Saludem l'aparició del segon poemari de Sergi Jover i Rejsek dins el panorama de la poesia catalana. Es tracta del XVIIè premi de poesia Manuel Rodríguez Martínez, atorgat per l'associació Amics de Joan Valls, a la ciutat d'Alcoi. El llibre ha estat editat per Amós Belinchón dins la col·lecció Alfama (núm. 23) i ja es troba a les llibreries.

L'obra té una estructura en vuit parts per a encabir un total de trenta-nou poemes. La primera, dels motius, s'ocupa del tema del desig amorós suscitador de l'escriptura. A de pensades, la segona, el poeta se situa davant del món que li ha tocat viure i hi pren una actitud crítica. dels poetes és la següent part, i Jover sorprèn amb una defensa del sentiment vibrant i despullat, segons la manera com ell l'entén, sentiment que implica alhora vida i poesia. La quarta part, de la forma, no és sinó una continuació de l'anterior, on pren major relleu el tema de la creació poètica, del treball que aquesta suposa i del sentiment que hi mena. de l'amic amb tres sonets és l'evocació d'un record per parlar-nos de l'enyor com a tema. La vuitena part, dels poemes d'Oswiecim, Auschwitz en llengua alemanya, planteja un diàleg amb els avantpassats familiars implicats en l'extermini jueu i tota una denúncia de la manca de consciència històrica: "(Ni una pedra us rememora al meu país.)". Garantim que el lector/a s'hi sentirà colpit, i a més trobarà novedosa aquesta temàtica en la nostra poesia. Amb dels tres somnis il·lusoris torna amb força el tema del desig amorós com a suscitador de l'escriptura poètica. El desig, l'amor evocat, és miratge segons ens revela l'autor, totalment sincerat, i si bé ens parla d'un amor ja esdevingut fa temps, se'ns manifesta alhora el record punyent, el "somni" de l'amor, el sentiment com a realitat ben viva per a ell. D'aquesta manera el poemari ofereix una estructura global tancada. De la música final, la vuitena part i darrera, és el colofó de l'obra i mostra un poeta que ens ha brindat els seus sentiments i poemes, i que ara ens convida a compartir amb ell també nosaltres el nostre "naufragi" i a no perdre la il·lusió.

A Ressenya trobem una sola veu poètica que es concentra en diferents interessos amb el nexe comú de la denúncia expressada sempre des de la intimitat, des de la poesia. Aquesta declaració d'intimitats oscil·la entre la "joia", el desig amorós, i el "dolor", la mort, i té com a complements eventuals els temes de la reflexió sobre el pas del temps, la soledat humana o l'enyor del bé esvaït. Des del centre enunciatiu de la denúncia el poeta pren com a tema fort el desig amorós com a evocació de l'amor perdut, el tema del sentiment "ingovernable que ens habita", la crítica davant el món més actual dominat pels mitjans de comunicació i un pensament únic empobridor, i, finalment, —i també com a conseqüència— la desmemòria col·lectiva, el tema de l'extermini jueu als camps de concentració nazis. La intimitat i la denúncia són l'eix vertebrador des d'on el poeta adopta l’actitud crítica de posicionament davant el món i els sentiments.

Al poema Contra els poetes i la lírica (Suc de paparres) censura que hom puga dir "que el sentiment en poesia / és impostat i enganyador", hi defensa el sentiment, "aquell xiscle primigeni". Es tracta d'una apologia de la naturalitat en l'expressió del sentiment poètic, de la narrativitat i la poesia directa i, a més a més, aclaridora ("Hauríem de cridar de forma entenedora", ens diu en un altre poema). Jover pren com a referència la sàtira d'un poeta gironí, identificat amb un noucentisme evolucionat, amb compromisos editorials i polítics que desfiguren la tasca de l'intel·lectual. Aposta per la moralitat i la sinceritat en l'escriptura, per una escriptura conscient: ("els mots / són ara poc morals.../ Ningú no escriu de franc, en plena democràcia."). A pesar d'això, també es deixa temptar per l'escriptura netament simbolista. Jover sembla voler situar-se en el moment d'esquizofrènia que viu el món literari català, segons Oriol Izquierdo, entre el discurs oficial de la normalització d'una banda i, d'una altra, la relació cultura i mercat, moment acrític crepuscular de la nostra literatura, enmig de la societat de l'espectacle on sols té valor de realitat el que ix als mitjans de comunicació de masses, amb una evident absència de debat estètic.

L'obra, tot plegat, és una reflexió sobre la comunicació humana a través del nexe comú de la denúncia d'un món mancat de memòria històrica (l'extermini als camps de concentració), de sentit crític (influència dels mitjans de comunicació de masses), de sentiments ingovernables; mancat, en definitiva, de poesia. La proposta de Sergi Jover és atrevir-se a somiar, a no ser convencionals i, a més, a compartir els nostres sentiments i a riure'ns de nosaltres mateixos.

(Àngel Montesinos: "Amor i sentiments", Caràcters (València), núm. 15, abril 2001, p. 14)

* * *

Amb aquest volum Sergi Jover i Rejsek guanyà el XVIIIè Premi de Poesia Manuel Rodríguez Martínez que atorga l'Associació Cultural Amics de Joan Valls a Alcoi. Del conjunt de temes d'aquest segon llibre editat del poeta barceloní n'hi destaquem dos: els dedicats a la reflexió sobre la poesia (i els poetes) i els aplegats a la secció titulada "dels poemes d'Oswiecim" a través dels quals l'autor indaga en la memòria, familiar i col·lectiva, de l'holocaust. Situat, com indica Anton Maria Espadaler en el pròleg, en una tradició lírica que combina exigència formal, compromís cívic i ètica laica, Sergi Jover insisteix a nadar contra el corrent dominant que predica la inutilitat de la memòria històrica i contra aquelles pràctiques poètiques (i poetes) que es resolen en mers exercicis epidèrmics de formalisme vacu. Els poemes dedicats a l'holocaust no solament eixamplen la poesia d'ací cap a temes pràcticament inèdits, sinó que exemplifiquen la profunditat i el mestratge amb què el poeta és capaç d'acarar-se amb l'episodi d'horror més lacerant del passat segle.

(Cartelera Turia 1.932: 9/15 de febrer de2001)

* * *

Sergi Jover i Rejsek es un poeta tardío en cuanto a publicación, si bien escribe (y escribe bien) desde que el amasijo de sierpes de la conciencia empezó a anidar en su mente. Su primer libro, Vida meva, lo publicó casi una década más tarde de la edad en que Eliot cifraba el inicio cabal de todo poeta que merezca el nombre (Rimbaud y algunos privilegiados a un lado): los cuarenta. En ese su primer título (un largo poema de tintes autobiográficos), Jover manifestaba su deuda con Ferrater y, por ende, con toda una estética: el Ferrater de "In memoriam" y, acaso todavía más, el de "Poema inacabat".

Ressenya es un libro a todas luces más complejo que el anterior. Dividido en ocho partes temáticas, se me antoja que tiene, en dicha división y en algo más, mucho del didactismo de los libros medievales. También en el hecho de que cada uno de los poemas encierra su propia moraleja, aunque a veces el final no acabe de rayar a la misma altura que el arranque o el desarrollo. Los poemas de Jover exhiben una firme lógica, desentrañable con las armas de la interpretación inteligente, de la atenta exégesis, aunque el autor gusta, de vez en cuando, que algunos de sus versos se cuelen por la grieta de la mera sugerencia onírica, por la virtualidad de la metáfora que escapa a cualquier aprehensión racional para generar, en cambio, la admiración hacia su propia belleza creada. Y así, su pasión por reflejar el difícil tránsito entre la vigilia y el sueño resulta mucho más moderna.

Jover reflexiona en sus poemas sobre los pretextos que originan el texto lírico, sobre el paso del tiempo, sobre el rigor de 1a forma. Los temas de ayer y de hoy, vamos. El poema de cariz narrativo, repleto de referencias aparentemente irrelevantes, a lo Auden, alterna con el más ceñido, armado sobre alguna imagen desconcertante, a lo cummings, o con su experimento de los cuasi-sonetos. Y es que el poeta hace gala de un rigor formal. Más aún: no entiende el poema sin esa labor previa de ordenar el caos, en unos versos que cuentan con una gran competencia vamos a llamarle rítmica (pero que también lo es métrica). El verso de Jover fluye a las mil maravillas, e incluso alguna de las composiciones de Ressenya manifiestan esa obsesión por la forma: la explican, 1a convierten en toda una alegoría naval.

El libro contiene un puñado de buenos poemas. Para el lector apresurado recomiendo, entera, la sección titulada "Els poemes d'Oswiecim" (Auschwitz, en polaco): reflejo de la fortísima impresión que causó en el autor la visita al escenario del horror (ese imponente decorado de silencio), así como su familiaridad con la obra de autores como Semprún, Primo Lévi o Ruth Klüger.

(Jordi Llavina: "Moraleja en verso", La Vanguardia. "Libros", 16 de febrer de 2001, p. 5)

* * *

No fa gaire més d'un any que Sergi Jover va publicar el seu primer llibre, Vida meva, el qual, d'un manera molt genèrica i, per tant, injusta pel que fa a un text amb una pell de molts plecs, venia a representar l'explicació d'una trajectòria moral, vital, com a lector, que l'havia conduït a descobrir-se, a l'edat de la raó —potser hauria hagut d’escriure-ho en francès—, com a poeta. Hi exhibia ofici a través, sobretot, d’una cura constant en l'ordenació dels ritmes, en la voluntat de connectar amb una determinada tradició lírica en català —la que combina exigència formal, compromís cívic i ètica laica—, reforçada pel coneixement dels lírics europeus que per interès i destí personal li han estat afins, i també pel fet de palesar la decisió de prendre part en el debat i el discórrer de la poesia ara i ací. Irònic en el mètode, crític per sistema, tendre en el record, escèptic en el dia a dia, Sergi Jover es feia escoltar.

Ressenya n'és la continuació natural i, en certa manera, el llibre que tots els qui coneixíem l'anterior recull esperàvem. M'afanyo a dir de seguida que no n'és una perllongació, un eco que retorna íntegre els mateixos sons. Vull dir, simplement, que després d'haver passat comptes amb uns llargs anys, als quals no tenim altre remei que considerar d'aprenentatge, i consolidat el prisma pel qual es filtra la seva mirada de poeta, Jover comença a dir no ja amb què ha comptat, sinó què veu. O el que és el mateix, de què es composa el seu món, què s'hi troba i quina amplada té.

Hi ha, com és lògic, un entroncament amb Vida meva, apreciable, amb volguda evidència, en el poema "Contra els poetes i la lírica", que a despit del títol és una defensa de la poesia i els seus inventors, i només, però Déu n'hi do, un atac al personatge —un escriptor format de trossos identificables sense excessives dificultats—, deixalla del noucentisme més esnob, que decora amb versos una figura de relleu social, d'altra banda fatalment reduït. Sàtira, doncs, en seu sentit més primigeni de reprensió passablement alegre de caire moral. Una característica sempre present i que es fa especialment visible en els conjunt de poemes consagrats al llinatge centreeuropeu —els Rejsek— de Sergi Jover, on a través de noms de biografia sovint turmentada, que es tradueix en una literatura que despulla el sofriment fins a carnalitzar-lo, es tamisa una història familiar —i col·lectiva— amarada d'un dolor lancinant, davant del qual, però, no hi pot haver lloc per a cap lleugeresa. Potser sigui aquesta consciència del mal, tan viva, la responsable dels versos de crítica acerba adreçats a un ordre de coses en què el polític i el moral coincideixen, mentre que allò que pertany a l'estètica —el treball del poeta— l'empeny cap a formes del grotesc.

En la reflexió constant sobre l'art de la poesia, la matèria de la bellesa, els impulsos que duen al sorgiment del vers, la capacitat de l'home per adonar-se'n i tenir l'energia justa per respondre a aquests estímuls, tant si són fruit de l'exultació o eclosions de la defallença, Jover dibuixa un paisatge que sovint s'agita, en el qual destaquen intenses notes d'intimisme, a redós del qual apareixen els grans temes de la lírica de tostemps. M'interessa especialment l'esforç que representa llançar una mirada, que en el fons em sembla pictòrica, sobre escenes que en el mateix moment que es deixen captar s’esquerden, perquè no poden silenciar els batecs de vida que continua, com fugida de la textura d'allò que havíem cregut que era un quadre acabat.

Experiència també, doncs, d'una contemplació imperfecta per manca de quietud, el llibre transmet una regust de melangia que s'asserena en l’elegància dels estrams: la manera clàssica i solemne de parlar d'allò que val la pena.

(Antoni Maria Espadaler: "Pròleg" de Ressenya, 20 d'octubre 2000)

* * *

Quan, al número 75 de la revista Els Marges, Sergi Jover (Barcelona, 1950) s'afronta al dilema de definir el color de la poesia que s'entrelluca en els seus versos es sincera amb les següents paraules: "Primer viure i després escriure. Maldar perquè la llengua s'ocupi de la vida. Res no és original: cal tornar a explicar el temps. Ara és present fal·laç, passat parcial, esperança inútil. Construeixo la meva poesia a partir d'una mirada dissemblant sobre les coses. La ridícula mesura. L'arrogant humanisme. O viceversa". No hi ha termes més apropiats que els que es desprenen d'aquesta confessió a plena veu per parlar de Ressenya (XVIIè premi de poesia Manuel Rodríguez Martínez), el segon poemari de Sergi Jover i, segurament, el més crític i sagaç del seu projecte poètic. Continuació natural de Vida meva, tal i com el defineix Anton Maria Espadaler en el pròleg de l'edició d’Amós Belinchón, a Ressenya hi trobem una escriptura nascuda d'una mirada a la vida que no es vol totalitzadora, que no es pretén definitiva. Pensant el present precisament en la seva fragmentarietat, Jover concep el seu llibre com una mena de mosaic en el què, a la manera de l'«Action Painting» pollockià, els trossos de vida exploten amb una virulència pausada i reflexiva. Així entén Jover la poesia: com a llengua que duem dins i que som, o com ell versa a «Contra el poetes y la lírica (Suc de paparres)», com a "aquell xiscle primigeni/ que ens sortirà de les entranyes".

Els trenta-nou «xiscles» que conformen Ressenya s'estructuren en vuit parts desiguals però complementàries. La primera, «dels motius», ens parla de la musa, aquesta de carn i ossos —i, segons el cas, també de salvatge naturalesa—, que "sempre l'acompanya quan seu i es posa a escriure". És ella l'empenta que el duu al fons del procés creatiu, nascut de i des del ventre de l'oblit i la memòria. A partir d'aquí, i establerts ja els fonaments del seu dir poètic, la veu de Jover es torna reflexiva i adquireix, sense recança, el to de la crítica conscient i declarada. És, doncs, en «de pensades», quan el poeta sospesa el món que l'envolta i es decideix a denunciar els seus costats més feréstecs, representats, molt hàbilment, pels mitjans de comunicació i per la hipocresia i la superficialitat que els sustenten. Jover necessita traçar el seu propi manifest abans d’abraçar, a «dels poetes» i a «de la forma», el tema nuclear del seu pensament literari: la poesia, entesa com a sentiment ple i inevitable que, com a tal, és absurd emmordassar i reprimir sota veus impostades i anacròniques. "Ningú no escriu de franc, en plena democràcia", es queixa el poeta a J. V. Foix i a Gabriel Ferrater, en sincer homenatge a dos dels seus mestres. La poesia, mar il·limitat i inexpugnable, el constitueix en la seva essència, com bé provarà a «de l'amic amb tres sonets», on evoca les dues cares indiscernibles de l'escriptura i la vida a través d'uns versos que remeten als del company, també poeta, Josep Aupí. La següent peça d'aquest mosaic esfereïdor que és Ressenya és igualment un tribut a la paraula. En aquesta ocasió, però, i contradient, com ja ho van fer d'altres, la categòrica asserció d'Adorno, segons la qual després d'Auschwitz no és possible fer poesia, Jover canta, en to elegíac, als qui sucumbiren —i també als qui sobrevisqueren— a un horror que repetidament s'ha titllat d'«irrepresentable». Jover visita el camp de la mort on temps enrere es dugué a terme l'animalització més extrema de l'home, i ho fa amb els ulls oberts, malgrat reconèixer-se en uns altres "ja sense nom", coberts de teranyines i silenci. I reivindica així, amb aquesta mirada atònita però valenta, la persistència d'una memòria col·lectiva que, en darrera instància, és també individual —doncs recordem que per les venes del poeta hi corre la sang dels desterrats. Després d'aquesta persistent cavada creativa, com la de Paul Celan, com la de Levi, a l'aire de la literatura i el record, Jover redreça el seu recorregut poètic en direcció a terres oníriques i delirants. Efectivament, a «de tres somnis il·lusoris» l’escriptor retorna al desig d’un amor que ja només perviu en la consciència nocturna del son. Miratge i retrospecció es fonen en vuit poemes on el jo poètic esdevé Teseu a la recerca d'una Ariadna fantasmal, "somni carnós, blanca quimera" feta d'"afany fugaç", d'"alè d’espectres", de reminiscència i ficció, en definitiva. Estructurant-se, doncs, cíclicament, Ressenya es reclou en si mateixa en un vuitè i últim capítol d'allò més musical: «de la música final», conformat únicament per un poema-cançó amb partitura inclosa, es presenta com el colofó de l'obra, alhora que com a espai idoni per a què Jover, després de riure's de si mateix sense complexes, invoqui al lector a aixecar el cap cot i a cantar, triomfal, la joia de viure i l'esperança.

Poemari de la maduresa, de la intimitat i de la vida en sentit estricte, Ressenya ens ofereix una escriptura entesa en el més pur sentit blanchotià, és a dir, nascuda i pensada amb un únic propòsit: habitar un llenguatge parlat per fantasmes i dirigit a fantasmes, un dir sense centre, sense secret aparent però cobert de sincer entusiasme i de nua visceralitat. El desig, la denúncia, la mort, el record, la solitud, l'obra d'art, la natura, el dolor i l'esperança dansen en un ball de versos i al so d'una música poètica digna de ressenyar —i valgui aquí la redundància.
Jover és tot això de què parla i és la música que escriu. També ho és, com no, Ressenya. "O viceversa".

(Laia Quílez Esteve: "Ressenya", Revista de lenguas y literaturas catalana, gallega y vasca, XI, UNED Ediciones, 2005)

* * *

L'art de la poesia, el pas del temps i les consegüents pèrdues, fracassos i decepcions, l'amor, el desig i el somni i la barbàrie nazi viscuda pels avantpassats del poeta són els motius temàtics que tracta Sergi Jover a Ressenya, el seu segon llibre de poemes, guanyador del XVIIè Premi de Poesia Manuel Rodríguez Martínez.

"Quants instants amuntegats formen un vers?" es pregunta Sergi Jover alhora que composa les situacions de la creació poètica —silenci, natura, solitud, record— i evidencia allò que no és possible reflectir en un poema: sons, colors i olors que envolten el poeta (literal o figuradament, no importa), emocions, dolor, història íntima, familiar i col·lectiva; tot allò que s'esmuny a les paraules, a l'enunciació... ni que siga en vers, aquest gènere proper a la música. I és que l'art de la poesia ocupa i preocupa a l'escriptor qui parla de la forma, de paraules com naus desgovernades "que el vent, de ma tossuda, empeny imperceptible,/ suau cap al naufragi pel floc dels sentiments", el niu del qual, com diu el poeta, rau al ventre "la cova on amaguem totes les pèrdues"; l'escriptor denuncia la frivolitat i la impostura d'alguns artífex de la paraula, mostra la dificultat de la crítica —"Qui, sol, davant d'un quadre, o nu amb un poema,/ desert de referències, buidat de simpaties,/ podria, jutge equànime, jurar-ne qualitats?"— i reivindica l'avi i l'amic, els seus poetes personals, anònims.

Però no tota la vida és vers, per això també la vida, edat madura, vellesa inexorable hi és presenta a Ressenya i l’amor i el desig que sobrevé, impúdic, als somnis; a "Admonició" contraposa l’assenyat, qui sempre sap "destriar el cert i el fals", al somiador, que "no sap veure si el desig és cos o fum", d'ell és "el paper i les paraules i la palla".

Hi ha un altre tema que centra la part titulada "dels poemes d'Oswiecim" i que és el lligam de sang amb els seus avantpassats que patiren la barbàrie del nazisme: extermini, dolor, suïcidi; quan el poeta visita Auschwitz sent que "de la mort i del mal que va existir / (silenci i més silenci i més silenci) / no en queda sinó el fred indesxifrable".

Rima i ritme són claus en la concepció poètica de Sergi Jover, qui combina la sàtira —envers ell, l'interior, la vida mateixa i la necessitat d'escriure poesia i envers l'altre, els altres, la societat, la manipulació mediàtica, la hipocresia i la falsedat— amb textos més, diguem-ne, essencialment lírics, com el delicat i suggeridor "Si les bruixes es pentinen", amb els versos finals del qual tanquem aquest comentari: "I quan torna el verd silenci de les plantes, / només queda un lleu perfum de terra molla. // És amb ell que construïm la poesia".

(Arantxa Bea: "Densitat en la forma: desassossec en l'interior", Revista de Lletres (València), núm. 4, 2001)