Us explicaré de manera resumida, perquè som molts a presentar, com van néixer i com van créixer (créixer per dins, no per fora, que són poemes molt breus) el recull de Neu fosa.

Primer que tot hi va haver una redacció molt ràpida —el Sergi és home de vers ràpid— i amb una actitud per part seva com de divertimento. Escriure poemes per provar noves maneres de dir, per assajar fórmules noves, per jugar amb el llenguatge i aprofitar també per jugar a ser un altre (en aquest cas seria una altra, amb a). És a dir, oblidar allò que la poesia ha de ser sincera, ha der ser un mirall d'un mateix i donar-se tota la llibertat creadora. Aquest joc que podríem dir de transvestisme, al Sergi li va comportar una desvinculació directa i evident de la pròpia experiència o la pròpia anècdota: ell adopta una veu poètica nova en forma d'un jo femení i a partir d'aquí queda lliure de tota fidelitat amb el seu jo masculí. (Ell adopta aquesta veu en el moment d'escriure però, ja ho comprovareu després quan la Natàlia llegeixi els poemes, moltes vegades no s'explicita si la veu narrativa dels poemes és masculina o femenina)

D'altra banda, aquest jugar a fer poemes i aquesta nova identitat van fer que el Sergi escrivís de manera diferent. És a dir, va comportar un canvi d'estil respecte als altres poemes seus. Si la poesia del Sergi es caracteritza, entre altres coses, per una voluntat d'explicar i d'explicar-se, una voluntat de fixar un moment (millor dit, d'individualitzar un moment, de fer-lo "el" moment a partir d'una anècdota concreta, a partir de "l'"anècdota), i això sense escatimar espai, és a dir amb unes clares preferències pel poema llarg (el cas Vida meva de més de 300 versos) o la no tan llarga forma personal del quasi sonet de 14 o 15 versos; els poemes de Neu fosa són tot el contrari: Són poemes molt breus (de 3, 4, 5, 6 i, com a màxim, 2 poemes de 8 versos) de to ambigu i suggerent, poemes que més que dir insinuen, apunten… Poemes de no-discurs, se'n podrien dir. Uns poemes que definiria com una mena de petits escenaris anímics on cada lector hi fa actuar, hi encaixa, la seva pròpia experiència. En aquest sentit es podria parlar de poemes interactius perquè és aquest lector (que se sent cridat, que se sent al·ludit per un tu present en la majoria de poemes) qui en completa el sentit i se'ls fa seus, aconseguint-se d’aquesta manera un dels principals objectius de la poesia.

Seguim ara amb la història de Neu fosa. Acabat el recull, revisat, sospesat i un cop fets tots aquells passos propis d’un poeta rigorós. Aquest poeta rigorós, el Sergi, decideix de presentar-lo al premi de Poesia 25 d’abril de la Vila de Benissa, naturalment amb pseudònim femení: Maria de Soldegrau. Poesia femenina? Poesia masculina? Deixo la qüestió, o la polèmica, per a un altre moment. El cas és que Maria de Soldegrau guanya el certamen que consisteix en una edició dels poemes. I és ara quan afloren els dubtes: qui signarà el llibre, la Maria de Soldegrau o el Sergi Jover? A aquests dubtes s'hi s'afegeix com una mena de por de mostrar un tipus de poesia que ell, el Sergi, no acabava d'assumir com a seva: "tan vague, tan indefinida i insinuadora…" em comentava ell mateix. I tan amable i elegant, tan musical, tan pròxima… hi afegeixo ara.

Va passar el temps: Més lectures, més revisions (per exemple el títol, que es va escurçar) i, finalment, la decisió de signar el llibre amb el seu nom. Una decisió que encara la setmana passada posava en dubte: "No sé —em deia—. No sé si hi hauria d'haver deixat el pseudònim…" Potser va ser per compensar la retirada de Maria de Soldegrau d'escena que el Sergi va acabar de bastir l'edició amb noms de dona (aquestes ben reals) i va demanar a la Teresa Riba uns gravats preciosos (i feminíssims) que embelleixen (amb b alta) el llibre i alhora incrementen la capacitat de suggestió dels poemes; i a mi mateixa, que em va demanar el pròleg (i que ell sap prou bé com li ho agraeixo)

Jo crec, sincerament, que més que pors i dubtes, el Sergi hauria de sentir-se satisfet. Hauria de sentir la gran satisfacció d’haver aconseguit un dels grans reptes d'aquells que treballen amb la ploma: dominar el llenguatge, sotmetre'l i elaborar-ne una peça d'art com són els poemes de Neu fosa.

(presentació del 26 de juny de 2001)

* * *

Quan Sergi Jover va presentar Neu fosa al X Premi de Poesia XXX amb el pseudònim Maria Soldegrau i Burriac poc es pensava que un temps després, en resultar guanyador del certamen, es trencaria el cap per explicar-se aquell desdoblament: la seva veu esdevinguda una veu poètica femenina? Partint de la convicció que el llenguatge poètic no és asexuat, tenia sentit allò? Hi havia una explicació? Sense posar-me al lloc del Sergi —prou desdoblaments, doncs!— apuntaré un parell de comentaris sobre la qüestió que serveixin al lector per situar-se davant d'aquest poemari de doble identitat. Per fer-ho, me n'aniré a l’inici de tot, quan ens plantegem el sentit primer del gènere. Hereus encara dels nostres rebesavis romàntics, solem entendre la poesia com un mirall dels moviments sentimentals del seu creador. Això, òbviament lligat a un certificat de sinceritat que, en conseqüència, tot poema hauria de dur implícit. Aquesta concepció, del tot respectable, no és però l'única que hi ha. El llenguatge poètic pot tenir, i de fet al llarg de la història ja ha tingut, altres significacions. Pot ser, per exemple, un joc. Com una mena de disfressa que atrau el poeta perquè li obre noves experiències, nous camins, i ell, delerós, s'hi aboca.

És per aquest segon camí per on l'autor d’aquests versos s'ha endinsat. Sense prevencions, sense prejudicis, amb la llibertat que tot acte creatiu duu implícita, Sergi Jover a Neu fosa ha volgut jugar amb la poesia i s'ha deixat seduir per unes estratègies verbals que li eren noves —podríem qualificar-les de femenines?— i que, potser sense adonar-se'n, l'han dut a connectar amb la seva veu interior més femenina, aquella que molts homes, ingenus, amb pudor es neguen o oculten.

El resultat són uns poemes molt breus i de discurs efímer, d'un discurs que es desfà, que es fon entre vaguetats i ambivalències; poemes de no-discurs, podríem dir. Ben diferents a l'altra poesia de l'autor, que definiria com a més discursiva i sempre arrapada a un esquelet sintàctic sòlid. Els poemes de Neu fosa més que dir, suggereixen, insinuen, perquè el lector —lector o lectora que se sent constantment al·ludit pel tu protagonista gairebé únic en tot el recull— en una mena d'acte interactiu, en completi el seu sentit o, dit d'una altra manera, n'extregui el propi significat. Deu ser aquest mig dir, aquest no acabar de dir del tot, aquesta ambigüitat en definitiva, allò que ens atrau d'aquests versos, ens els apropa i, d'aquesta manera, com la neu fosa que llisca i cobreix els racons profunds del paisatge, també aquests poemes, líquids, llisquen pels racons amagats del nostre paisatge interior, fet de sentits i de memòria.

Des d'un altre punt de vista, també com la neu fosa, els versos d'aquest llibre són lluny de rigideses i encarcaraments formals. Això fa que la veu del poeta sobresurti neta per sobre dels recursos constructius utilitzats. No hi ha forçaments ni concessions a fórmules establertes tot i que les fórmules hi són, altrament no percebríem pas el seu ritme gairebé musical ni la sensació de peça autòctona i ben acabada que es té en llegir cada composició.

Neu fosa és el tercer recull de poemes de Sergi Jover. Els altres dos —Vida meva i Ressenya— van aparèixer l’any 2000. Tots dos són, doncs, prou recents i això ens fa veure que es tracta d'una aventura poètica molt jove. No obstant això, en llegir aquesta poesia ens adonem que Jover ha entrat al món de la lletra escrita amb plena maduresa, amb valors i llenguatge propis. Com a lectors li hem d'agrair que ens hagi estalviat els plagis i les vel·leitats de l'aprenent. I, també com a lectors, li agraïm que darrera de cada paraula, darrera de cada vers hi trobem tot un món, el seu, que ens ofereix, generós, amb ofici i elegància, i una dosi de divinitat. Així ho deixa dit a Miracles de poeta:

Penjat d'un fil d'aranya
t'inventaràs la llum,
el xiscle dels corbs negres
i el rompre de l'onada.

(Maria Enrich: novembre del 2000)