La publicació del poema és només un accident. Alguns costa acabar-los i sempre sembla que encara podrien millorar amb una forma més senzilla i amb un contingut moral més clar i més tens... D'altres es tornen, tot sols, bàrbars desconeguts. D'altres es perden o s'esborren. Els menys surten d'un raig i sorprenen l'autor quan els llegeix i comprèn.

Aquest Vestigis són la meitat dels poemes escrits en els darrers deu anys i que han sobreviscut a llibres no editats que no van interessar a cap jurat ni a cap editor. Són els Vestigis propis, els que em toquen. Comença amb el què ja m'havien decidit, el 26 de gener del 1939, abans de néixer, i acabo amb la meva mort que calculo, ple d'optimisme i malgrat la meva poca qualitat biològica, entre el 4 de març i el 23 d’abril del 2033.

L'altre meitat els podreu llegir, potser, a Vestigis d'altri que ja tinc preparat.

Els dibuixos fets a principis dels anys noranta també són vestigis d’una inundació domèstica greu i que les meravelloses amigues de Teixell m’han sabut restaurar i salvar.

Que podria fer sense l'ajuda dels amics ?