Ramon Llull, neix a Palma el 1232. Tal com diu M. de Riquer a la Història de la literatura catalana: "L'obra i la personalitat de Ramon Llull són d'una magnitud tal que els estudis a elles dedicats constitueixen tot un capítol de la cultura medieval. La vida de l'escriptor ha pogut ésser determinada amb prou rigor i amb poques llacunes –si tenim en compte les escasses notícies biogràfiques que hom posseeix de molts autors medievals– gràcies a tres fonts: alguns documents d'arxiu exhumats per la investigació, referències fetes pel mateix autor a les seves obres, i un relat que Llull féu als seus deixebles sobre els principals esdeveniments de la seva existència, que es conserva en llatí i en una traducció catalana una mica posterior, relat al qual hom dóna nom de Vida coetània."

Ramon Llull té una vida llarga per a l'època, atès que mor el 1316 amb 84 anys. La seva família pertany a la noblesa catalana que acompanya el rei Jaume I en la conquesta de l'illa de Mallorca. El jove Llull rep la típica formació cortesana, es casa amb Blanca Picany i tenen dos fills. Però cap al 1263 té lloc un canvi considerable en la seva vida; arran d'una sèrie d'experiències místiques abandona la seva posició social i oblida els afers familiars, per a dedicar-se a un únic objectiu: la conversió dels infidels –musulmans, jueus i gentils– a la verdadera fe cristiana. A aquest objectiu hi dedicarà la seva vida i la seva obra.

Després d'aplicar-se durant nou anys a l'estudi de la llengua i cultures llatina i àrab, Ramon Llull té una revelació: l'Ars o Art lul·liana, un sistema filosòfic que permetria demostrar, a través de l'argumentació filosòfica racional, la veritat del cristianisme als infidels. Al llarg de la seva vida escriu diverses variants i simplificacions d'aquest sistema filosòfic, l'Ars magna (1276), l'Art demostrativa (1283), l'Ars inventiva (1289) i l'Art breu (1308), entre d'altres. Conscient de la dificultat de les 16 figures de la seva Art, també escriu obres amb diverses tècniques i estils per tal de transmetre d'una manera didàctica i més entenedora el seu propòsit. En aquest sentit escriu en català, i també en llatí i àrab –es creu que a través de correctors–, prop de 250 obres atribuïbles, entre elles sermons, cartes, proverbis, manuals didàctics, poesia, autobiografia, narrativa i tractats científics, filosòfics i morals.

Compromès amb el seu projecte de conversió dels infidels, paral·lelament a la seva producció filosòfica i literària, Ramon Llull dedica molts esforços a la creació de monestirs on les principals activitats havien de ser l'aprenentatge de la llengua àrab i la formació missionera. Només aconsegueix la fundació d'un sol monestir, el monestir de Miramar, situat a la mateixa illa, gràcies a les donacions del rei de Mallorca Jaume II. Descontent amb el resultat de les seves gestions diplomàtiques amb els diferents papes i reis per la creació de més monestirs, decideix viatjar ell mateix als països de religió musulmana. Així doncs, viatja pel nord d'Àfrica i el Pròxim Orient, alternant els seus viatges amb estades a Montpeller, Gènova, Roma, Mallorca i París, on dicta Vida coetània (1311) als monjos del monestir on s'hostatjava, una biografia que pretén justificar la seva vida als ulls del concili general de l'Església.

Segons Jordi Rubió, en el seu estudi Ramon Llull i el lul·lisme, "La figura d'aquest home sempre és d'actualitat, perquè els seus punts d'atracció són inexhauribles. Des que començà la seva vida pública, va saber guanyar l'atenció dels contemporanis amb tenacitat mai defallida. Portat de la temor, que sempre va agitar-lo, de veure oblidada i perduda la seva obra, va saber lligar-hi la passió i el sentiment d'amics i deixebles, i va escampar les seves idees en els llocs més influents del món del seu temps."

Sembla que Ramon Llull mor l'any 1316 a Palma, després d'un viatge a Tunis.

En l'àmbit literari es pot afirmar que és el primer i un dels principals contribuïdors a la formació de la llengua catalana literària. Les seves solucions sintàctiques i lèxiques, i la seva prosa elegant i equilibrada, suposen una innovació molt gran i són un exemple insòlit de desenvolupament d'una llengua sense tradició literària prèvia. És el primer escriptor europeu d'obres filosòfiques i cultes en llengua vulgar. L'elecció de la llengua, en tot cas, s'ha d'entendre com a un instrument per arribar millor al públic al qual s'adreça: llatí per als lectors europeus instruïts, català per a la població laica de la Corona d'Aragó i la seva àrea d'influència, i àrab per a les tasques proselitistes. Sovint, però, s'han conservat manuscrits d'una mateixa obra en doble versió catalana i llatina. Malauradament, no es conserva cap manuscrit en llengua àrab. En vida de l'autor la seva obra també és traduïda a llengües com el castellà, el francès, l'italià o l'occità.

De la seva tasca com a poeta ens arriben dues obres, Desconhort (1295) i el Cant de Ramon (1300), amb una clara influència de l'estil provençal. Pel que fa a la narrativa, podem destacar el Llibre d'Evast e Blanquerna (1276-83), novel·la que descriu la vida exemplar d'un heroi i reflecteix la distribució social de l'època i el Llibre d'amic e amat (1276-83) amb una sèrie d'aforismes de caire didàctic. El Llibre de contemplació en Déu (1271-74), més de mil pàgines dedicades a l'explicació filosòfica del món exterior i el món diví, l'escriu inicialment en àrab, tot i que només en conservem versions catalanes i llatines. El seu manual cavalleresc Llibre de l'ordre de cavalleria (1274-76), dedicat a fortificar la moral i la pràctica cristiana entre els cavallers, esdevé un èxit durant més de dos segles. El Llibre de doctrina pueril (1274-76) és un llibre didàctic que simplifica les veritats bàsiques del cristianisme. El Llibre de les meravelles (1287-89), que inclou el popular Llibre de les bèsties, és una novel·la didàctica estructurada a través d'exemples, molt influenciada per la filosofia sufí.

La seva producció filosòfica i teològica ha tingut nombrosos seguidors al llarg dels segles, i ja al segle XV apareixen escoles lul·lístiques arreu d'Europa. La fama de l'autor també provoca l'aparició de centenars d'obres heterodoxes pseudo-lul·lianes atribuïdes a l'autor, i no serà fins a mitjans del segle XX que l'estudiós E. W. Platzeck elaborarà un cànon d'obres bibliogràficament atribuïbles a l'autor, amb uns 250 títols en total.

El projecte de publicació de les obres completes de Ramon Llull s'aborda per primera vegada l'any 1906, a càrrec de la Comissió Editora Lul·liana, que finalitza l'any 1919 amb 21 volums publicats. La seva obra completa considerada definitiva (Nova Edició de les Obres de Ramon Llull, NEORL) es duu a terme entre els anys 1990 i 2015, a cura de nombrosos experts. La seva obra ha estat traduïda a una vintena de llengües.

El 2016 és nomenat "Any Llull", en commemoració del 7è centenari de la seva mort, pel qual tant el govern de les Illes com el del Principat han impulsat diverses activitats per a difondre l'obra i el personatge més enllà del clos de la universitat i de la discussió erudita.