians, hom comprova que la seva contribució a les belles lletres es desplega en sentit contrari al de la convenció expositiva de les històries literàries i dels manuals d'introducció (Riquer 1964 I: 197-352; Bonner-Badia 1988: 120-162), la qual cosa implica una paradoxa latent en les descripcions temàtiques o cronològiques de l'opus literari de Llull: la d'un prosista prolífic i d'un líric incisiu (malgrat l'autocensura), que renuncia a perfeccionar les seves tècniques expressives; ans al contrari, a partir d'un moment donat (1290), es lliura a una torbadora variació formal, aparentment empobridora, que desemboca en la marginació del literari, substituït per una 'homilètica nova', descarnada i cerebral. La paradoxa en qüestió descansa sobre el pressupòsit tàcit del valor d'allò que és literari per se: els capítols 118 del Llibre de contemplació i 48 del Blaquerna, per contra, teoritzen amb totes les conseqüències, la submissió de tota activitat literària al Valor suprem.

En descàrrec dels judicis literàrio-cèntrics, incapaços de copsar el sentit del modus operandi del nostre autor, cal tenir present que el propi Llull va vacil·lar en l'aplicació d'una fórmula literària definitivament 'nova' i 'artística', és a dir la que, tot i ser present ja al Llibre de contemplació i al Fèlix, madura plenament a l'Arbre exemplifical. Per això no és sorprenent que els seus lectors ens emmirallem perplexos en els materials tradicionals –retòrics, narratius o exemplars–, que va anar manipulant i assajant diversament abans (i després) de la síntesi 'general i última' entre l'Art i la literatura que és l'Arbre de Ciència (1295-1296). Resoldre la paradoxa del Llull literat a la llum del programa artístic vol dir avaluar els seus tractes amb la tradició, a través de la detecció (no sempre senzilla ni factible) de motius compartits o passatges paral·lels, i ens porta a prendre en consideració, en primera instància, les obres en què l''expressió literària', com a 'forma de l'Art', opera la 'transmutació de la ciència en literatura'; són les tres grans síntesis que inclouen materials enciclopèdics: el Llibre de contemplació, el Fèlix i l'Arbre de Ciència. Si Gayà, el 1980 va explorar les possibilitats de la segona, i a Badia en premsa comento un parell de casos que les recorren totes, les tres mostres examinades al present treball se centren en la tercera."

(Lola Badia. "La literatura alternativa de Ramon Llull: tres mostres", Actes del Setè Congrés Internacional de l'Associació Hispánica de Literatura Medieval. Castelló de la Plana: Universitat Jaume I, 1997)
 

* * *
 

"En el camp de la filosofia, Batllori situa Llull en la sèrie dels filòsofs creadors i el proclama 'l'únic pensador important i original que ha acomunat, al llarg dels segles, totes les terres de llengua i de cultura catalanes'. Apunta també, entre altres coses, els manlleus a la càbala hebraica i a la cultura islàmica i defineix l'Art i la combinatòria lul·lianes com una 'lògica i una dialèctica adreçades a una finalitat teològica'. Llull fa servir alhora el mètode inductiu i deductiu, i l'ascens i descens filosòfic i teològic –en ell 'no hi ha quasi divisió possible entre filosofia i teologia com a repensament reflexiu de la revelació'– per assolir una cosmologia, una 'visió enciclopèdica de tot el saber de l'home' que representa, a més, com a gran pedagog, en la pròpia llengua. Batllori, que també resumeix els principals trets de la pedagogia lul·liana, ens explica com i per què aquesta trobà un camp més abonat en els nuclis pietistes protestants, que no en les nacions catòliques. Tot i així, la Doctrina pueril es trobava a la biblioteca de Pere March, pare d'Ausiàs March!

Però Llull té també una dimensió estètica. La bellesa de les idees trobarà un natural contrapunt en la bellesa literària. Batllori defineix el Beat com un 'artista del verb, en el seu doble sentit de logos ideal i de la seva plasmació expressiva i poètica', comparable al Dant en la seva funció de creador de la llengua i de la literatura catalanes."

(Albert G. Hauf. Pròleg a BATLLORI, M.: Ramon Llull i el lul·lisme. València: Tres i Quatre, 1993)
 

* * *
 

"En la seva Ars, Llull se situa en la perspectiva de les Dignitats, és a dir, en la perspectiva dels actes que constitueixen l'ésser real. Sent el ser l'acte de tots els actes i de totes les formes, dos perspectives seran possibles: la del 'ser', o la dels 'actes'. Aquesta última és la que adopta Llull, aconseguint d’aquesta manera aproximar-se a l'ésser a partir de les seves parts. Diríem que el lul·lisme, mitjançant l'Ars, ens revela l'activitat estructural de cada ésser. L'Ars reflecteix el moviment de la realitat, i la veritat sobre la qual l'Ars es recolza és la veritat real. L'Ars no es contenta pas amb formes tant sols pensades.

En analitzar els éssers a partir dels seus principis constitutius transcendents, Llull capta les seves diferències al nivell de la realitat, aproximant-se d'aquesta manera a l'acte de ser de cada ésser. L'Ars lul·liana se situa, per tant, a un pla totalment diferent de la lògica aristotèlica, que es redueix a captar les diferències conceptuals.

Els éssers reals, segons Llull, estan constituïts per una certa mixtio o combinació de les Dignitats, en grau finit. Però aquestes Dignitats, o Principis absoluts i transcendents, són actives i la seva activitat ternària ve estructurada pels anomenats 'correlatius de l'acte', que organitzaran tots els éssers formant amb ells com que un entrellat de relacions actives."

(Esteve Jaulent. "La nova perspectiva de l'Acte a l'Art Lul.liana", Actes del VI Congrés de Filosofia Medieval, Brasil, setembre 1989)
 

* * *
 

"Ell fou el creador d'una llengua culta, capaç, des del primer moment, d'esdevenir científica en l'ordre filosòfic i teològic, i també d'una llengua literària, donant a ambdues un exemple per a la creació de neologismes a partir del llatí. A més a més, una bona part de la seva obra de creació fou traduïda a les més vàries llengües d'Europa. […] Llull interessa, actualment, tothom; és un dels personatges medievals de més importància en els mons del pensament i de la filologia."

(Miquel Batllori. Dins NADAL, M.: "Miquel Batllori: Un científic de la història", Serra d'Or, núm. 358, octubre del 1989, p. 13-14)